Corea del Nord

Obro els ulls i em trobo assegut a una cadira de vímet sorprenentment còmoda. Miro arreu. Estic en un espai diàfan excessivament lluminós, ple de cadires arrenglerades i ocupades per altres persones. Alguns dels presents s’observen amb curiositat. D’altres panteixen i esgarrapen el vímet amb les ungles. Davant meu, al capdavall, un rellotge desdibuixat marca les dotze en punt.

Llavors, un home amb barba blanca fa acte de presència sobre un escenari que emergeix del sòl. Vesteix una túnica turquesa amb brodats daurats a les vores. Ens visura somrient i obre els braços abans de dirigir-nos la paraula.

- Amics i amigues! Nens i nenes! Infants! els batejats només. Benvinguts al Paradís! Soc Sant Pere, i vosaltres sou els guanyadors! Us heu assegurat un lloc al Cel.

Fa una pausa, s’acaricia la barba i segueix.

- Abans de començar l’orientació, us informo que teniu un assortiment de pastes i cafès a la taula de l’entrada i que els banys es troben al fons a mà dreta.

El silenci és pregon i ningú s’atreveix a moure un dit. Algú deixa anar una petita flatulència que ressona. Sant Pere no s’immuta i continua parlant.

- A partir d’ara no haureu de pensar més. Només venerareu el Pare Totpoderós, el seu fill Jesucrist i l’Esperit Sant. Us acomodarem, alimentarem i entretindrem, vulgueu o no vulgueu. Us tallarem els cabells, us farem massatges, i podreu llegir els llibres que el mateix Déu ha seleccionat per a cadascú de vosaltres. El patiment de prendre decisions correctes s’ha acabat.

Les paraules de Sant Pere em recorden un vídeo de YouTube on Hitchens compara el Paradís monoteista amb una Corea del Nord celestial. Quina ironia, penso, trobar-me a les portes del Cel i sentir nostàlgia pels defectes de la vida terrenal. De sobte, deixo d’escoltar la veu de Sant Pere i noto que m’està mirant amb determinació. Fa un somriure cínic i parla.

- Benvolgut, hi ha una diferència molt gran amb Corea del Nord. Allà, un es pot morir.
Miro el rellotge. Marca les dotze en punt.