Capvespre dins la mirada

Crestes i ondulacions
s'arremolinen juganeres;
gris sobre blau
escampa humits presagis.

Llacs de dol s'omplen a vessar
rere els vitralls
d'aquest dia de tardor
que ja vespreja.

Núvols que obren boques,
ventres que engendren
pluja, calma i tenebra.

Moviments improvisats
que dansen reflectits
en el fons de les ninetes.

Dibuixos de carícies a palpentes
que en el seu etern renéixer
cavalquen desbocades
per les penombres de la consciència.

Passions que es cargolen,
abraçades despullades
entre llençols setinats
que llisquen i es rebreguen.

I el primer estel de la nit
és un far pel pas del temps
que assenyala sense por
l'illa dels somnis llunyans,
els que són gairebé eteris.

El sento tèbiament unit
al batec que em dóna llum,
cercant el ritme comú
que vibra escurçant distàncies.

Una lluïssor intermitent
bombeja pessigolles,
rajolins que projecten
una mostra d'infinit
en un ínfim racó de la mirada.

Brodats amb fil d'estels
i sensacions desgranades
a punt de creu dins del cor,
com tatuatges perduts
en un univers inabastable.

Es rendeixen els colors
engolits per negres llengües i
el cel obert
és teulat que aixopluga
la vida i la mort
dins d'un mateix cercle.

Encanteri nocturn
que desperta forces
amagades,
cicles de llunes mutants,
percepcions d'imatges
que no es veuen.

Un cobrellit de negre vellut
juga amb la nuesa
de l'eriçada pell
dels mots dormits.

I uns dits penetrants enceten
espais inexplorats
entre els nostres silencis.

Ara ...

Ara és el moment
en que els ulls captius,
somiadors i embruixats
són fraccions d'immensa nit
quan es clouen les parpelles.