Carles i les estreles

Una nit, Carles, un xiquet de tres anys, va veure per la finestra uns puntets daurats al cel; eren les estreles.
Va sentir curiositat i va pujar al terrat per poder veure-les més de prop. Una volta allí, va veure que eren tan boniques i lluents que va sentir ganes d'agafar-les. Però estaven massa altes i no arribava; així i tot, no es donà per vençut i es ficà de puntelletes, tant com podia i va estirar el braç fins que va poder tocar el cel, i agafar una estrela.

Un cop la tingué davant els ulls, va veure que era talment com una pometa, daurada i blanca, molt abellidora.
No va dubtar i li va fer una mossegada, i una altra, i una altra fins que se la cruspí tota. Com era tan dolça i tan bona, va voler menjar-ne més, i va agafar una altra estrela, que també es va menjar en un tres i no res.

I anà agafant-ne una darrere d'altra fins que el cel es va quedar sense estreles, i només hi quedava la lluna, tota sola en el cel tan gran. Però Carles encara tenia fam, i va fer un esforç per agafar també la lluna.

Quan la tingué a les mans, va veure que era com un meló enorme i blanc, però pesava molt, no el va poder sostindre, i li caigué de les mans a terra desfent-se en mil bocins.

Perfecte! Va pensar. I es menja tot el meló (també la corfa, que era molt blaneta). Llavors el cel si que s'enfosquí del tot.

Aquella nit, Carles va caure malalt de la panxada que va agafar d'estreles i lluna, i va haver d'estar al llit tot el dia següent.

Però la nit d'aquell mateix dia (que seguia fosca, perquè no hi cresqueren de nou més estreles), sa mare el va fer anar a l'excusat, per tal que no li fera més mal la panxa. I de sobte, milers i milers de puntets de llum eixiren del seu culet i s'espargiren pel bany com si de papallones es tractara. Carles, tot fascinat, anava veient com les llumetes s'anaven fent grans i prenent la forma de pomes daurades i delicioses.

Va obrir la porta per tal que pogueren sortir, i a través de la finestra s'enlairaren fins col·locar-se al seu lloc en el cel.

Carles va anar al terrat per veure millor aquell cel estrelat que de nou s'estenia a sobre d'ell. No hi ha lluna... pensà en veu alta; sa mare, que havia acabat d'eixir al terrat, també, va veure la preocupació del seu fill per la manca de lluna.

Baixem a la cuina; li va dir, i allí li mostrà el calendari que hi havia penjat a la nevera. Avui hi ha lluna nova, és a dir, que no la podem veure però que igualment està. Això és el que la mare li explicà a Carles.

Aquest va alenar i ja pogué dormir tranquil. Sobre ell s'estenia un cel ple d'estreles, i una lluna que encara que no pogués veure, hi estava. I si li abellia una estrela, a partir d'ara se'n menjaria, però només una.