Confessions d'un Cowboy

Robot. Paper de plata, botons daurats i els cartronets cilíndrics del paper de wàter. El conjunt era molt primitiu i una mica patètic però en aquella època no hi havia res més. Aleshores érem només dos. La dama blanca del paraigües i jo.Vam ser molt valents, era una altra ciutat. No hi havia ni la meitat de turistes. La gent era més pobra i més ignorant. A la dama li deien coses horribles i a mi m´insultaven i m´escopien contínuament. Desgraciats. Ningú entenia res. Avui qualsevol pallasso es pinta les galtes i es fica allà on vol, tremolant com una margarita i enganyant a tothom. Aleshores no era tant senzill. La gent deia que érem uns drogats, uns perduts, gentussa. A la dama la van tractar molt malament, era massa dèbil. Es va fer amiga d´una gent molt estranya.Un dia me la vaig trobar mig adormida dins d´un cotxe abandonat i ple de brossa. No em va reconèixer i es va posar a cridar com una histèrica. No vaig entendre-li una paraula. La pobra dama blanca. Jo procurava ser lluny de les males companyies i quan em vaig quedar sol vaig decidir continuar. Era fort. Les coses van anar millorant a base d´esma i esforç. Molt lentament, el barret començava a fer soroll. Vaig deixar el robot per provar fortuna amb altres personatges: el gentleman anglès, el soldat romà i el guerrer de la selva africana. Sis anys abans que passés allò, vaig inventar el cowboy. El primer dia ja vaig veure que el personatge funcionava. Hi devien ajudar les meves faccions dures i esquerpes, la manera de portar el barret o aquell gest amb la pistola. Potser va ser la sort, una d´aquelles coses. El cowboy tenia ganxo, ho notava, i no em vaig equivocar. La reputació, a la fi, va arribar com un got d´aigua en el desert.
Van ser els millors anys de la meva vida. Dia rera dia anava guanyant-me el respecte del carrer. Era una figura reconeguda i popular. La gent va aprendre a apreciar-me. Havia guanyat. Es podria dir que em vaig convertir en l´estrella de la Rambla. La atenció em donava vida i quan era allà dalt, envoltat de persones, el temps s´aturava. Era el cel. Pregunteu a algun actor. S´ha de viure.
Atrets pel ressò del meu triomf van anar sortint-me imitadors oportunistes per tot arreu. Al principi volia fer fora totes aquelles rates envejoses a puntades, però quan vaig veure que cap d´ells podia aconseguir el meu prestigi o les meves propines, els vaig deixar fer. Em feien més gran. Jo era l´autèntic i l´original. M'ho havia guanyat. El barret seguia sonant i un dia vaig deixar aquell alberg repugnant per llogar una habitació a la Barceloneta. Volia viure com déu mana, progressar. Compartia un pis molt gran amb dues lesbianes argentines i una mena de macarra africà de segona categoria. Era un home feliç. A la canalla la tornava boja. Vaig arribar a firmar autògrafs i una vegada em van fer unes fotos per a un catàleg turístic de l´Ajuntament. Fins i tot vaig conèixer un americà que se'm volia emportar a Chicago prometent-me possibilitats i dòlars. Però el meu lloc era a la Rambla. La gent cridava dispara! dispara! i jo esperava i esperava fins que sentia el dringar màgic, aleshores desenfundava com un llamp i disparava, clicant l´ull a la meva concurrència. Les coses no podien millorar, però tot es va enfosquir fa un parell de primaveres. I això que la primavera m´encantava, però ja se sap, la vida és un munt d´abraçades i putades, i havia arribat el moment de les putades. Un dissabte esplèndid. Maig, potser Juny. Com cada dia pujava Rambla amunt, distret i de bon humor, carregant el meu podi. Aviat em vaig adonar que el meu espai habitual estava ocupat per algú altre. Encara era lluny i no el podia veure, però fos qui fos, agradava.
Més a prop, se sentien molts comentaris i sospirs d´admiració en veu baixa. Què passava?
Nerviós, vaig donar la volta a l´espès cercle que rodejava la figura, per veure-la millor. Vaig començar a suar i a renegar en silenci. Allò no m´agradava gens.
Sacsejat per aquell fet inesperat vaig posar-me a estudiar aquell lladre miserable i no vaig trigar massa en descobrir que tenia un problema.

Es tractava d´una japonesa, una mena de geisha amb un quimono estampat, un rostre gentil i blanquissim, un cos petit i fràgil. I la tècnica, esplèndida. Més que un rival, aquella japonesa era un cop de puny. Havia sortit de sota les pedres i semblava un àngel, un miracle. El meu cowboy havia de respondre. Fer justícia.
Em vaig posar a treballar vint metres més amunt, però em trobava molt trasbalsat i em vaig moure molt. Només tenia al cap aquella dona. De tant en tant l´esverament em traicionava i amb la pistola apuntava vint metres més avall, entre les celles del prodigi japonès. Esperaria un moment de treva per posar-la al seu lloc. Per fi, en una de les seves breus pauses vaig córrer-hi. El carrer era ple de vianants i no volia cap merder, però vaig fer-li saber amb tota la contundència possible que havia saquejat un tresor intocable. El meu escenari de tota la vida em pertanyia, la volia fora del meu territori, que fes el fotut favor.
La japonesa em va escoltar amb molta consideració. Era adorable, la seva bellesa era una mena d´anestèsia, em va costar molt envestir aquella nina delicada. Quan vaig acabar no va obrir la boqueta vermella, només va fer que sí amb el cap amb el respecte submís que es podia esperar del seu personatge, i va tornar a pujar al podi petrificant un gest oriental amb una gràcia sublim. Em vaig marejar.
Aquell dia vaig tornar a casa molt confós, aquell talent m´havia descol·locat. M´amoinava saber si la japonesa m´havia entès, si marxaria per sempre, si tot tornaria a ser com abans.
El dia següent vaig sortir ben d´hora per evitar una repetició d´aquell ensurt inesperat.
El meu lloc era lliure però la japonesa ja s´havia instal·lat vint metres més amunt, justament on era jo el dia anterior. Era una broma?
Em vaig posar a treballar una mica agitat, però confiava en la reconquesta del meu metre quadrat. No hauria estat res, aviat se n´oblidarien d´una cosa tant perfecta.
La geisha va tornar a ser la nineta de tots els ulls i va passar el mateix el dilluns, el dimarts, i l´altre i l´altre. I així durant tota la primavera, l´estiu i la tardor. La japonesa omplia. Cada dia. Jo encara tenia una bona clientela però era evident que tot havia canviat. De la nit al dia aquella mosqueta morta s´havia convertit en la nova reina de la Rambla. Era una bogeria.
Quan va arribar el fred, el meu arrogant esperit cowboy es va anar arronsant. Què estava passant? La gent marxava més de pressa, a vegades passaven de llarg directament, encisats pel subtil encant de la geisha.
Vaig passar un hivern espantós. Podia haver marxat lluny d´aquella porcellana oriental però això hauria estat acceptar la derrota. I el meu orgull era més fort, jo era l´amo d´aquell teatre i ara, un misteriós desconegut m´estava deixant sol. No, l´havia de batre, no em podia rendir. Era la guerra.
Vaig passar les festes a casa, amb el macarra i les lesbianes. Eren persones de bon cor i tractaven d´animar-me però jo em passava les hores en silenci mirant el mar per la finestra, deprimit i rancuniós. Les lesbianes argentines em van fer molts regals, volien fer-me riure, però jo no deia res. No volia cap amic. M´havia passat una cosa molt greu. Estava cec. I de molt mala llet.
El dos de gener vaig tornar a la feina, però l´esperit nadalenc no m´havia endolcit. Ella era al seu lloc, puntual i perfecta.
El meu desengany es va anar convertint en fòbia. Ja no suportava el clic de les càmares, els murmuris de lloança dels turistes, els silencis còmplices. La japonesa. L´admiració perplexa d´aquell primer dia es va anar transformant en rebuig i obsessió. Els nervis em feien cometre errades, em movia massa, havia perdut autoritat. Com odiava aquella mala puta.

Durant un temps vaig fer preguntes: d´on sortia, on vivia, qui estimava.Volia fer-li mal. I ningú en sabia res, anava i venia en taxi, no parlava mai, era un fantasma.
En pocs mesos vaig fer figa. No podia més. La meva animadversió malaltissa m´havia extenuat. No podia treballar. Un matí, a ple estiu, vaig sentir un impuls implacable. Havia arribat al final. No podia ser el segon, no ho podria digerir. Tot d´una vaig llençar el barret a terra i vaig baixar del podi. Sense recollir les monedes vaig començar a caminar Rambla avall. Els deu o quinze curiosos que m´havien vist devien creure que allò era part d´un espectacle nou. Abans de desaparèixer vaig donar mitja volta. Hi havia molt de públic i no va poder reaccionar, però em va semblar que aquells llavis vermellissims em dedicaven un somriure. Semblava satisfeta. Quanta malícia, si hagués estat un cowboy de veritat li hagués fotut un tiro allà mateix.
Finalment em vaig confondre entre la gent. Plorava. Era un espectacle trist i grotesc.

No vaig tornar a la feina, però el somriure de la japonesa no em deixava viure. Ho havia perdut tot, allò preciós que em va passar ja no tornaria més.
Una nit vaig pensar en el macarra africà. Ell coneixia molta gent, gent fosca, dolenta, capaç de tot. No era una broma, tremolava de por i de febre.
Després van passar moltes coses, totes dolentes. Ja coneixeu la resta. Aquí dintre ho passo malament, però estic en pau. Robar-li a un lladre no és cap crim. És tant simple que ningú em va saber entendre. Merda de món.
Sortiré quan en tingui setanta-quatre, ja seré un vell, però tornaré a la Rambla. I ja res podrà aturar-me.