Coffee

Per l'època de la qual et parlaré no et tenia a tu al costat quan em sentia tan sòl com si m'hagués perdut en una jungla infestada de caníbals, i el regust amarg i sòlid de la por se'm instal·lava a la gola, al pit, a la boca de l'estómac. A vegades, t'ho confesso, m'enfonsava profundament. Tenia la sensació que estava apartat de la orgia perpètua de goig i luxúria que, m'imaginava jo, era la vida de la resta de gent de la meva edat. Un dels problemes que té l'isolament és que, al no oferir-te la possibilitat de comparar la teva vida amb la dels altres, pots arribar a creure que la teva és molt pitjor del que és en realitat. Llavors jo tenia disset anys i, mentre els meus amics es divertien, estava immers de ple en un projecte d'allò més absorbent.
Perquè no t'arregles i surts més, em deia la mare. Gaudeix de la vida, ara que ets jove.
Ella ho tenia clar: m'amagava darrera els llibres per eludir responsabilitats; i em penso que en això no anava pas del tot desencaminada. Però hi havia alguna cosa més. Jo tenia aspiracions. Desitjava fer amb la meva vida alguna cosa que valgués la pena, alguna cosa de la que sentir-me orgullós. Buscava un propòsit noble al qual lliurar-me sense reserves. En els meus somnis més íntims, m'havia projectat a un futur brillant en el qual la gent aplaudiria els escrits on jo, un home madur, serè i elegant, abocaria tot el que el temps m'hauria ensenyat sobre l'existència. És per això que ho havia apostat tot a la carta traïdora de la literatura.
És clar que aquesta decisió no va ser pas qüestió d'un dia: va anar sedimentant-se a través de mesos, d'anys de lectura de novel·les i relats que m'emocionaven. Tanmateix, quan rastrejo el passat en busca dels primers símptomes de la meva inclinació, m'haig de remuntar fins als vuit anys, molt abans que la febre de la lectura em posseís. Recordo que a aquella edat vaig transcriure sobre un paper de llibreta uns quants dels meus fugissers pensaments infantils. Va ser el primer text que vaig escriure per pròpia voluntat. Al capdavall del paper, a l'extrem dret, vaig posar-hi l'any que estàvem. 1982. I recordo que, estrenyent amb força el llapis a la meva mà petita i maldestre, vaig fer lliscar la mina de grafit sobre aquelles quatre xifres unes quantes vegades, fins que van quedar ben marcades.
En aquell moment ja sabia que aquell text no tenia el més mínim valor. N'era perfectament conscient. Però ¿i dintre de deu, de vint, de trenta anys? Recordo que em vaig preguntar; ¿i dintre de deu mil, de vint mil, de cent milions d'anys? Dintre de cent milions d'anys aquell text, relíquia d'un temps extingit, hauria de tenir una vàlua inestimable. Vaig deixar el meu paper en un amagatall on, durant uns quants dies, vaig visitar-lo multitud de vegades per assegurar-me que seguia allà; i cada dia me'l mirava més respectuosament, conscient que cada dia que passava augmentava el seu valor. Va ser en aquell paperet ridícul, que es va acabar perdent al cap d'unes setmanes, on vaig pretendre per primer cop esgarrapar a l'inevitable fluir del temps un instant d'eternitat.
Però ara, nou anys després, quan ja tenia del tot clar que volia escriure, em vaig veure enfrontat a un dilema: ¿què podia dir jo, que fos interessant? ¿Què podia aportar que valgués la pena? ¿Quina experiència tenia de la vida que pogués traslladar als meus hipotètics lectors? ¿Quina història podia explicar? Ni havia anat de safari a l'Àfrica, ni a caçar balenes, ni havia estat mariner, i tampoc havia viscut en la meva pell cap gran drama. Només era un adolescent introvertit que sobre la tauleta hi tenia massa llibres.
Tampoc es pot dir que la vida d'ell ho fos gaire, d'extraordinària. D'històries com la seva n'hi ha a milers. De fet, és una història més vella que el món. Però per mi no deixava de tenir quelcom d'heroic, abandonar la barraca amb parets de fang on has viscut amb la teva família des del dia que vas néixer, i travessar, primer el desert, i després el mar en una piragua miserable, per plantar-te en un país estrany on no coneixes pràcticament a ningú, disposat a quedar-t'hi per sempre. S'ha de tenir valor per fer una cosa així.
Més endavant he arribat a pensar que acostant-me a ell, admirant-lo, el que feia era projectar-hi la necessitat que llavors tenia de patrons masculins on emmirallar-me. Quan el vaig conèixer, feia més d'un any que el meu germà gran s'havia casat i se'n havia anat a viure amb la seva dona. Esperaven el primer fill. El pare tampoc vivia amb nosaltres. Des que els meus pares s'havien separat, jo vivia sòl amb la mare. Amb el sou que cobrava de dependenta en una floristeria, aquell pis llogat en un edifici d'obra vista desgastat pel temps en una de les zones més humils de Vic, era l'únic que ens podíem permetre. Però a mi el pis no m'importava: sòl amb la mare m'hi estava la mar de bé. A més, vaig agrair que el meu germà toqués el dos perquè així em vaig poder quedar amb la seva habitació, que era el doble de grossa de la que fins llavors va ser la meva.


Era al principi de juny quan ell es va instal·lar al pis de baix.
La primera vegada que el vaig veure, jo baixava les escales amb un llibre de la biblioteca a les mans. T'he explicat que ja llavors havia decidit ser escriptor, i per això llegia pels descosits. Hi havia setmanes que arribava a empassar-me quatre novel·les. Com que l'economia familiar no podia seguir el meu ritme de lectura, la majoria dels llibres que m'interessaven els agafava de la biblioteca. I estava fullejant un d'aquests llibres per últim cop abans de tornar-lo (em sembla recordar que el llibre era El gran Gatsby) quan, en un dels replans que hi havia davant la porta de cadascun dels pisos, em vaig topar de morros amb ell.
Tu sempre et burles de la meva alçada, i em dius que m'hauria de fer tallar un tros de cama per no cridar l'atenció, però la veritat és que a ell li arribava a l'espatlla. Tenia el cos de fibra. Negre i brillant com un raig de petroli. Sobre el llavi gros, coriaci, s'hi aguantava un bigoti curt i estret que em va recordar el dels homes que sortien a les portades d'alguns dels meus CD's de blues. Anava guarnit amb el tipus d'indumentària extremada que per alguna raó atrau tan als negres: camisa verd fúcsia amb un estampat al davant, texans gastats i unes boterudes esportives blanques. En aquell moment em va semblar que devia frisar la trentena -en realitat tenia vint-i-sis anys.
Se'm va quedar mirant des de dalt. Blancs, rodons i sortits, aquells ulls donaven a la seva mirada una gran intensitat, però no hi havia en ells rastre de violència. Era una mirada honesta i clara. Vaig murmurar una disculpa i vaig acabar de baixar. Encara em vaig girar una altre cop per veure'l mentre pujava. Contra la meva voluntat, no podia deixar de reconèixer que tenir un negre per veí em semblava una ocurrència d'un exotisme encantador.
Aquella mateixa nit, mentre sopàvem, la mare va comentar:
Ho saps, que tenim veïns nous?
Qui? Els negres? La pregunta va sonar dèbil i desinteressada. Jo ja sabia la resposta. Vaig submergir la cullera dintre el plat de sopa calenta i després vaig xarrupar, amb comte de no cremar-me.
Sí, s'han instal·lat al pis de baix, va contestar la mare. Ella també es va quedar mirant el plat de sopa, com si intentés veure el fons abans d'enfonsar-hi la seva cullera.


Aquell estiu encara tenia el costum de passar-me tardes senceres perdent el temps davant la televisió sense sentir-me culpable. M'empassava tota la porqueria que donaven. Programes del cor, de testimonis, concursos idiotes. Una d'aquestes tardes, mentre veia com un nano de la meva edat donava una sorpresa a la seva mare confessant-li en públic que a les nits es vestia de dona, van trucar el timbre. Vaig desenganxar l'esquena del sofà, em vaig posar una camisa i, sense calçar-me, vaig anar a obrir.
Darrera el marc il·luminat de la porta, gairebé tan alt com el propi marc, hi havia l'home de raça negre amb el que m'havia topat dies abans. Hola, em va dir, amb una veu vibrant que em va impressionar. Hola, vaig contestar. Amb un castellà entrebancat, ajudant-se dels braços, les mans i marcant perfectament les síl·labes de cada paraula, em va demanar si podia baixar un moment al seu pis, si el podia ajudar.
El pis on s'estava era exactament igual que el meu, només que amb menys mobles i amb molta més gent. Hi havia quatre o cinc negres esbarriats sobre dos vells sofàs de roba. Em van saludar. De cop em vaig sentir profundament incòmode, com si acabés d'interrompre una reunió molt important, i després de saludar amb un gest nerviós, vaig seguir el meu amfitrió fins a la cambra que hi havia al costat de la cuina. Em va assenyalar la caldera. Vaig entendre que no sabia com funcionava i li vaig explicar. Vaig deixar polsat el botó blanc una estona, fins que, en un alegre espetec, es va encendre la flama taronja. Per comprovar que havia anat bé, va fer girar l'aixeta de la cuina i va ficar el palmell obert sota el raig d'aigua calenta. Els seus llavis, amplíssims, s'havien estirat en un enorme somriure, deixant veure una filera de dents blanques i brillants que van il·luminar la cara fosca.
Mucha grazia.
Després d'eixugar-se la mà molla amb els texans descolorits, me la va acostar perquè li estrenyés.
Me llamo Abdou. Llámame Coffee. Todo mundo calls me Coffee.
Molt de gust. Jo em dic Albert.
Quan vaig tornar a creuar el menjador abans d'anar-me'n, els quatre o cinc negres que estaven estirats al sofà em van saludar un altre cop. En Coffee em va acompanyar fins a la porta. Coffee. Tenia gràcia aquell nom, vaig pensar, mentre pujava els graons.


Quan vam coincidir a l'escala, els dies següents, primer només ens saludàvem. Amb el temps ens vam aturar per parlar. Les converses es van fer cada vegada més extenses i, amb un castellà molt millor que el d
'aquell primer dia, em va explicar que havia començat a treballar a l'escorxador del polígon industrial que hi ha al costat de Vic. Cada dia, a quarts de set del matí, havia d'agafar la bicicleta i anar fins allà. Hagués donat qualsevol cosa per poder comprar-se un cotxe de segona mà per anar a la feina. Anar a la feina amb el teu propi cotxe... Per ell era un somni. I les Nike Air Jordan noves. També se les volia comprar. Les havia vist a l'aparador d'una botiga d'esports i se n'havia enamorat. Les Air Jordan i un cotxe de segona mà: no demanava res més. Em va sorprendre el primaris que eren els seus desigs comparats amb els que jo donava per fet que tenien la gent d'aquí: jo que sé: una torre al costat del mar, unes vacances al Carib, una pantalla de plasma que ocupi la paret sencera. Ell només demanava un cotxe de segona mà i l'últim model de les Air Jordan.
Un vespre entre setmana, en Coffee em va convidar a casa seu per prendre alguna cosa. No hi havia ningú. Va treure de la nevera dues llaunes verdes de Heineken puntejades de gotes d'aigua freda i ens vam asseure al sofà del menjador. Sempre he pensat que quan comparteixes el gust esdolceït de la cervesa amb una altre persona, el vincle que us uneix ja és prou íntim perquè puguis explicar-li a aquesta persona, encara que només sigui superficialment, la teva història. Jo li vaig explicar, amb la vergonya que sentia sempre que ho explicava a algú, que volia ser escriptor i, després, com que tenia molta curiositat per saber la mena de vida que portaven al Senegal, li vaig dir que m'expliqués com era allà un dia qualsevol. Es llevaven tard, pels volts de les onze. La seva família encara vivia en una caseta de fang. Havent dinat, anaven a prendre tranquil·lament el te i després a jugar una estona a bàsquet. A la nit sortien de festa.
Cada nit?
Sí, cada noche.
I treballar?
Va arrufar les celles, perplex.
Trabajar, vaig dir.
Seguia amb les celles arrufades. Va fer un glop de la llauna de cervesa. Es va esclarir la gola.
Diners. Dinero. Li vaig ensenyar la punta del dit índex fregant-se amb la del polze. Va tancar els ulls i va tirar el cap endarrera, en un gest de comprensió, i, tot seguit, va arronsar l'espatlla dreta i em va ensenyar el palmell de la mà. No semblava pas que la feina els atabalés massa, per allà baix. Pel que sembla, tots els que s'hi quedaven ho feien amb les esperances posades en els que tenien l'oportunitat de venir cap a Europa. Amb tot, el panorama que en Coffee em va dibuixar quedava molt lluny de les idees prototípiques que jo tenia sobre la pobresa de l'Àfrica -l'Àfrica dels nens amb el ventre inflat i tot de mosques voleiant al seu entorn. Fins i tot es queixava que els que es quedaven allà -en el seu cas, la mare i dues germanes més joves que ell- s'acomodaven esperant que els que venien els enviessin diners per anar tirant. La gent no s'esforça per prosperar, m'explicava. És clar que tampoc n'hi ha masses, de possibilitats de prosperar. Però a ell, que havia aconseguit venir cap a aquí, aquella comoditat el molestava una mica. Amb el sou que cobrava a l'escorxador no li quedava gaire res ni tan sols per ell mateix, si restaves el menjar i el lloguer del pis, que compartien entre cinc.
¿Tú cuanto pagas?
¿De què? Vaig preguntar. ¿De lloguer?
?
¿De alquiler?
Sí, alquiler.
275 al mes.
Em va clavar una mirada ràpida, com si enlloc de la meva veu hagués sentit un tret. Llavors va preguntar:
¿Con agua i luz?
No, aigua i llum apart.
Va semblar que allò l'alleugerís una mica, però, la resta de la vetllada, tot i esforçar-se per ser tan afectuós i animat com ho havia estat fins llavors, en Coffee va estar força absent, immers en cavil·lacions que devien ser molt desagradables.


Després d'això van arribar els problemes.
Les setmanes que van seguir aquell dia, l'escala, de tant moviment, semblava un formiguer. Grapats de negres entraven i sortien del pis d'en Coffee, com si fos una empresa de treball temporal. Venien sòls, venien en grup. Entraven i sortien al cap d'una estona, amb un aire evident de satisfacció. I no eren mai els mateixos: sempre et creuaves amb cares que no havies vist abans.
L'escala, com un cor de tragèdia grega, va alçar la veu: assumptes de drogues. No hi havia dubte. La mare es va unir al veredicte majoritari.
No vull que tornis a entrar a casa seu, ¿em sents? No vull que hi parlis.
¿Per?
Diuen que per aquell pis hi corre molta droga.
¿Ah, sí?
Sí. Diuen que qualsevol dia d'aquests avisaran a la policia.
¿I en què es basen per afirmar tot això tan categòricament?
Em sembla que és prou clar. ¿Què hi fan si no tots aquests negres, entrant i sortint d'aquest coi de pis tot el sant dia?
Aha. Elemental.
No li prenguis el pèl a ta mare, ¿em sents?
D'acord. Ho sento.
I un d'ells s'ha comprat un cotxe, ¿ho sabies? Un cotxe.
¿Quin cotxe s'ha comprat?
El Ford Escort que hi ha sempre aparca't aquí al davant.
¿El que està ple de taques d'òxid?
Sí, el de les taques. El que està sempre aparcat aquí davant.
Tot i que estava tan estranyat del que passava com la resta de l'escala, em resistia a creure el que deien. Encara que no el coneixia massa, de cap manera em podia imaginar en Coffee com un traficant de drogues. Tot i així, era evident que alguna cosa estranya passava.


Una tarda, tornant de la biblioteca, vaig veure en Coffee sortir al carrer. Des del dia que em va convidar a la cervesa, feia uns dos mesos, no l'havia tornat a veure. Ell va tirar carrer avall i jo vaig accelerar el pas per tal d'atrapar-lo. Apart d'una samarreta dels Miami Heat amb el numero 32 d'en Shaquille a l'esquena, tan llarga que li fregava les cuixes, portava posades les Air Jordan de les quals m'havia parlat. Un sol es reflectia en cadascun dels vidres foscos de les seves ulleres. Per la manera com caminava, a poc a poc i flexionant les cames encara més del que en ell era habitual, es notava que no deixava de pensar-hi, en les seves Jordan noves. Passes llargues, lentes, les espatlles amunt i avall, d'esquerra a dreta, amb una gran lentitud, com un pèndol. Semblava una pantera letàrgica.
¡Coffee! Vaig cridar.
Però no em va pas sentir, i va continuar caminant tranquil·lament sobre la vorera, amb aquella mena de cadència suau, rítmica, gairebé religiosa que, si te la miraves amb atenció, tenia un efecte calmant.


Sempre que veia el senyor Ventura m'ho preguntava: ¿com s'ho havia fet, un home tan evidentment mediocre com ell, un home que combinava les sabates negres amb els mitjons blancs i que quan parlava sovint t'esquitxava amb els seus capellans, com s'ho havia fet per arribar a construir una escala sencera només per cobrar-ne el lloguer? D'uns cinquanta anys, estatura mitjana i amb un lleuger sobrepes, el senyor Ventura tenia la cara grossa i unes celles negres i gruixudes, com línies de carbonet difuminades amb el dit. Els cops que el tenia a prop i m'hi fixava bé, em semblava percebre en aquell rostre un pes d'una buidor tan grisa i profunda que em posava la pell de gallina. El veia com un d'aquells tipus secs i una mica tòtils, respectables i un punt arrogants, que a les nits aparquen els seus bons cotxes a la sorra dels clubs de carretera i entren disposats a treure's del damunt, encara que només sigui per una estona, el feixuc pes de la seva respectabilitat.
Estava pujant les escales quan vaig veure el senyor Ventura dret davant la porta del primer pis. Estava parlant amb la senyora Pons, una dona sempre perfectament pentinada i amb un contundent perfil de soprano, i el seu educadíssim marit. Tots tres se'm van quedar mirant, com si jo fos un policia que entra en escena just quan ells, conspiradors, estan preparant el cop. Silenci. Vaig saludar-los sense ganes, i ells, a la vegada, em van tornar sense ganes la salutació. Tot i no haver parlat gairebé mai, el senyor Ventura i jo no ens quèiem gaire bé.
Si continues amb aquesta història, el senyor Ventura us farà fora a tots, vaig advertir a en Coffee. Ja pots pujar-hi de peus.
Un dia de finals d'agost, contravenint les ordres de la mare, vaig decidir fer-li una visita. Quan vaig ser davant la porta, vaig polsar el botó vermell del timbre. Ningú em va contestar. Vaig polsar de nou i a continuació la porta, que va grinyolar amb el grinyol misteriós que fan les portes quan s'obren a les cases del terror, es va entreobrir lleugerament. Els ulls d'en Coffee van mirar furtius entre l'escletxa i, quan va veure que era jo va acabar d'obrir. Em va fer passar amb un gest enigmàticament distingit, de monarca africà. Vaig sospitar que aquella distinció tenia alguna cosa a veure amb el seu nou poder adquisitiu.
Al passadís, davant la porta del lavabo, em va sorprendre veure que hi havia uns quants "brothers" -com en deia ell- fent cua. Anaven despullats, amb les plantes blanques dels peus sobre les rajoles fredes. Tovalloles esfilagarsades lligades a la cintura. Me'l vaig mirar, demanant-li una explicació, però ell va girar-se i, sense dir res, va anar cap al menjador. La fortor de suat arribava fins a nosaltres, que ara fèiem unes partides a la Playstation que en Coffee s'acabava de comprar. ¿De què es tractava tot allò? ¿Què hi feien tots aquells paios despullats al passadís? ¿Com s'havia pogut comprar, amb el sou que cobrava a l'escorxador i que havia de repartir amb la família, la Play i les Air Jordan què li havia vist al carrer? Al final encara resultaria que eren veritat totes aquelles enraonies sobre el tràfic de drogues. M'embargava una profunda curiositat.
Fent unes partides al Resident Evil, finalment m'ho va explicar.
Un matí, mentre es dutxava, abans d'anar a la feina, va reco
rdar el que jo li havia dit sobre el lloguer que pagava la mare. Llavors se li va acudir la idea. Si per ell l'aigua era gratis... Hi havia molts "brothers" que havien de pagar l'aigua i la llum apart del lloguer. Si els deixava que fessin servir la seva dutxa a canvi d'un preu raonable, podria quedar-se amb els beneficis. Al final el negoci havia prosperat més del que ell esperava, i aviat la majoria de negres que hi havia a la ciutat passaven pel seu pis a dutxar-se. El preu que els oferia en Coffee els sortia més econòmic que pagar els rebuts de l'aigua i, a més, el preu incloïa una tovallola neta i sabó en crema, que en Coffee comprava en pots de mida familiar, d'oferta al supermercat. Només els hi posava una condició: no podien estar-se sota la dutxa més de set minuts.
Havia descobert un negoci, i vaig aplaudir la iniciativa, però vaig veure que era arriscada. Li vaig explicar que corrien rumors per l'escala.
Si continues amb aquesta història us faran fora a tots, el vaig advertir. Ja pots pujar-hi de peus.
Tot i que ja xampurrejava el català, va obrir amb perplexitat els seus ulls sortits.
"Hi pots pujar de peus" vol dir que en pots estar segur.
Drogas, va repetir-se a si mateix. Les seves amples narius van expulsar un cop d'aire resignat.


Ara cada vespre, quan arribes a casa després de la feina, aboques sobre mi la teva energia, la divina energia que t'envejo i que em cau a sobre com una benedicció; i mentre sopem, sento la suau i llunyana olor dels camps de blat que entra per la finestra oberta, i m'oblido que m'he passat el dia sencer davant d'una pantalla d'ordinador, tractant, sense èxit, d'escriure una obra d'art. Em tranquil·litzo pensant en el paisatge que per aquesta època inunda els afores de la ciutat: els camps de blat, les esplanades que les roselles han tenyit de vermell, les flors blanques que esclaten sobre els marges: el mateix paisatge que veia des del tren quan tornava de Barcelona, on havia començat a estudiar filologia anglesa. Estava apunt d'acabar-se el primer any. S'acostaven els exàmens.
L'adust hivern quedava molt endarrera -semblava que fes segles que havia passat- i un altre estiu s'obria davant nostre. Amb l'hivern també havia quedat endarrera l'últim record que conservava d'en Coffee abans que vingués a acomiadar-se. Fosquejava. Érem al menjador, jugant a la Play, quan de cop ell va deixar caure a terra el seu comandament. La sorpresa li havia fet obrir la boca. Mirava cap a la finestra. Jo vaig girar el cap per veure què hi havia. Nevava. Després d'estar-se una bona estona amb el nas enganxat al vidre, mirant les volves que queien del cel, va voler baixar al carrer tant si com no. Vam estar caminant per la ciutat deserta més de dues hores. Vam arribar fins a la Plaça. Al principi estenia la mà per agafar la neu. Es va passar tota l'estona mirant embadalit com les volves queien lentament al nostre voltant, com si contemplés un miracle. ¿Que perquè allò el sorprenia tant? Era el primer cop que en Coffee veia la neu.
Finalment, el senyor Ventura va fer fora del pis en Coffee i els seus col·legues. La situació s'havia fet insostenible. Els veïns van seguir amb les seves fantasies sobre el tràfic de drogues fins al punt que, un vespre, la senyora Pons va sentir xivarri al pis d'en Coffee i va decidir trucar la policia. A dalt hi venen drogues, els hi va dir amb una indignació que va fer tremolar l'escala. Vinguin ara mateix. Estan fent un escàndol que no ens deixa viure -en realitat no n'hi havia per tant. És clar que la policia, després de regirar la casa, no els va poder acusar de res més que de fer xivarri, i els va ordenar que deixessin de molestar els veïns. Però amb drogues o sense, feia temps que estaven sentenciats. El senyor Ventura, que havia sospitat des d'un principi que amb aquella colla hi tindria problemes, havia acabat per fer el que no tenia més remei que acabar fent: fer cas de les queixes del veïnat i expulsar-los. A més, va defensar-se el senyor Ventura, gastaven una quantitat d'aigua escandalosa, per ser només cinc. ¿Com s'ho feien, per gastar tota aquella aigua? Els hi va preguntar abans que se'n anessin.


El divendres que en Coffee es va venir a acomiadar de mi, jo era a la habitació, repassant els meus apunts sobre L'home invisible de Ralph Ellison per un examen de literatura nord-americana que tenia el dilluns següent. Quan vaig obrir la porta el vaig veure sota el marc il·luminat, com aquella vegada que volia que l'ajudés amb la caldera. Parlant un català nasal amb els ritmes atropellats propis de la seva llengua materna, en Coffee em va explicar que havia conegut una noia d'aquí i que se'n anaven a viure junts a Granollers. Allà hi tenia uns amics. Ara ella l'esperava a baix. ¿I com és que marxeu a Granollers? Li vaig preguntar. ¿Com és que no hus quedeu aquí? Em va dir que el clima de Vic no li agradava. Massa boira, em va dir. Massa fred.
Ja has escrit alguna cosa? Va preguntar-me a continuació.
Alguna cosa. Poca cosa. Alguns relats.
Segur que són una merda.
Segur.
De totes maneres, quan els publiquis fes-me'n arribar una copia.
És clar que sí. Potser fins i tot te'n dedicaré algun; o millor: n'escriuré un sobre tu.
Espero que em deixis bé, si ho fas.
No pateixis, li vaig contestar jo: sóc un escriptor de ficció.
Abans de posar-me a estudiar un altre cop, vaig quedar-me dret al costat de la finestra de la meva habitació i vaig apartar la cortina de roba amb la mà. El Ford Escort ple de taques d'òxid marró es va perdre carrer avall, deixant darrera seu un enorme núvol de fum.