D'oca a oca

De joves, els meus pares tenien una gran fascinació per l’URSS. Admiraven els ideals comunistes, i s’enorgullien de l’estat federal format per repúbliques socialistes, èmules de la Segona República, deien, però mal guiades. Tenien l’aspiració de visitar algun dia, qualsevol regió soviètica, i això, els motivava a estalviar i a no tenir criatures.

Quan, l’any 1985, Gorbatxov va formular les reformes de flaire liberal que es coneixerien com la Perestroika, no es van poder resistir. L’abril de 1986 van volar a Varsòvia i van conduir fins a Minsk amb un cotxe llogat. Estaven vivint el seu somni, i l’eufòria en passar la frontera i veure’s passejar per la capital belarussa es va convertir en luxúria. Van fer l’amor a tots els racons, sense profilàctics i buscant, per fi, una criatura. Jo.

De camí a Kíev van travessar boscos frondosos i pomeredes a punt d’esclatar. Paraven sovint i dormien quan estaven cansats. Van passar la nit del desastre al cotxe, encara a dues hores de camí de la capital ucraïnesa. No van sentir l’explosió, però van veure un raig de llum blavós d’una bellesa pregona enfilar-se cap al cel. Es van adormir abraçats i emocionats, feliços d’haver presenciat quelcom tan venust. Van reprendre la marxa a trenc d’alba i van arribar a Kíev a mig matí. L’endemà, començaria el seu viatge de tornada cap a Varsòvia. No va ser fins a Barcelona que es van assabentar de la catàstrofe de Txernòbil. Havien dormit a pocs quilòmetres del desastre.

El pare sempre havia presumit de ser descendent d’Emili Pallàs, qui havia obert el “forn del supervivent del Titànic” després de sobreviure al naufragi més sonat. I gairebé setanta-cinc anys més tard, ell mateix presenciava el més sonat dels desastres nuclears i sobrevivia, any rere any, sense cap seqüela. Jo devia ser de l’altra banda de la família. Vaig néixer amb aplàsia de l’anus, aplàsia de l’úter i anisomèlia de les extremitats inferiors. És a dir, sense forat del cul, estèril i grotescament coixa.