Carta per a l'Ilargi Betea (resposta al "no em vull tornar a enamorar").

Tens raó en dir que ens agrada tenir les coses controlades, i en canvi, les persones són incontrolables, per tant, l'amor que sentim cap a algú és incontrolable.

L'amor comporta al desamor. Què fàcil seria si tan sols el fet d'estimar, ens oferís a la persona estimada! Si tan sols el demostrar el nostre amor, ens fes correspondre un cor.

Si, tots hem passat (o passarem) per un desamor... No és fàcil, perquè després d'haver estimat amb bogeria i d'haver mantingut esperancesm has de desfer-te d'una il·lusió que durant molt de temps t'ha omplert els somnis i t'ha animat a continuar lluitant.

Trobo molt bonic que li dediquèssis aquesta carta a la Ilargi! Segur que en va estar molt contenta!!! ;)

Gemm@

Perdoneu que em fiqui pel mig, però és que aprofitant l'avinentesa que passava per aquí, doncs m'he dit: què caram, digues alguna cosa, tu! No sé però si estic en el millor moment per comentar aquest relat, però aprofitant que vaig comentar el de la Ilargi en el seu dia, doncs m'ha fet gràcia simplement veure que es tractava de la reflexió en base a un poema d'algú altre.
Com diu la Tiamat en el seu comentari, aquesta pàgina s'està convertint en una cosa deliciosa. Ja no només es llegeixen relats i poemes mútuament els seus, permeteu-m'ho, socis, sinó que alguns relats tenen la seva raó de ser en altres relats. Ja no recordo massa bé què li vaig comentar a la Ilargi en el seu poema, però estic totalment d'acord amb la Ninnin. Altrament fóra una tragèdia en tots els sentits, tan per a la pròpia víctima de l'amor com per algú altre que en algun lloc del món l'espera...
I certament, la darrera estrofa del poema de l'Aurora sintetiza un ben conegut sentiment. I és que l'amor té la gràcia en els seus gustos, en l'amarg, en la dolçor, en el salat, en el picant... en tot allò que pot ser per i en tot allò altre que pot ser contra.
Un cop més, felicitats. I aquesta vegada a les dues. Una abraçada i fins aviat,

Vicenç

Crec que está bé guardar-lo per moments de crisis: quaaanta raó!

ja que parlau d'amor i desamor, vaig fer aquestes "rimes" en broma parlant del desamor

POEMA AL DESAMOR

Tots els poetes parlen d'amor
aquesta cosa tan desitjada
tan poques vegades trobada
sempre als seus versos present.

Jo vull cantar al desamor
sensació tant plaent
quan després del sofriment
arriba l'alliberació.

Con un vestit nou de trinca
estrenes llibertat
de les cordes t'has lliurat
el teu cor navega a lloure.

Cap dogal ferma tes ànsies
alenes glopades de llum
tot és més brillant i pur
surts de la foscor a la vida.

Com la terra que rep l'aigua
després de gran sequera
tendres tiges gran promesa
d'una nova primavera.

Tot el cos floreix
com un gran ramaller
esclat de colors i flaires
obert a tots el plaers.

Viure un amor és una meravella
però quan es rovella
quin descans l'alliberament !!!!

Hola NinniN, maca!

En primer lloc, moltes gràcies per la teva carta, m'ha fet molta il·lusió pensar que t'has pres la molèstia de reflexionar sobre el meu poema i després escriure'm les conclusions que n'has tret.
Ja sé que pels meus últims escrits no ho sembla, però jo també sóc una "enamorada de l'amor", el que passa és que per alguna estranya raó, sempre em fixo en la persona equivocada.
Sóc una noia que quan esta enamorada ho dóna tot, sense pensar en el que vindrà, i massa sovint em trobo que li he donat a algú que no ho merexia, que ha jugat amb mi. Això és el que em va passar l'últim cop, vaig creure en algú que semblava sincer, que deia que m'estimava a tort i a dret, que m'escrivia cançons i poemes, que parlava d'un passat oblidat i un futur millor, en definitiva, que em feia sentir la persona més afortunada del món. Però de sobte es descobrí l'engany i el cop va ser tan fort que em vaig enfadar amb l'amor i amb mi mateixa per ser-ne seguidora. Ara les ferides ja no sagnen, però tot i així camino amb peus de plom per evitar volar massa ràpid cap un món ideal que pugui ser fals, això sí, sense tancar-li les portes a l'amor (això mai!). Sé que si apareix un noi especial me'l creuré com si mai m'haguéssin mentit i m'entregaré tant com ho he fet les altres vegades. Al cap i a la fi, ningú mereix pagar per les malifetes dels altres.
Em sap greu aquesta imatge que he donat, la de "devota de la verge del desamor" (m'ha agradat aquesta metàfora) perque realment no correspon massa amb el que sóc, el que passa és que tot va passar al cap d'una setmana d'entrar a formar part de la pàgina i és clar, vaig trobar en l'escriptura la forma d'alliberar tot el que duia a dins. I en aquell moment, el que duia era frustació, desengany i fòbia a l'amor.
També volia puntualitzar una altra cosa, de cap manera prefereixo el desamor a cap dels segons que he estat enamorada, ni tansols quan ja m'havien fet mal. M'agrada sentir les coses, saber que estic viva.
Bé, només em queda dir que aquell poema el vaig escriure en un moment en que la meva autoestima no estava massa alta i l'optimisme brillava per la seva ausència, però per sort les coses han tornat al seu lloc i ja em sento millor. L'alegria ha tornat!

Una abraçada que vessa de màgia per una relatista molt especial!

Tinc ganes de poder-te conèixer!

Muxu bat!

relats responent altres relats, reptes a uns i altres,... si algú li falta motivació per escriure, que faci una ullada per aquí..!

m'encanta això, gent!


La teva carta també m'ha agradat NinniN, tens raó. (perdona que hagi fet servir el teu relat per fer el comentari anterior..). És ben cert, no enamorar-se d'algú perquè tens por a que això et pugui fer mal hauria d'estar prohibit!

És veritat, l'amor (m'agrada que diguis que no té perquè ser només amor a persones) és una cosa important en la vida de tothom i mai si ha de renunciar, per què qui vol una vida gris si s'ha inventat l'arc de sant martí?

Una abraçada, i a estimar!

Tiamat