Confessa!!!

Han passat els anys, el cor se m'ha anat corcant i podrint, al cos s'han començat a establir-se unes arrugues horroroses i la meva fama cau en picat. Als meus cinquanta-cinc anys la gent diu que estic molt ben conservada, més que res per les mil-i-una operacions cirúrgiques que m'he fet, des del nas fins els malucs. Però trenta anys és massa, i no puc aguantar més sense que el món sàpiga la veritat. La veritat d'una família trencada pel dolor de no saber la veritat, una veritat que només jo sé.

Jo tenia vint-i-cinc anys quan es trobà a la tieta Jeanette morta, al rebedor de Vila Esmeralda. Corrien els anys setanta, en Espanya sofrien la dictadura de Franco, però França era un país relativament tranquil. Com podeu imaginar, la mort d'una persona tan famosa com Jeanette De Jeker causà un murmuri irremediable en totes les ràdios i les primeres televisions. La meva tieta era escriptora de novel·la romàntica, encara que amb la negra, de la qual era una fanàtica, se'n sortia també prou bé. L'havien arribat a comparar amb escriptores de la talla de Johanna Lindsey o Barbara Wood. Stanley Kubrick féu del seu best-seller L'amour est pour vouz (l'amor és per vostè), un film amb cinc Oscars i tres Globus d'Or. I és clar, el seu assassinat remogué cel i terra. Al poc de temps visità la casa l'inspectora Richard, encarregada d'investigar el cas, acompanyada per Terry Baubard, el seu ajudant. Ens omplíren de preguntes, tant a mi com a tota la gent que residia Vila Esmeralda: ma germana, la Mélodie De Jeker, recentment paraplèjica per un accident de cotxe, el pare, Jean De Jeker, l'àvia, la Silvine Maupassant, la típica sogra renegona, i el tiet Maurice, germà de la Jeanette i de mon pare, i únic de tots tres que encara viu. Ens preguntaren tot de la seva vida: costums, vicis, manies, enemics, coses que, a simple vista, no teníen la mínima importància. Però tots teníem l'obligació moral de contestar, pel bé de la tieta, per a que se sabés qui l'havia cosida a punyalades. Però el meu pare, el Jean De Jeker, es negà a contestar a cap pregunta. Deia que ells no eren qui per escodrinyar a la vida de la Jeanette. Se l'estimava molt, el pare a la Jeanette. Massa i tot, podríem dir. Bé, el cas es que la parella Richard-Baubard es quedà a viure provisionalment a Vila Esmeralda, per poder saber de primera mà el comportament dels cinc sospitosos de l'assassinat de tia Jeanette. Mon pare es rebel·là rotundament a eixa idea, l'horroritzava tenir que conviure amb el que ell considerava "gent que pretén embolicar la troca més del que està, per destruïr famílies". Però, entre tots, l'obligarem a acceptar. La convivència, no us diré que no, fou tremendament dura. Tot era un estira i arronsa entre la parella d'inspectors i el pare, insults, i demés, però sense arribar a les mans. Ens dugueren l'autòpsia al cap d'una setmana: la tieta Jeanette havia mort d'un derramament cerebral, no provocat per les punyalades. Això vol dir que l'apunyalaren ja morta. Això féu més difícil tot plegat, i obligà a Richard i Baubard a quedar-se unes setmanes més, en les quals s'anaren descobrint i destapant secrets que, si no fos per això, haurien mantingut tapats tota la vida. Aparentment ningú tenia motiu per matar la tia Jeanette, que era, en veritat, la que més bé es portava amb tots, la que sempre ens duia un somriure a la cara. El meu pare, pel que es veié, no se l'estimava tant, cosa que em dolgué moltíssim. Confessà que no passava per bons moments econòmics i que heredaria bona part de la seva fortuna si estigués morta. La iaia Silvine acabà rebentant i digué que li feia xantatge al Maurice, i que la Jeanette ho descobrí tot. Maurice enganyava la seva dona (la tia Mirna, de viatge quan ocorregué tot) amb una dona de barris baixos. I la iaia, també en apurs econòmics, no tingué escrúpols en fer-li xantatge al seu propi fill, tot per a omplir el seu calaix de joies. Així que bé que hauria pogut assassinar la tieta. Maurice tenia el mateix motiu que la iaia Silvine. Encara que jo no el veia, ni el veig, amb cara d'assassí. I, respecte a mi, era una actriu que acabava de començar, i els diners eren fonamentals en un món com el de l'espectacle. Però a mi, els diners no em feien falta, només tenia que dir que era neboda de la famosa Jeanette De Jeker i ja tenia el contracte. Però no se'm podia excluïr pas, del cercle de la culpabilitat. La mort de la tia Jeanette començà també a trencar la vida familiar: males mirades, comentaris amb acusacions tapades, només l'alegre Mélodie, amb només quinze anys, corretejava alegrement sens saber que un/a dels qui l'envoltava havia matat sa tieta. Jo també em sentia profundament malalta, no soportava la idea de que algun membre de la família hagués matat la Jeanette. Era tot tan surreal.

Passaren els dies, no se sabia res, ninguna ditada, ningun indici de culpabilitat. Es veu que l'assassí s'ho havia ben preparat. El meu pare s'acabà acostumant a la presència dels inspectors, que no vol dir que els acceptés. Jo em dedicava a passar-me el dia representant, a la meva habitació, el paper de Christine, la noia de la qual s'enamora el fantasma de l'òpera. I la Mèlodie es dedicava a mirar-me i aplaudir. La iaia Silvine se n'anà, juntament amb el Maurice, al jutjat per lo del xantatge. La iaia li tingué que pagar una indemnització del doble que li havia tret al tiet. Potser el pitjor de tot plegat fou la depressió que agafà la tia Mirna, arribant a l'intent de suïcidi. Però centrem-nos en la mort de Jeanette De Jeker. El cas es donà per tancat dos mesos després. La "normalitat", podríem dir, tornà a la casa. O això creiem. La tia Mirna vingué a viure amb nosaltres, per intentar una reconciliació amb el Maurice. Doncs bé, a la setmana de venir la Mirna se la trobà idènticament morta, com la Jeanette. Era la gota que féu vessar el got. Mon pare embogí, digué que hi havia espèrits, veia fantasmes, i tot això. El portaren a un psiquiàtric. I la parella Richard-Baubard tornà a casa. No s'hi quedaren a dormir, aquest cop, es veu que com no tenien el pare per discutir, no li trobaren emoció. Però aquest cop si que es descobrí l'assassí: el tiet Maurice. S'hi trobaren tot de restes de la fibra del seu jersei nou al cos de la tia Mirna, i era l'únic que no tenia coartada a l'hora de la mort. El tiet Maurice, aquell tiet vergonyós i tímid, però de bon cor, s'havia destapat una persona de sang freda i sens escrúpols. A casa ja erem quatre menys: no estava la tieta Mirna, ni el pare, ni Maurice, ni la Jeanette. Ens havíem quedat soles, la Mélodie, la iaia Silvine i jo. Jo vaig ser, a partir d'eixe mateix moment, la cap de família: tenia que cuidar la Mélodie, amb només quinze anys, i la iaia Silvine, amb l'edat bíblica de vuitanta-quatre. Vaig tenir que abandonar el paper de Christine a Le fantôme de l'Opera per dedicar-me, única i absolutament, a la iaia i a ma germana. La veritat, vaig passar per moments d'autèntica depressió: els meus somnis d'actriu es veien frustrats per culpa d'un desastre familiar incurable. Vaig contractar una institutriu per la Mélodie i vaig enviar la iaia Silvine a una residència d'avis a Perpinyà, de les millors de tota Europa. Ja només quedavem dos. Bé, i la Antoinette, la institutriu, que, per molt de viure amb nosaltres, es dedicava, massa fredament, a cuidar la Mélodie. Em sentia sola, tremendament sola. Vaig fer mil-i-un càstings, però el que abans m'havia fet guanyar-loss, ara em feia perdre'ls. Si descobrien que era parent de la Jeanette De Jeker, ja no em volien, tot degut al seu assassinat. Em vaig dedicar a escriure obres teatrals, i vaig descobrir que se'm donava bastant bé. Però ninguna companyia me'ls volia representar. Jo, la Isabelle De Jeker, era ara un zero a l'esquerra en el món de l'espectacle, en la meva vida. I la Mélodie seguia corretejant pel jardí, aliena a tot. Com l'envejava.

* * *

Passaren cinc anys, la Mélodie ja s'havia convertit en tota una dona, tenia ja vint anys, la iaia va tornar de la residència i estava fregant els noranta, i jo havia entrat en la depressiva edat dels trenta. Estava en unes proves per interpretar un paper a Fausto quan un noi jovenet em digué que tenia una trucada. Vaig anar a la cabina del bar de baix, d'on la trucada provenia, i la veu alarmada de Mélodie sonà:
-Isabelle, han assassinat a la iaia Silvine!!!
-Com?
-Que sí, me l'he trobada morta al rebedor, talment com la tia Mirna i la Jeanette! No he trucat a ningú, tinc molta por. Ay, ajuda'm, veig una sombra pel rebedor, ay, ay, ay, ajuda!!!!!!!!!! - i es penjà el telèfon.

Mare de Déu! No podia ser veritat, tot el que estava passant. Devia ser una broma pesada de la Mélodie, segur, encara seguia tan bromista com sempre. Però aquella veu de pànic, aquells crits d'horror, ho havia fet massa bé, si hagués sigut una broma. Vaig sortir corrents cap a Vila Esmeralda, vaig agafar un taxi, no podia conduïr en eixe estat de nervis. Tardarem una bona estona, era un diumenge, i els carrers estaven ataconats de gent. Cada segon que passava, em presentia el pitjor, a cada segon el meu cor s'encongia més i més. Arribarem cap a les onze i quart, li vaig pagar i vaig pujar prompte a casa. No hi havia cap llum, cap indici de que hi hagués vida a casa. Vaig girar la clau i vaaig veure que la porta es tancava. Això vol dir que la porta estava oberta abans que jo girés el pany. Vaig tornar-la a girar i vaig entrar. Vaig fer unes poques passes al passadís i vaig obrir la porta de fusta noble que donava al rebedor. Efectivament, la iaia Silvine jeia al terra, enmig un cercle de sang! El primer que vaig fer va ser mirar-li el pols. Ja no li bategava el cor. Tenia molta por, potser l'assassí/na encara es passejava per casa. Vaig sentir un crit d'ajuda. Era la Mélodie, i provenia del segon pis. Vaig trucar la policia, i tot seguit vaig pujar cap al segon pis pels esglaons coberts d'una alfombra granada. Vaig descobrir un rastre de sang que acabava davant la por
ta de l'habitació del pare, ara gastada com a armari per antigalles. Vaig posar l'orella darrere la porta i vaig descobrir que els crits no eren pas de dona, la veu era molt ronca. De seguida ho vaig saber: pare! Eixa veu tan aspra era inconfusible. Vaig obrir la porta suaument. La Mélodie també hi era, a l'habitació, però el que feia no era precisament cridar: empunyava una daga. I anava fent talls al cos del pare, nugat a una cadira. A la cara li quedava reflexat tot el plaer que sentia.
-Mélodie, que fas!!!
-Ja ets aquí? T'has afanyat.
-Para!
-Per què? En el fons es veu que disfruta.
-Però, que refotre dius! La policia vindrà de seguida, corre, vine amb mi.
-No.
-Si!!!
-Vull anar a la presó.
-Per què?
-Vull anar amb el tiet Maurice.
-Això a quin sant?
-Jo me l'estimava.
-I jo també!
-Jo me l'estimava de debò.
-Com?
-Vaig descobrir que la tia Jeanette tenia una aventura amb el tiet Maurice, i la vaig matar.
-Tu vas matar la tia Jeanette?
-A mitges, ella havia mort ja per derramament cerebral, només la vaig rematar. I la tia Mirna també. Volia exterminar tota aquella persona que s'estimés el Maurice. És només meu.
-I la Silvine? També has matat la iaia?
-També. Resulta que aquest ganivet que ara empunyo no l'havia netejat prou bé, i la iaia el trobà baix el meu llit. I clar, ella no és tonta. No vaig tenir més remei que matar-la.
-I el pare? Que fa ací?
-No ho saps? Vaig demanar que ens el deixaren per vacances per a que poderem estar amb ell.
-Te n'adones del que has fet?

De sobte, dels ulls de la Mélodie començaren a brotar llàgrimes.
-Corre, Mélodie, vine amb mi.
-Però, i el pare?
-Deixa el pare! Corre, vinga, la policia no tardarà en vindre!
-Però...
-Ves a la cuina i agafa un drap.
-Per a què?
-Per a netejar-ho tot.
-Però...
-Ves-hi!
-D'acord.

Va tornar i, a tota pressa, netejarem totes les ditades i restes que la Mélodie hagués pogut deixar. Tornarem a la cuina, ho llençarem tot a les escombraries i sortírem al carrer demanant ajuda. El muntatge perfecte. Arribà la policia, ens interrogà a mi i a Mélodie i entraren a casa amb les pistoles. Mon pare ja era mort per desangrament, i la iaia ja hi era morta feia estona. No s'hi trobaren restes de ma germana en cap lloc. I es tornà a repetir tota la història. La parella d'inspectors, la premsa, els ficticis plors que ferem davant les camères. Tot.

* * *

Els anys han passat com cadenes, la culpa m'ha anat arrastrant poc a poc, consumint-me l'alegria. Ni els meus fills, ni els meus néts, ni el meu marit, ni els meus dos Oscars, res podrà fer canviar allò que fa trenta anys, vaig tenir la sang freda de fer. Encobrir una assassina. Era ma germana, sí, però seguia sent una assassina boja d'amor. Farà cosa de tres mesos, ma germana i el seu nòvio tingueren un accident pel cual ella es quedà paraplèjica i ell també. I ara jo sóc l'única que sap la veritat. Ella no s'enrecorda que va destrossar la seva família a ganivetades per amor a un tiet que ella mateixa clavà a la presó. I això em dol molt. Em dol pensar que ja no s'enrecorda, em dol perquè ara viu feliç, encara que amb la seva tetraplejia, i jo estic aquí, escrivint aquestes línies de penitència i confessió, malgrat que no vaig fer quasi res. I em fa ràbia. Avui tenia que anar a per el tiet Maurice, que ja havia complert els trenta-cinc anys de presó. Em trobaria cara a cara emb una persona a la que Mélodie, i jo, li destrossarem la vida. La cadena perpètua, la pena de mort, la presó infinita, seria l'únic que aconseguia llevar-me aquest dessassosec que se m'endú lentament cap a la mort. I és per això que avui, quan les campanades de l'esglèsia toquin les sis de la vesprada, entregaré aquest escrit al jutge per a poder morir sabent que he fet el millor.

<>