Comiats

Comiat d'Hivern

S'ha abandonat al fred,
i repta per la voravia,
somiant que és feliç.
Els parracs no eviten la set
i, redundantment immunds,
amaguen el rostre gris.

Ferit per blanques fones
camina, però cap passa
li fa pensar que avanci.
Tot és blanc, a estones,
excepte les fiblades de dolor
vermell, cruel i ranci.

Tampoc els cants: són blaus,
provinents d'un temple
ple de bons creients,
plens ells de misèries suaus
de misericòrdies santes,
de bons desitjos massa latents.

S'entrebanca amb un feix
de res ocult en la neu.
Mig cos s'hi enfonsa.
La somnolència l'envaeix,
i defalleix. Ara dormirà,
i, tranquil, s'arronsa.

Fins que no arribà el desglaç,
amb una cara d'estranya pau,
dormiren, gèlids i tranquils.
Fins que no fou mitjans març,
ningú observà el tall matusser
d'aquells parquians fils.

Dues formes humanes
aparegueren congelades
somnolents i oblidades.










Comiat de Primavera

Una candela ha cremat.
En arribar a la base,
el ble ha vist propera la mort,
i no ha volgut ser incinerat.
La cera s'ha fos i tan sols
en resta un oliós record.

Han encès una altra flama
i l'han alçat en canelobre.
S'ha anat fonent i jo creixia.
i cada gota oliosa clama
el tremolor i el dubte
de quinze anys, dia a dia.

La llum no ha estat infinita
i el candeler ha tombat.
Tot ha cremat; noranta anys,
set flames han estat fita
d'una sola cendra.
Massa cendres, massa panys!

De sobte, l'espelma ha fugit,
ha empal·lidit, ha mort
i tots l'hem plorada.
Desafiant, ha obert el pit
i ha mostrat el cor.
I tots l'hem plorada…

De sobte no eres tu, sinó
un cadàver inert i simple,
tan igual i tan significant!
Marxaves cap a la foscor
i una paret blanca girava,
girava i girava cridant.

Què hi ha prop de mi?
Què resta prop de tu?
Què caldria entre els dos?










Comiat d'Estiu

Entelats per la xafogor,
els vidres de la cuina suen
i tu esbufegues, cansada.
Hi dibuixes amb dolçor
mentre un crit t'omple el cos
i et tornes a sentir fada.

Tens ganes de volar lliure.
Quan obres, una alenada
d'aire calent se t'ofereix.
Gelada, tornes a viure,
i oblides deu anys de fred.
Sospir, esbufec, bleix...

Al país de la mentida
T'has sentit fada i Alícia.
Tan fals, tot, tan preciós!
La comissura pren vida
Mentre seus i plores
I enfiles l'arbre misteriós.

Ha arribat, l'has besat.
Tu t'has anat morint
al llarg de tots aquest anys,
i ell mai s'ha adonat
de la pregària subtil
reclosa per dos panys.

Bona nit, estimat.
Ara vinc. (Ara me'n vaig.)
T'has acostat a la finestra.
Feia fred, i l'has tancat.
Tancada, i tu a l'ampit.
Volaves, lliure i destre.

"Per un moment, volava",
Afirmaren els vianants.
"I se la veia feliç".










Comiat de Tardor

Has sortit de casa
només per un instant.
No has retornat.
Caminant entre la brasa
has arribat al foc.
Hi has arribat de grat.

Un remolí de vent
d'aquells que a la tardor
aixequen les fulles
t'ha voltat de sentiment
i has cantat, dansat,
amb les venes curulles.

Les fulles giravoltaven
i una t'ha obert una veta
de la nou al clatell.
Les venes vessaven,
el vent es planyia
i tu giravoltaves vermell.

Llàgrima i volta i rialla
i sang i roig i tu i jo
i paraules llançades al vent.
Has tornat a ser canalla,
feliç i juganer,
havent-se't buidat la ment.

Eres blanc i mort,
i el vestit tot roig.
Ets boira densa,
preciosa boira.
Seràs record suau,
record que no es llença.

Seràs vestit roig,
record suau i boira densa.
Seràs tu. I jo? Nosaltres