Colors

Un relat de: estel

Jo sóc filla d'una terra,
tinc plantades les meves arrels.
gaudeixo d'un poble, d'una cultura,
d'una llengua, del meu parer.

Roig és el meu estel
roja és la meva sang.
verds són els prats
i liles són els camps

I quan vingué l'aigua
a derrocar el foc rogent
començaren una lluita tant encarnissada
que hi morí massa gent.

Perdérem moltes batalles,
també en derrotarem moltes més.
érem un exèrcit de formigues,
unides, organitzades i amb el mateix anhel.

Érem roures, vivíem i viurem,
No ens rendirem mai!
La Mediterrània als nostres peus
I els Pirineus vetllant per nostres caps.

Viatges, colors, amor, natura,
Amnistia, independència,
Anti-sexisme, ecologisme,

Comentaris

  • Subscric tots els punts [Ofensiu]
    Carme Dangla | 21-09-2005

    I em fa molt contenta que el meu primer comentari a un vers sigui de qui m'ha comentat el primer vers.
    Que sigui de la meva edat, que també cregui en un futur lliure, viscut amb la natura i en igualtat de totes les persones i totes les nacions, sense que ningú més no es senti dominat per cultures estrangeres.
    Futur al que sols s'hi pot arribar per una revolució, jo no sé si com les antigues, més aviat penso en la revolució de les persones, d'unir-nos per deixar de banda els interessos econòmics i de poder i anar cap una societat on l'important siguem les persones.
    Vols que sigui dolenta?
    No es diu encarnissada, és acarnissada, que els que s'encarnissen amb nosaltres, són els de l'altra banda del Cinca.
    Potser no sóc tant dolenta perquè quan veig un vers com agust sempre em cauen algunes llàgrimes.