(Conte d'un somni, primera part )El conte del temps

En aquell moment vaig tancar els ulls. La meva ment va ser deslliurada i passejava, ja, per les hores, pels minuts i pels segons que havia viscut aquell mateix dia o, per paisatges prou coneguts. Mmm… l'escalfor de la manta de franel·la em feia venir calfreds, de vegades.
Ara passejava pel carrer del Mar. Era de nit i es notava aquella olor d'hivern que tant m'agradava.
Només estava il·luminada per l'escassa llum que feien els fanals que hi havia encesos, i el so de les meves passes quedava difós entre la remor del vent.
Em pensava que estava sola però, poc després, em vaig adonar que sentia una veueta rovellada i pere-punyetes al meu darrera. Al girar-me va apareixer al meu angle de visió un senyor tant poqueta cosa que de seguida vaig entendre que la veu era seva.
Quan el senyor passava per sota d'un fanal encès es podien veure els seus pocs cabells blancs, la seva cara arrugada, el seu nas punxegut que acabava en unes ulleres passades de moda, i el seu bigoti poc generós. Anava encorbat i parlava sol.

-Vint-i-dues que sí i tres que no. Mm…
-Vint-i-dues que sí i quatre que no. Mm..

Semblava que no m'havia vist i ell seguia amb el seu recompte particular anotant no sé què en una llibreta.

-Vint-i-tres que sí i quatre que no. -Deia assenyalant un fanal amb el seu dit índex.
La meva curiositat anava molt més enllà del que podia semblar normal i era inversament proporcional a la por que havia sospitat que tenia en un principi envers aquell pobre home.
Com si fos d'una pel·lícula del James Bond em vaig amagar darrera una cantonada d'un carrer perpendicular al carrer del Mar des d'on podia veure perfectament tots els moviments del vellet sense que ell em veiés a mi.
-Vint-i-cinc que sí i set que no. Per fi acabo!- Va fregar-se la barbeta amb gens de suavitat i va tancar la llibreta.

Jo seguia perplexa, sense moure ni un sol múscul, ni tant sols tremolava pel fred. Ja no recordava ni perquè estava al carrer del Mar a aquelles hores, ni perquè era hivern, ni perquè res. Només pensava en l'estrany recompte.
De cop, l'home va picar amb el seu puny arrugat i minúscul, tres vegades a un fanal. Després es van sentir tres repicades més i una veu de dona jove que deia:

- Contrasenya, siusplau.
- Vint-i-cinc que sí i set que no.
- Perdoni, però no pot ser. -Va dir la dona de dins el fanal, amable.
- Com que no?-Va dir el vellet sorprès.
- Si hi ha trenta-tres fanals i vostè em diu que n'hi ha vint-i-cinc d'encesos i set d'apagats, fan un total de trenta-dos fanals… Em sap greu, però se n'ha deixat un. És la tercera vegada aquesta setmana que es descompta, senyor Eugeni.
-No pot ser!-Va dir l'home.-No pot ser!-Estava enfadat amb ell mateix i trist, li deuria saber greu haver-se equivocat.
- Bé, és igual.-Va dir la dona.-Li ho diré igualment. Però que sàpiga que si el de dalt sabés que li ho he dit sense que digués bé la contrasenya, no vull ni pensar què em passaria! Pobre de mi!
- Gràcies, Mari-Sol!, gràcies!... No sé pas què em passa últimament, em sap greu, de veres..
- Bé, doncs demà… demà nevarà! A tot arreu farà molt de fred perquè ve un vent del nord... Un vent d'aquell que et gela el nas i et deixa les galtes vermelles.
- Gràcies, Mari-Sol, moltes gràcies, de veritat.
- Ah !, i que quedi clar que avui no he decidit jo res, que ho he fet a sorts!
- Deu ser difícil saber quin temps posar, oi?
- Ni s'ho imagina! Ja sap què diuen: mai no plou a gust de tothom!

De cop i volta vaig tornar a sentir el fred. A la cara em lluia un somriure no sé si era per les tremolors o per la simpàtica i enigmàtica situació. Va començar a bufar el vent. Un vent molt fort i de colorins. D'uns colors d'aquells que surten als somnis. L'home vell es va encongir encara més tot fent-se una bola i se'n va anat amb el vent.
El fanal del que sortia la veu de la Mari-Sol es va apagar i en aquell moment vaig obrir els ulls.
Ja eren les vuit. Vaig mirar per la finestra amb cura. No esperava trobar-hi res especial: el jardí nevat i el vent del nord que feia repicar els porticons de la finestra.