Cala Xarraca

És prompte. Per sort, no hi ha gaire gent. Podem aparcar el cotxe sense problemes.
Fa aire, però no és el tipus d'aire que fa venir amples onades. No. El vent ve de l'altre costat, m'atreviria a dir que de xaloc.
L'arena és quasi buida. Plantam les nostres coses en un raconet, i entram a l'aigua. És freda, però veient l'espectacular claredat d'aquesta no m'ho pens dues vegades i em submergeix de colp. Quina sensació! Després de dies de calor, és el millor que es pot fer. Em pos les aletes, les ulleres de nedar, i començ a bussejar a la meua manera. Ho reconec, dec parèixer una granota salada, però no m'importa. Jo segueix al meu aire, i arrib al petit illot de davant la cala. He oblidat preguntar a l'avi quin nom té, però tanmateix el nom no farà gaire. M'assec damunt una roca banyada per la mar, i recuper forces. Des d'allà tenc una bona panoràmica de la platja. Hi ha la cala central, amb un restaurant i una enorme casa a peu de platja. Encara que el meu avi sigui un vell amic de l'amo de l'establiment, i que l'arquitectura de la casa sigui genial, jo tombaria ambdues construccions. Cap a l'esquerra hi ha com una altra caleta, a la qual crec que només es pot arribar des de la casa, la carretera o nedant. Mai hi he anat. Vull que això canvii. Segueix observant. A la dreta hi ha una altra cala, on sí que es pot accedir a peu des de la platja central. És a prop de l'illot on em trob, i decideix anar-hi via marítima, com sempre que venc a aquesta platja faig. Pel camí veig peixets diminuts, que s'espanten en veure una estranya entre ells. Arrib a la vorera. És roca. Només hi ha una família, coneguda de ma mare. Torn a descansar. Fa solell, però amb la pell mullada no crema. De fet, s'agraeix. Veig un iot enmig de la mar, i pens que és una bona idea arribar-m'hi, i després seguir fins a l'altra caleta. Nedant com un quissó em trob enmig de la mar. El iot encara és lluny. No hi ha ningú al meu voltant. Estic sola. Em dispòs a fer el mort, però de sobte una llanxa apareix en la llunyania. Porta un home jove fent esquí aquàtic. Passen per davant de mi, i després per darrere, i el que condueix l'embarcació em diu no sé què de les bolles. Quines bolles ni què merdes? A Cala Xarraca no hi ha bolles que limitin la zona de bany, més que un parell que assenyalen per on han de sortir les barquetes de lloguer. Que se'n vagi al carall! Jo, des de la meua posició privilegiada observ les vistes. Es veu una altra petita cala, S'illot des Renclí, que és la meua preferida. Mir la resta de la costa. Penya-segats, aigua, cales... Això és la zona nord, Es Amunts. Això és la terra on m'he criat. Torn a mirar la platgeta que encara no he visitat, i vull anar-hi. Però no hi arrib. Em cans abans. Peró el que sí que faig és el mort. Per allà no hi ha llanxes, només algun altre nedador aficionat com jo. Quina tranquil·litat. Com descriure el que es sent flotant damunt de la mar, sense pensar en res, sense fer cap esforç? Estic una estona així, però finalment, i per por a que la gent es pensi que m'ha passat alguna cosa, torn a la platja principal. Ja hi ha més gent. Decidim que per nosaltres ja n'hi ha hagut prou. Un altre dia hi tornarem, deim.