CARLES 33. 693 CARÀCTERS.

Era diumenge i la Gina i en Carles es morien per tornar-se a veure, però tots dos tenien plans familiars. El xat treia fum, estaven acordant veure's a Terrassa el següent cap de setmana i parlaven de pujar a La Mola. La Gina era asseguda a la tassa del vàter i el regalim de pipí brollava mentre escrivia.

Ai Carles, que fort tot això que estem vivint. A vegades em sento com en un precipici, com si en qualsevol moment poguéssim caure. Ho sento tant preciós i fràgil a la vagada...
---
Gina, t'entenc, em passa igual, però per ara tot va molt bé i em nego a pensar que podria anar malament. A més, sé que fa molt poc que ens coneixem, però començo a sentir coses per tu i em sento millor persona des que t'he conegut. És que m'agrades molt...

La Gina va fer un bot en llegir això mentre premia el botó de la cisterna. Que fort! Pensava.
Malauradament, els dos dies següents d'aquella conversa varen ser estranys, ell trigava a contestar i semblava molt enfeinat. La Gina no va entendre què passava fins que el va trucar, era dimarts.
- Ei! Tot bé?
- Gina! Perdona'm! He tingut dos dies de merda i soc a Madrid.
- Com que ets a Madrid?
- Sí, l'empresa hi té unes oficines i m'hi van convocar ahir. De fet, volia parlar amb tu...
- Què passa?
- Doncs que m'han proposat venir aquí a Madrid a viure una temporada i muntar un nou equip.
- Guau!! Que fort! I tu com ho veus? Et fa il•lusió? És una bona oportunitat?
- Estic en xoc, tinc 24 hores per contestar. En part em sembla una bona oportunitat ja que portaria un equip i això implica més responsabilitats i més sou, cosa que m'atrau. Per altra banda, la meva vida és a Sitges. No sé què fer...
- Home, jo ho provaria! Al final Madrid és a 3 hores de tren, i la proposta pinta bé!
- Ja... també tens raó, hi he de pensar... demà em reuneixo amb ells. T'agrada l'entrepà de calamars?
- Ha, ha, ha! Ja em diràs què tal la reunió! Ens veiem dissabte a Terrassa, oi?
- Sí! Tinc moltes ganes del nostre pla.
Fins dijous no va tenir-ne més notícies.
Gina, finalment m'he reunit avui amb els responsables de l'empresa i he acceptat l'oferta de treballar des de Madrid per muntar un nou equip. Aquest cap de setmana finalment em quedaré aquí per visitar pisos i, si hi ha sort, llogar-ne un. Malauradament, haurem d'anul•lar el pla de dissabte. Per part meva, tinc intenció de seguir coneixent-te però sóc conscient que la meva disponibilitat passarà a ser molt reduïda respecte la que tenia fins ara i no sé com ens afectarà aquest fet a tots dos. Tinc moltes coses a sobre i no podré estar per tu com fins ara i, sobretot, com et mereixes. El que vull és que sàpigues que en cap moment vull fer-te mal o enredar-te, per això estic sent sincer.
Ei Carles! Moltes felicitats! Sembla una bona oportunitat! Què et sembla si ens truquem més tard i m'ho expliques?
Després de la notícia, el cert és que la Gina no estava massa preocupada. Se n'alegrava per ell i es veia passant caps de setmana a Madrid i inflant-se a "tapeo" a la "Calle Pez".
Divendres.
No li havia dit res més. Allò començava a ser estrany. La Gina pensava que aniria realment molt atrafegat, però també veia que una trucadeta no costava tant.
Carles? Estàs bé?
Diumenge.
Allò era realment preocupant. El Carles no contestava a res. De tant en tant la Gina consultava el xat i el veia en línea però, en canvi, no li deia ni ase ni bèstia. Ella no entenia res.
Ei! Que si no ho veus clar això de seguir coneixent-nos o el que sigui, en podem parlar. Ja sé que ara tens moltes coses a fer i no vull ser un problema més!
Silenci.
Dijous.
La Gina estava embogint. Va mirar el xat per enèsima vagada i ell es trobava en línea. No sabia si tornar a escriure o no. De cop, l'estat den Carles i la foto de perfil varen desaparèixer de la pantalla.
Hola?
Ja no li va arribar el missatge.
Trucada.
Este número de teléfono ha sido bloqueado y el receptor no recibirá mensajes ni llamadas del mismo.
La Gina estava completament en xoc. Tremolant, va agafar el mòbil i va fer captura de pantalla del darrer missatge del Carles. Li va passar a la Magalí, una bona amiga seva. Abans que ella pogués respondre, amb desesperació, va decidir trucar-la. Necessitava la seva saviesa.
- Magui... m'acaba de bloquejar.
- Què?!?! Com?!?! N'estàs segura?
- Sí, sortia en línea i de cop ja no apareixia res, ni la foto de perfil. Li he escrit per confirmar-ho i ja no li arriben els missatges... seguidament l'he trucat i he estat degudament informada per la companyia que el meu número ha estat bloquejat.
- No m'ho puc creure, Gina.
- Has vist el que t'he passat? És l'últim missatge, el que em va enviar la setmana passada.
- Sí! No semblava que volgués tallar en sec, tampoc.
- Tia, creus que el vaig atabalar? Vaig fer alguna cosa malament?
- Es clar que no tia! Per què ho dius, això?
- No ho sé, em sento malament. Em vaig presentar a Sitges i potser el vaig atossigar...
- Mira, no ho crec ja que ell ho va agrair. Tot i així, en el cas hipotètic que haguessis pogut fer alguna cosa que el fes sentir pressionat, t'ho podia haver dit, no?
- No entenc res, Magui. -va començar a plorar desesperadament- Puc imaginar que està angoixat i que té mil coses a fer, el que no entenc es que ni tan sols tinguem una última conversa. Que m'acaba de BLOQUEJAR tia! És que és fortíssim! – intensificant el plor- Tampoc no entenc com és que estic tant malament, hòstia! Si feia quatre dies que el coneixia!
- Sí, és molt fort. És normal que estiguis així, nena. Ha desaparegut quan éreu a la cresta de l'onada, quan començàveu a il•lusionar-vos i a sentir. Just vaig llegir un article l'altre dia que en parlava. Deia que, així d'entrada el cop és més fort quan s'acaba una relació incipient que una de molts anys. Tot i que la persona encara no estigués del tot inclosa a la teva vida, els sentiments son molt més a flor de pell que parelles que porten anys, per això d'entrada el cop és més fort, però tranquil•la, que passa més ràpid. Ja ho veuràs.
Es va fer un silenci i la Gina només plorava i plorava. La Magalí va continuar.
- Ai!! Quin greu que em sap. Mira, crec que, pel que estem veient, aquest imbècil no es tornarà a pronunciar, i hauràs de fer un dol. Amb tot això vull que una cosa et quedi ben clara: ningú, absolutament ningú no té dret a bloquejar-te sense donar-te cap explicació, i no hi ha justificació possible hagis fet el que hagis fet. Et conec. No té raó, Gina. Ha de ser una ferida seva. Es va cagar.
- De veritat? Creus que no em tornarà a contactar? –somicava.
- Gina...
- Ja...Merda. He confiat, tia! Aquest ha estat el meu error...
- Què dius? Confiar és de valentes! I tu n'ets una! Confiar és el més bonic que pots fer per a tu mateixa i pels altres. I és l'únic que pots fer quan comences a conèixer a algú i vols que funcioni...
- Doncs ara em sento ben idiota, Magui...
- Doncs no ho ets gens ni mica, Gina!
Li rajava el nas, tenia els ulls inflats i li picaven de tantes llàgrimes mesclades amb restes de maquillatge. Regalims negres li baixaven per les galtes i se li ajuntaven amb els mocs. L'únic que tenia a mà era paper de cuina, i es sonava mentre la seva amiga intentava convèncer-la que ho superaria. El paper rascava. Al cap d'uns minuts, amb el nas ben irritat, un munt de papers plens de drama sobre la tauleta de la cuina i moltes contradiccions barrejades al seu cap, va decidir finalitzar la trucada.
- Magui, necessito estar sola. Moltes gràcies per ser-hi. Me'n sortiré. T'estimo.
- Gràcies per explicar-m'ho, Gina. Jo també t'estimo.
No podia creure's que un ésser humà pogués fer allò. El que havien viscut havia estat real. N'estava convençuda. Aquelles mirades i carícies eren reals. Els sentiments havien estat genuïns...
Aquells 693 caràcters varen ser, finalment, els últims que va rebre la Gina per part d'en Carles.