Conte d'hivern

Feia fred al carrer i un cel gris amenaçaba amb començar a nevar. Semblava que seria un gener com qualsevol altre, un nou any que tot just començava i que no semblava tenir res d'especial. No fou fins després de Reis que tot va començar a canviar.
Ningú va saber mai d'on va sortir, però allà estava. Assegut en un banc del parc, observant com els ocells saltironaven de branca en branca, mirant com les formigues avançaven en filera, sempre organitzades, sense perdre el rumb.
Era un nen preciós, morè amb els ulls grans y un ampli somriure. Duia una petita espasa de fusta lligada a la cintura i un barret de pirata que gairbé li tapava els ulls.
Les seves manetes amagaben un petit llapis, petit de tant fer-lo servir, però amb la punta ben esmolada per poder escribir en qualsevol moment.
La llibreta també era petita, d'aquelles amb espirals, amb la tapa dura de color granat i un munt de pàgines escrites per les dues cares. Plenes de paraules.
Quan els ocells deixaren de cantar, resguardats dins dels seus nius, i les formigues deixaren d'anar amunt i avall; un gat d'ulls grocs saltà damunt del banc i es va quedar en silenci observant aquell nen.
Es quedaren tots dos molt callats, mirant-se mutuament. Poc a poc la seva respiració semblava la mateixa, es sentien units per un llaç invisible dificil de descriure.
El gat s'apropà encara més i va poder veure allò que el nen escribia amb tanta cura a la llibreta. Era una com un tipus de calendari, una quadricula amb números de l'1 al 50, col.locats en caselles i que, pacientment, anava marcant amb una creu. Cada dia una.
El gat li preguntà que què era el que estava fent, i ell es girà tot sorprès com si només hi hagués una resposta possible, li contestà: "Espero"
Després li explicà que estava sol, sempre sol i que sabia amb certesa que passats 50 dies arribaria allò que tant desitjava, allò que pacientment estava esperant.
Els dies passaven tranquils. Els ocells anaven i venien, les formigues seguien sempre el mateix camí. El gat i el nen amb barret de pirata es convertiren en amics inseparables. Aquest li explicava boniques histories, feien llargues passejades per el parc i, junts, al capvespre, marcaven la següent casella d'aquell estrany calendari.
La vigilia de l'últim dia, el nen va asseure's molt tranquil, es col.locà bé el barret, i amb les mans damunt dels genolls dibuixà un somriure. Ja faltava menys.
Al fer-se de dia el gat s'apropà, com feia cada matí, al banc del seu nou amic.
En aquell mateix instant, una nena de cabell castany, recollit en dues petites cues, s'apropava decidida. Duia un barret acabat en punta, com de princesa de conte, i sense dir ni una paraula s'assegué al costat del nen.
El petit la mirà amb els seus gran ulls i li digué: "T'estava esperant".