CARTA A L'ANDREI

Molt senyor meu, mal recordat Andrei:

Si senyor, que us feu anomenar Andrei Simenon, com recordareu sóc altra cop jo, l'Alexandrina, aquella amb la que vàreu passejar per les rues i cartiers de París el mal dia que vaig anar a terra ferma i d'on creia que no tornaria.
Us escric aquesta carta perquè encara que sigueu jove - 43 no són anys de dolors encara - no teniu perdó per com us vàreu comportar, que si ja teníeu companyia d'aquella que s'arreplega pels baixos fons que en diuen, no calia que m'emboliquéssiu a mi. Que si arribo a saber i, donada la meva condició i experiència, hauria d'haver endevinat, - innocent que sóc, i no rigueu, no!-, que l'encàrrec que em féreu una nit de bogeria podia acabar amb la meva estimadissima illa, us dic jo, que no ho haguera fet. Però, com que us vaig veure tant petit, tant callat i desvalgut, que semblàveu un angelet d'aquells que no ha trencat cap plat,...
Us haig d'explicar doncs com ha anat tot i demanar-vos amb les millors paraules d'aquesta llengua que vós, sent hongarès, no enteneu ni poc ni molt, demanar-vos deia, que em tragueu d'aquest mal pas.
Al aterrar ja vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé, però com que la bossa pesava tant que amb prou feines la podia arrossegar,... vaig demanar a un mosso de l'aeroport que me la portés i el pobre al veure'm tant atabalada i endemés, ell no ho sabia, que estava famolenca, perquè els menjars dels avions no els puc pair bé i això de pensar si som una hora més o menys encara em té obsessionada, doncs, vaig veure, deia, que no feia massa bona cara i parava molta atenció a un sorollet que jo ja feia estona que sentia i que s'escapava de la bossa que em vàreu fer emportar. Pensant jo, que era algun regal meravellós per tal que quan me la vàreu donar em posàreu aquells ulls celestials i em colmàreu de compliments a la meva persona tot dient- me sac d'ossos amb tanta dolcesa!
No he sabut encara com he arribat fins aquí, però de cop i volta el taxista es va començar a esverar al sentir cada cop més fort un tic-tac corprenedor, d'un rellotge de cu-cut, pensava jo, per posar a la saleta, que segur que s'hauria d'obrir una porteta de la maquinària, com els rellotges suïssos, i sortir-ne el senyor aquell,... com es deia,... el que vivia al campanar de Nôtre Dame, perquè, és clar, també em vaig imaginar que el rellotge havia de ser una rèplica del campanar de la Catedral de Paris ja que havíem estat fent amoretes a la missa concert de les vuit del vespre, us recordeu?, just abans de prendre aquelles copes a Chez Messieur le Canard..
En fi, que resulta que estic al mig geogràfic de l'illa, voltada de mar i de sorra i de palmeres i també, és clar, de tota la basca, és a dir, la policia, disposats a agafar-me i fer-ne una de sonada, tot i que cada vegada que alço la bossa enlaire es fan enrere; si sabessin el dolor que em fa el braç només d'intentar aixecar-la!
Doncs, ja us imagineu el perquè estic així i com pot acabar això. I ja que encara tinc la bomba a la bossa, ho he sabut quan hi he donat un cop d'ull i el campanar de Nôtre Dame m'ha semblat sospitós, encara que puc entendre que voleu salvar la vostra pàtria, m'agradaria abans salvar-me jo o el poc que queda de mi, quatre ossos mal comptats que ja em dolen tots. He demanat a aquest policia que s'acosta més paper i boli per escriure aquesta carta que, pobre noi, s'ha compromès a fer-vos arribar.
No podríeu rescatar-me amb un aerostàtic d'aquells que travessen mars i s'enlairen ben amunt? Aquí el cel és molt clar, blau, sereníssim, i de tant en tant arriben ràfegues fortes de vent peninsular. La basca encara la mantinc a distància, Déu sap fins quan...
Sé que fareu això per mi, en recordança dels versos alexandrins que us vaig dedicar mentre fèiem aquella partida d'escacs al Boulevard Saint Germain.

Us estic esperant!!!

Desesperadament, petonets sincers!

P.D: No vingueu demà que han dit que plourà.


L'Alexandrina Rima Apart