CAMINAR...SOLA

Un relat de: anaoj

No m'agrada caminar sola
només m´agrada quan estic malament
perque així recreo el malestar
o molt bé perque puc reviure el moment joiós
però quan estic "normal "
necessito una persona al costat.
Penso que fa uns dies
que camino junt als meus fantasmes,
records diluits per el temps.
que en el seu moment va tenir molta relevància
i que al llarg del temps com a record
també l´ha tinguda
i ara d´allò només queda
una nevoluosa, un filet prim
una sensació quasi esborrada
d´allò que va ser i ara no es.
Caminar amb el cap cot amb
no m´havia deixat veure
que els ametllers han tornat a florir
alegria de vida !.
Les blanques flors altra vegada
he pensat que si elles retornen
també he de reviure la joia
que tenia abandonada.
Joia que la puc veure reflectida
en un nen , una mirada , una expressiò,
un bombo , un jersei , un hola! un adèu ,
una flor , una abella , un si vull,
una imatge , una encaixada , un petò.





Comentaris

  • coincidim![Ofensiu]
    Unaquimera | 19-12-2006

    Un relat reflexiu, sincer al menys en apariència, indecís entre la melangia, la tristesa, una alegria incipient, un desig d'esperança, la constatació del desgast que exerceix el temps per sobre de tot i de tots: records, prioritats, amors, desamors, persones, coses, fets,...
    Per finalitzar-ho, una finestra oberta al futur, al renaixement, a la joia, a la primavera, a les flors noves, als petons i les encaixades i per tant, al contacte humà: només puc afegir la meva enhorabona per aquesta actitud, confiant que no siguin tan sols paraules, sinó un estat d'ànim real.

    Encara tinc coses teves sense llegir, així que... tornaré!

    T'envio amb totes les meves forces una abraçada ben gran i ben alegre,
    Unaquimera