Carrer Pintors

El traçat del carrer Pintors és des d'abans del segle XX. Allà conviuen un eixam d'artistes, anònims que signen amb inicials, noms de pila o gargots en una cantonada.
Aquarel.les, olis, litografies, ceres i carbonets s'impregnen frisant la textura llisa. Es fa del que més ven, caricatures a l'instant, com si cada dia fos un concurs de pintura ràpida.
Despuntant el sol arriben els matiners. El bar més proper treu fum a base de cafès americans, tallats curts de cafè, cigalons i croissants desgongelats. Sobre la vorera gastada preparen els seu aparadors per lluir les obres més llampants i polides.
En Paolo precedeix la renglera, un vidu procedent d'Argentina que tan li és el futur i fa quadres com a xurros. És l'encarregat de la urbana pel seu accent encisador i convincent. Corbat i maldestre amb les dones és en "Rastes", un hippie sense benefici però amb un ofici calat a les mans amb el carbonet. De costat la "dona del canvi", -en tens de cinc?-, amb un monyo impossible de desfer, una cigarreta de drum als dits i amb les mateixes sandàlies, faci fred o calor. Si en Paolo no té canvi, fa el mateix crit ensordidor a en Ferran, un jove del Pallars Jussà, cansat de la solitud i la foscor de la Vall on vivia, fon les mirades amb pintura a l'oli, un autèntic "Renoir". Davant per davant, la Isabella, una italina que aparenta anys i somriu a dues dents. Pinta amb ceres i envernissa les seves obres. I tants d'altres que cicatritzen el carrer amb cetona i oli de llinosa.
Tot i les hores, i el geni de tots ells, es manté l'estàtic preu de quinze euros. Sense inflació, ni augments de sou. Un conveni verbal que estableix un valor monetari igual per a tots els productes.
Dins el bullici de la ciutat, el silenci del carrer Pintors continua treballant amb les mans.