CARLES 33. UN FINAL.

L'aroma de cafè impregnava la cuina on la Gina havia descarregat totes les seves llàgrimes aquells últims dies. Era dissabte i no tenia plans. Bé, sí que en tenia un, de pla: trobar una explicació. Va fer un glop del cafè fumejant i va encendre el portàtil sobre la tauleta alta de la cuina. Preciosa però incomodíssima, pensava sempre.
Va posar nom i cognoms del subjecte a l'ordinador: res de nou. Al Facebook figurava com a promès des de feia mil anys, cosa que ja li havia explicat. Va remenar una mica les fotos que encara hi tenia penjades per curiositat. Estaven ben joves.
- Treu les fotos de la teva ex, noi, espavila! –renegava en veu alta.
Una entrada del buscador feia referència a Linkedin. La Gina no hi tenia perfil, per tant, només podia veure l'empresa on treballava, cosa que ja coneixia. Va seguir remenant el buscador i a la pàgina principal hi sortien vàries entrades coincidents amb els cognoms, que la Gina interpretava que feien referència a familiars seus. Una pàgina sobre una col·lecció de xapes de cava acompanyada de la imatge d'una dona rossa: la seva mare. Professor d'ESO: son germà. Patró de barco: son pare. Només amb el nom la Gina ja coneixia gairebé tota la família.
- Realment la gent no és conscient de la petjada que deixa a la xarxa... mare meva... -mentre seguia baixant amb la rodeta del ratolí.
- A veure Gina, aquesta informació és una merda. Concentra't. Pensa. És a Madrid.
Va buscar la seu de l'empresa on treballava en Carles a Madrid i va veure que estava situada molt a prop del Parque del Retiro. De sobte, una idea.
Va anar, a corre cuita, a buscar el mòbil que tenia connectat a l'habitació, va descarregar-se novament l'aplicació de cites i va mirar si podia canviar-ne la ubicació –l'aplicació funcionava sempre amb la ubicació real- va descobrir que "por sólo 14,99€ durante 15 días puedes configurar modo viaje" es a dir, canviar la ubicació. Bingo!
- Quins preus! Com juguen amb la desesperació de la gent, hosti!
Va pagar sense pensar-s'ho i va configurar la ubicació a Madrid, "a menos de un kilometro de distancia" del Parque del Retiro. Després de lliscar el dit a l'esquerra unes deu-quinze vegades descartant homes musculats i mig despullats... Eureka! El va trobar. Ho sabia. Tenia un perfil molt similar al que els havia fet fer "match" feia poc més d'un mes. Tenia una frase en castellà que deia: "Relaciones esporádicas, enfocado en mis objetivos".
- Objectius de què, desgraciat!?! Destruir relacions incipients? Anar de Richard Gere per la vida!?! Ves-te'n a cagar home! - cridava la Gina plena de ràbia.
Va agafar el telèfon.
- L'he trobat, tia.
- Com? Què passa, Gina? - La Magalí acabava de llevar-se i no tenia un bon dia.
- A Tinder, l'he trobat.
- Però què fas tant aviat un dissabte, nena?
- Investigar, Magui, investigar! Acabo de conèixer tota la seva família i les aficions que tenen només posant el seu nom a la xarxa. Ha, ha, ha!
- Ets ben boja, Gina. I m'havies de trucar ara? Hauries de passar pàgina, va. –va fer una pausa- Però... Què? Què? Has esbrinat alguna cosa?
- Doncs que ara mateix és a menys d'un quilòmetre del Retiro, buscant figa i "enfocado en sus objetivos".
- No em diguis que l'has buscat a Tinder...
- T'ho acabo de dir, coi! Que estàs dormint o què? Si no vols no t'ho explico...
- Doncs sí tia, estava dormint. Què en treus de tot això, Gina?
La Gina sabia que tota aquella informació no servia per a res i que no explicava la desaparició.
- Doncs que necessito un final diferent, hòstia! Un final tràgic si tu vols, però em nego a haver tingut una bonica història amb un final de merda que no compraria ni ANTENA 3 per fer una pel·lícula de dissabte a la tarda.
- Doncs potser no és el que volies, però aquest és el vostre final.
- Et deixo. Tinc feina.
Va penjar sense acomiadar-se. L'últim que necessitava la Gina en aquell moment eren les dosis de realitat de la seva amiga. El que buscava eren respostes que en el fons sabia que no trobaria.
No sabia on més buscar. Només volia calmar aquella ràbia i tenia set de venjança.
De cop, va començar a sentir el cor bategant amb molta força al seu pit i una tristesa profunda, cosa que va desembocar en un plor desesperat. Va deixar-se caure a terra. La frustració, la ràbia i el dolor l'envaïren. Cridava, somicava i es recargolava en la seva pròpia desesperació, no podia entendre què havia passat.
Va estar-s'hi força estona, sentint la fredor del terra al seu cos, baixant al fons d'un pou desconegut... Fins que no va poder més i va ser apoderada per l'esgotament i un silenci eixordador. A terra, estirada de cara enlaire, va fer algunes respiracions fins que va aconseguir abaixar les pulsacions i calmar-se. Quietud. A través de les juntes del sostre va poder veure clar que en realitat no hi podia fer res. Que era un final indesitjable però aquell seria el seu final.
Es va aixecar i va anar al lavabo, va observar el seu reflex al mirall. Realment feia pena.
En veure-la, la part sàvia de la Gina que l'observava des de l'altra banda va intervenir.
- Això és una bomba de fum Gina, es va espantar. Era massa per ell. És un covard. No has fet res malament. Te'n sortiràs.
La Gina trista i desesperada que tenia el protagonisme en aquell moment, no entenia ni un borrall del que li deia l'altra. Tenia ganes d'esborrar-ho tot.
Va eixugar-se les llàgrimes amb paper higiènic. Aquest paper és suau, almenys, va pensar. Va apropar la cara a pocs mil·límetres del mirall i va observar els seus ulls verds inflats i irritats. La Gina del mirall va regalar-li un somriure càlid.
Quina fila que fas...ha, ha! Ara toca patir, noia. Què hi farem...
Durant el mes següent, la Gina va passar per la incredulitat, la por, la ràbia... va plorar desesperadament, va escriure-li cartes que mai no li va enviar i va mirar tots els vídeos d'autoajuda que parlaven de "Ghosting" existents a la xarxa per intentar oblidar-lo amb totes les seves forces. L'estratègia semblava que funcionava. L'ajudava a entendre'l i entendre's.
El passat de la Gina no havia estat gens fàcil, de petita no l'havien estimada bé, sobretot el seu pare, i havia arribat a creure que no era mereixedora d'amor, que era insuficient. D'adulta havia treballat molt per veure que sí que tenia dret a l'amor, tothom el tenia, i creia que n'estava convençuda.
Però la història del Carles havia tocat de ple la seva ferida d'abandonament, la seva sensació d'insuficiència i l'havia fet adonar de tots esforços que havia fet, en va, per tal de ser estimada. Tot i la seva profunda ferida, havia lluitat internament contra els seus fantasmes, havia confiat, s'havia il·lusionat i a moments ho veia tot inútil, com si fos certa aquella teoria que no era suficient pels homes, i com si per això, el Carles hagués desaparegut d'aquella manera.
Arrel d'aquella història, la Gina va caure en un pou profund, va haver de revisar la seva història de vida va descobrir que part del seu dol tenia veure amb la seva nena ferida, que plorava desconsoladament a la part més profunda del seu ésser, va haver de fer un llarg camí per sanar les seves ferides i no deixar de creure en l'amor...

Continuarà...