Com menys veu tinc, més paraules em surten

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Gracies a això has pogut estar amb tu mateix i el silenci ha deixat sortir de la teva ment tota una sort de pensaments que han pogut fluir lliures. Que bé que s'està quan això passa oi?
La vida massa ocupada i plena d'obligacions ens silencia el que realment pensem i desitgem de cor. M'afegeixo al teu crit sord "mes tendresa i menys riqueses"
Espero que et torni la veu ben aviat, però segueixis escrivint tan bé.

Una abraçada

Trobo que l'aparent paradoxa amb què comences el teu poema
"Com menys veu tinc,
mes paraules em surten"
capta de seguida l'atenció de la lectora, que ja no desenganxa els ulls de les teves paraules, entre les que troba motius d'esperança:
"Els sentiments no es poden retenir,
cap gàbia els pot segrestar,"
tot i el teu realisme sense enganys:
"En un mon que no valora res
que no es pugui comprar"
que no et resta força per desitjar i reclamar el que seria l'ideal:
"mes tendresa i menys riqueses!"

Confiant en què hagis superat sense problemes aquells dies de fragilitat, t'envio una abraçada ben forta,
Unaquimera

A mi, igual que a Xantalam em vénen imatges diferents a la senzilla afonia. La veu, per a mi és la força de lluitar per la vida . Tant se val quina era la teva intenció, és poesia...
Una abraçada

Jo m'he quedat moltes vegades afònica i he hagut de fer la classe amb mímica, gests, ganyotes... Què n'és d'important la paraula! Però no és això el que vull dir. No em refereixo a l'expressió oral sinó al patrimoni universal del que es serveix l'ésser humà per a fer una activitat deliciosa: JUGAR! Quan penso que amb el lèxic (encara que extens, limitat) es poden fer totes les combinacions possibles i que la oració que jo construiré amb els elements que jo esculli serà única i irrepetible,
sempre m'emocione. És un puzzle infinit, tant sols meu, són les joguines que utilitzo per a crear aalguna cosa nova que ningú em pot prendre.
Enhorabona pel poema i molts petons

i el tema del poema. Bé es podria aplicar, no en el sentit físic, sinó també en l'espiritual o metafòric. S'hauria de donar veu als que estan més callats, potser són ells els que tenen les millors idees o les més sensates o les que no estan subjectes a interessos. Ja veus que he fet una interpretació molt personal del teu poema, o potser no està tan lluny de la teva...

Una forta abraçada, company,

Xantalam

PS Jo hagués posat " Quanta menys veu tinc..., però no em facis gaire cas que no soc lingüista.

És un bon poema, simpàtic i imaginatiu (cosa que s'agraeix, perquè la imaginació és un do una mica perdut avui en dia...).

Els sentiments tenen la seva part bona i dolenta, i tant... Però jo sóc partidari de tenir-los, mantenir-los i mimar-los. La planta de l'amor es rega a diari, no ho oblidem...

Que mantinguis sanament lliure els teus sentiments, Avet_blau!! Una abraçada!!

Vivim un mon material on mai n'hi ha prou. Pots cridar sense veu o amb veu, però els crits son ben sords i clamen al desert dels sentiments. I és que hi ha tants paranys al voltant, que acabem caient en les dolces i enganyoses urpes d'aquesta societat consumista.
És més fàcil comprar que sentir, que expressar, que estimar. Malgrat tot, cal cridar, cal recordar, cal escriure bells poemes: "més tendresa i menys riquesa".

Una abraçada.

M'adhereixo a la teva crida. Més poemes com aquest i menys materialisme!

Una abraçada!