Canço del mariner quan torna

Un relat de: prudenci

Caminem amb els ulls clucs cap el centre del record,
Donem la volta a la roda, com el ruc que escura el pou,
Anirem crec, cap el lloc que ens correspon altre cop
Com heretat abans perduda,
Ens ho ha deixat el temps, el camí mal fet, el dubte.
Tornem a treure aigua neta per a la gent que vindrà a casa,
Per a mi , fins i tot , que amb l´esquena corbada sota el sol
I el cap feixuc,
vaig caminant cap el centre sense arribar-hi,
Sanglonant...
I veig cada vegada més l´inutilitat del meu treball absurd.
M´he despertat, he deixat enrera la pell dura del qui dorm,
I l´enyoro, sento fred i tinc por.
Ara sé el què haig de fer, i tinc por, perquè ho veig;
Ja no m´encega res l´ull ni la brida no m´estira ja la dent.
Camino sol i la meva llibertat és sentir-me a casa meva
A tot arreu on vaig
I no deixar que m´emporti cap garbí ni tramuntana
D´aquest lloc meu tant esquerp. Casa meva !
Què n´heu fet mentre he estat a fora?
Que hi faré jo, sol, lliure i sol, espantat i sol, retrobat i sol?
Com tornaré l´espina flor, i la llaga font i la grana arrel,
jo, sol?
Tot està preparat allà on era casa meva;
M´espera el treball, l´amic que no t´oblida,
l´enemic que vol romandre,
El crit, la venjança.
No tinc altra cosa a fer que dir, que cridar,
que convertir, que rebre.
Altre cop el mar m´ha dit que encara hi ha maregassa,
Que sóc jo que he de fer el dic
amb les ungles mig trencades,
Jo, sol, amic, vell amic.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: