Cadira buida

En les teves magnífiques paraules,resulta que al llegir el títol del comentat. Pensaba que anave de política...

i crec que hi va. Quina política més activa que la presència.

La primera la d'un mateix...

llegir-te es viure entre la tendresa i l'enyor, son cançons dures de dolça melodia. M'agrada com ho expliques, com ens ho expliques.
T'he llegit alguns, encara no tots, els acabaré de llegir, potser et tornaré a comentar per algun altre, no ho sé. Però he triat aquest per fer-ho, perquè amaga alguna cosa que no sé veure i em deixa encuriosit de seguir,com si fossin, tots, part d'una sola simfonia.
Et segueixo llegint.
(Avui no, em cal anar a dormir que demà matino)

Un plaer descobrir-te.

Ferran.

pd
gràcies pel teu comentari del aprendra a nedar.

Ah, les paraules! Aquestes cadenes de sons o de gargots que ens desperten, ens adormen, ens sotraguegen, ens calmen, ens remouen els records, ens permeten la mentida, ens fan d'ambaixador, poder declarar guerres i establir paus, ... les paraules, des de les més impressionants fins les més senzilles, com SI, com NO, tenen un poder devastador que mereix un respecte immens, una utilització prudent, un coneixement intens i, potser, de tant en tant, un desafiament...
Tot i això, però, si ningú no les escolta, si ningú no les llegeix, perden màgia, influència, transcendència... tot el seu poder depèn d'una oïda, d'un ull, d'una ment receptiva!

De fet, de la mateixa manera una abraçada ha de ser acceptada, o unes MANS prou properes per ser efectives... o una presència, més expressiva que l'absència per a resultar significativa!

Et faig tramesa ara mateix d'una abraçada llarga i acollidora, per si t'hi vols estar uns minuts o l'estona que tu desitgis, que no es desgasta,
Unaquimera

La presència, oposada a la dissoluta etereïtat del verb... (és clar que en el principi el verb es va fer carn, diu l'evangelista gnòstic). Jo he jugat amb l'etereïtat de la presència, precisament, al meu relat homònim, el primer que vaig gosar penjar aquí, una mena de manifest sobre el que pensava que podia fluir en la meva presència -de nou el mot!- a RC. És clar que els camins que un/hom emprèn sempre són imprevisibles.
Pots alçar-te sobre el terra vulgar i sòrdid amb la imaginació, però tard o d'hora hauries d'aterrar -llevat que vulguis comprar un bitllet cap a l'esquizofrènia-. I, uf!, si descobreixes que el terreny no és sòrdid ni tan sols vulgar, l'impacte pot resultar devastador -per al món que havies abandonat com un segur refugi dels vols de la fantasia-.
Pot passar. I passa.
Remei i metzina: les dues cares de les drogues. Crec que ja ho vaig deixar dit en un comentari a un relataire diferent: la primera droga és la vida, i és la primera que ens mata, ja des del moment que naixem. També crec que és a tu que vaig comentar l'entropia, el principi destructiu, devastador, de dispersió. En algun moment hi ha un argument que el nega, un moment de creació i concentració, el moment en què sobre el fred de la distància i la mort va vèncer el de l'aparició, tan feble i fugissera, de la mena d'ordre que anomenem vida. I no tenim més manera que anomenar-la que usant paraules, però certament tenim mans per palpejar-la.
Una abraçada,
franz

Com m'ha agradat el teu comentari a l'últim poema que vaig publicar! Cert, cert! Les paraules només són un subterfugi. El que passa és que aquells que ens entossudim a esprémer la vida també amb la força del discurs, tenim una mena de desdoblament de personalitat. Podem xuclar la vida per tots els nostres porus, i després, en soledat, recrear l'experiència amb un llenguatge nou, com si amb els mots volguéssim salvar-nos a nosaltres mateixos de l'extinció. T'acab de descobrir, però estic segur que t'hauré de visitar moltes vegades. Ara ja sé que tens coses a dir.

m'agrada la música i la lletra
que té més valor que la presència?
....i poder parlar amb les mans