COR D'INFANT

Un relat de: aurora marco arbonés

Després de dutxar-se i empolainar-se, la Núria, amb el batí rosat, va entrar a la cuina. S'havia quedat una estoneta més al llit perquè a partir d'ara ja no li caldria matinar tant. La dependenta que havia fitxat feia dos mesos li havia demostrat ser molt responsable, per la qual cosa ara la noieta era l'encarregada d'obrir la botiga i la Núria tenia més temps per a dedicar-lo a la família. A través de la porta vidriera de la cuina va veure llum, i en entrar, es va trobar en Sergi, ja assegut a taula, amb l'esmorzar a punt. "Guaita com s'espavila, va pensar, ara ja es prepara sol l'esmorzar.". En realitat era un àpat ben senzill: una poma, unes quantes avellanes i unes quantes panses abans de sortir de casa. Després es menjaria un petit entrepà a dos quarts d'onze. El metge li havia recomanat que, per a lluitar contra la progressiva obesitat d'en Sergi, eliminés tota mena de brioxeria i dolços de les menjades i l'acostumés a menjar fruites i verdures. Al principi no li agradaven gens ni mica i la Núria va haver d'esbroncar-lo quan l'enxampava amb llaminadures per les butxaques. Però a poc a poc, en Sergi va anar acostumant-s'hi i ara estava content de seguir la dieta, doncs els resultats estaven ben a la vista: havia perdut més de deu quilos i ja no es cansava com abans quan jugava a bàsquet amb els amics.
Aquell matí la Núria es va poder entretenir una bona estona mentre prenia el primer te del dia. Es fa fixar que en Sergi, mentre esmorzava, feia uns moviments estranys amb el menjar. En el plat havia disposat els fruits secs ben arrenglerats: les avellanes en una banda i les panses en una altra. Mentre se les menjava, les anava movent contínuament de lloc. "Què fas ?" li va fer ella. "Són dos exèrcits, que no ho veus? Estan fent una batalla. Aquests dos són els exploradors,(nyam! ja només en queda un) aquests d'aquí són el capità i el sergent.(nyam!, el sergent ha caigut) Aquests estan en la reserva per a cobrir les baixes(nyam, nyam!). També hi ha un hospital pels ferits,
que són els que no estan sencers (nyam! me n'endrapo un). La Núria es posà a riure. "I qui són els bons i els dolents?" va preguntar seguint-li el joc. "Depèn dels dies. Avui els dolents són els blancs però ahir ho van ser els negres". "I tu, a favor de qui vas?", va continuar, intentant no esclafir de riure "Jo sóc neutral i me'ls menjo tots. Veus, ja només queden dos escamots. Ara els aproparé els uns als altres perquè lluitin cos a cos (nyam, nyam, nyam!)"." Beneit sigui, va pensar la Núria, quina imaginació!"
A l'endemà va sentir curiositat per a veure com anava l'esmorzar del Sergi i en entrar a la cuina, després del petó de bon dia, va dir "Què, com va la lluita avui? "No, avui jugo als escacs , veus, ara el cavall/pansa mata la torre/avellana, (nyam!) la reina/avellana mata l'alfil/pansa, (nyam !), aquest parell de peons me'ls cruspeixo directament. I jaque mate, (nyam, nyam, nyam, nyam!)."va fer acabant amb totes les peces.
Un altre dia hi va haver partit de futbol: el Barça contra el Reial Madrid. "Veus, la pansa passa del defensa a l'extrem, fa un xut i goooool, (nyam!), l'avellana portera envia el baló a mig camp, el recull un migcampista, el passa al davanter i goooool (nyam). I així va anar fent botar la pilota fins que el camp va quedar ben desert.
El 22 de setembre, la Núria va sortir de bon matí sense fer soroll per anar a la pastisseria on havia encomanat un pastís d'aniversari. Era el dia del naixement del Sergi i volia oferir-li un pastís ben gran, que es menjaríem al vespre amb tota la família. Va arribar a la cuina de puntetes i a través de la porta vidriera el va veure jugar amb els fruits secs. La Núria, entendrida, va pensar "Quina sort, haver viscut tota una vida i tenir encara un cor d'infant". Va entrar cantant la cançó d'aniversari, en Sergi va aixecar el cap del plat i, tot il·lusionat, va treure l'embolcall del regal. Damunt del pastís de crema hi havia un munt d'espelmetes repartides en vàries rengleres i a punt d'iniciar una batalla: 34 de blanques i 34 de negres. NYAM, NYAM, NYAM!!!)

Comentaris

  • Bon cor, cor gran[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-11-2008 | Valoració: 10

    Què bé que has jugat amb els prejudicis ( en el sentit de idees preconcebudes ) que tots tenim, Aurora!
    Escrius sobre la protagonista que "la Núria tenia més temps per a dedicar-lo a la família" i després parles del Sergi, que "ara ja es prepara sol l'esmorzar" i per tant la fem mare de seguida, imaginant-la de manera automàtica en una de les funcions que s'adjudica de forma natural a la dona. I així seguim llegint un relat plàcid...

    Quan he arribat a la frase "lluitar contra la progressiva obesitat" he pensat que ja havia copsat el motiu de la teva recomanació... i així he llegit la resta del text, molt correcte en la forma com tots els teus i molt agradable en la seva construccions, detallista i amè.

    I quan ja l'acabava, aquells nombres m'han ofert la clau d'una altra realitat sorprenent i d'un recurs literari que m'apassiona!
    La dona abocada a un altre dels seus destins més tradicionals però no el primer suggerit pels condicionaments aparents... una dona que ha esquivat l'amargura, la sacietat, l'aspror en el tracte, el desànim... una figura tendra i càlida!
    I un final sorprenent, amb gir argumental dels que provoca l'encís i el somriure: Bona jugada aquesta... Un onze t'hauria de posar!

    Em permets que per correspondre't t'ofereixi jo un altre? Aquí el tens: En paral·lel. Ja em diràs...

    T'envio una abraçada des del COR,
    Unaquimera

  • M'encanta.[Ofensiu]
    M.Salles | 19-11-2008 | Valoració: 10

    El ritme del relat, el tomb que fas al final.

    Absolutament deliciós -com el pastís, lea avellanes i les panses-. Val la pena no perdre mai el cor d'infant!

    Una abraçada. Ens llegim!

  • D'acord[Ofensiu]
    josep casanovas olmos | 18-11-2008 | Valoració: 10


    Amb aquest text m'has fet recordar les trifurques i les històries que m'havia d'inventar per a donar per a menjar als meus nens. La tàctica consistia a fer anar al garatge (que era la boca) tot tipus de vehicles i avions. Un text exquisit, amb cert sabor a nostàlgia que ens fa recordar allò que portem amagat en el cor.

  • Jo també hi participo.[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 18-11-2008 | Valoració: 10

    Bon pastís ple de tendresa i sensibilitat. Cal tornar, és una tornada fàcil, encara que el camí té diverses llargades, a ser i sentir com infants, a cor obert. Un relat emocionant i m'he emocionat.

  • L'he deixat llegir a les vaques...[Ofensiu]
    entortilligat | 17-11-2008 | Valoració: 10

    ...i s'han cruspit TOT l'alfals. I ara que faré jo? As I'm goig to do? Comme je vais faire? Come ho intenziones di fare? "RftG/&&&&Pkjnmyg Ij /( ZUU/MUUUUUUUUU to you?

    It's up to you!

    Vas pel Nobel, eh?
    Es encantador! Veig que vas deixar parat el cor als 18 anys i això no ho aconsegueix tothom.

    kisses que rima amb llonganisses!

  • Nyam, nyam, nyam...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 17-11-2008 | Valoració: 10

    Nyam, nyam, nyam, aquest curt relat, me l'he empassat amb molta facilitat, o sigui que et facilito... felicito i a esperar-ne un altre.
    - Joan -

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1941 Comentaris

250848 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.