Camino

Entenc el teu caminar...
És bo que mirirs on poses els peus; però els ulls no els clavis mai a terra.

El teu present va amb tu; no camina carrer enllà...

El futur és futur, viu, repira i cuida la flor de l'ara...

El passat en acompanya sempre, però cap passat no t'ha d'encadenar a res...

Aixeca els ulls, enlaira la mirada..

onatge.

(gràcies pel teu comentari, i com dius tu m'agradaria no haver tingut motiu per escriure'l).

com has expressat el teu sentiment d'anar per la vida arrossegant el passat. Un poema sincer, realista. El passat no s'ha d'oblidar, d'ell aprenem, és el nostre, irrpetible i insustituible; ens a d'ensenyar com viure el present en el ara i en aquest moment, a no arrossegar els peus perquè el portem com una creu. Seguiré llegint-te

Caminem arrossegant passats inesborrables que ens fan alentir el pas. Mirem a terra, potser tenim por del nostre futur, estimada. Com t'entenc. Sé que hi ha d'altres maneres d'observar i viure la vida, amb una rialla permanent o una bona dosi de sentit positiu.
Suposo que amb els anys s'aconsegueix. Diria que estic en el punt just del teu poema bell i sincer. D'una autenticitat que trenca els esquemes frívols, als que normalment ens aboquem per inèrcia.

No estàs sola, moltes ànimes incompreses caminen amb el cap baix, però hi han motius encara, per cercar els horitzons que potser no veiem, però que sens dubte existeixen.

petons, un plaer llegir-te, capbussar-se en la profunditat de les reflexions que acostumem a no compartir amb ningú altre.

gypsy

ja fas tot el poema.
Preciós, gris, ciutadà. Una mica feixuc, com la vida però rodó, molt rodó.

M´agradat molt aquesta sensacio de veurem passajar per Barcelona agafat del meu passat.

"El meu present camina carrer enllà.
El meu futur em segueix
com una ombra amenaçant.
Jo camino, mirant a terra,
amb el passat agafat de la mà."

He quedat impactat per aquest vers....
una abraçada
Densito