Carme

Et veig als ulls de cualsevol princesa
que desconeguda passa pel carrer,
amb color de sol al front y cara de lluna
i el cor plè del cor meu, tant sols.
recordo els teus pits fets de grans de magrana
cos nu qu´ara anyoro,
i que meu vaig tenir en un temps fora del temps.
Et veig en els meus ulls,
al fons de miralls febles,
qu´estas amb mi, ara ho sé,
Llibre meu, cor encès.
Recordo els petons de l´amor,
sobre llits de flors teves,
i el teu sospir.
I el teu cor bategant sota el meu,
com un sol cor que romandrá per sempre
sota el amor silent,
i si així ha de ser, no hi siguis.
I de cor et seguiré buscant entre els cántics de roca
poemes perduts.
com l'ocult violí que mai es calla,
o be el fagot d'amor i flauta dolça,
i cantaràs amb mi aquesta suau tonada, estimada del cor
Jo t´aniré buscant entre cançons i mels agres
s'esgotará el teu bès en el meu.
I seràs l'ocult amor que mai no parla,
el cor del cor, i el meu amor, per sempre més el meu camí ,
cuan jo, viu, t´el demani.
seré jo el camí teu, quan tú, amor, m'el dirás.
Es únic el camí que dú a ser lliures,
I que farem junts,
i és el camí del cor,
que hem de recorrer tot com a única prova, sols i sense alè,
bategant, bategant.


Però quin és l'amor que més s'apropa a l´ánima?
aquell del cor de foc i els llavis de promeses,
o aquell, més dur potser, de quan no hi ets,
amb la veritat que em punxa?
0 els dos son un
com dos imatges d'un mirall qu'e es trenca .
Quin és el cel, quina la terra,
qui tú i qui jo,
que com un troç de cor perdut encara vaig buscan-te.
I aquesta solitud que m'és companya,
Ets tu ?
Es una solitud punxent
I es veu als ulls del món,
i es veu als ulls del mar...
Aquesta solitud
gresòl d'un temps encara jove.
Fins a néixer la llum en la meva nit
i en el teu cor enamorat de viure.