Cadena perpètua

Ja començava a estar-ne cansat. Aquesta tendència que tenim els humans a estar barallant-nos sempre els uns amb els altres resulta extenuant. Feia temps que meditava sobre alguna possible escapada, però mai no se m'acudia cap solució prou convincent; i si alguna vegada semblava que podia tenir èxit amb algun estratagema estrany, aquest sempre acabava fracassant. Tot i això, hi havia d'haver alguna manera, no podia seguir allí durant tota l'eternitat; l'infinit és una cosa que sempre m'ha aterrit...
-Carreras, desperta! -va bramar el coronel O'Bryan. Em parlava a mi, que ja m'havia tornat a encantar amb les meves cabòries. Vaig obrir els ulls com dues taronges, bo i esperant no haver-me perdut massa res d'important.
-A quina lluna estaves? Després no em sorprèn que passi el que passa -va continuar-. Espavileu, que ja deuen estar a punt d'arribar! Tothom als seus llocs!
Val més que aquesta vegada surti bé, tal com ho hem planejat; sinó no podrem avançar mai la nostra posició. Rousseau, cobreix l'entrada esquerra amb l'Smith, i tu, Spoon, vigila el pont. La resta, ja sabeu què us toca. Vinga, vinga!
Aquell home només cridava. Després no m'estranya que l'afonia l'afectés amb tanta freqüència. A més, les permanents ulleres demostraven el greu insomni que patia; sempre estava enfurismat amb algú o alguna cosa, i ja se
sap, no es pot descansar tranquil amb tanta ràbia al cos. Però bé, vaig dirigir-me per enèsima vegada cap a la meva posició, quin remei, i gairebé amb els ulls tancats de tanta pràctica que hi tenia. Havia esdevingut una rutina pesada i
fastiguejant. Tanmateix, ja podíem repetir-ho una vegada rera l'altra, que sempre acabàvem pràcticament igual. Només en un parell o tres d'ocasions -hi ha opinions divergents- havíem sortit victoriosos, i això ja havia servit per donar
tema de conversa per totes les estones abans de l'atac, tot recordant com el gran coronel O'Bryan ens havia conduït a la victòria... Sí, i un be negre! Potser sí que no havia estat precisament gràcies a mi que no havíem tornat a perdre, però
de ben segur que ell tot solet no se n'hagués pas sortit.
-Ja venen! S'acosten al pont! -va avisar l'Spoon. Bé, almenys aquesta vegada no ens prenien per sorpresa. Jo estava situat, com sempre, a la part més posterior de la casa, on hi havia una sortida que donava al pati interior. I de mala voluntat no em podran pas acusar mai, perquè jo bé que ho intentava. Però què voleu que us digui, no sóc una persona feta per aquestes trifulgues, tanta tensió,
tant de risc; sempre he estat un individu calmat i pacífic, sense massa reflexos ni habilitat amb el fusell. Jo vaig néixer per un ofici tranquil, qualsevol cosa sobre un balancí, gronxant-me prop de l'agradable escalfor d'una llar de foc. Hauria pogut escriure un llibre o ser un virtuós del violí; potser fins i tot hauria pogut viure de la fortuna que faria venent els meus propis quadres. Això no obstant, la
calor que produeix una calefacció de sèrie, en un despatx de qualsevol empresa multinacional d'aquestes tan productives, suposo que amb això també m'hauria pogut conformar. Però no, allí em trobava, envoltat de gents rudes i sense cap
mena de cultura, rifle en mà, tot esperant que arribés la meva hora o, amb una mica, bé, molta sort, la dels meus adversaris. Feia tant de temps, que alguns ja me'ls coneixia; hi havia en Ramírez, el més agosarat i temerari de tots -
probablement per això també solia ser el primer de caure-; en Johnny Brown, de qui poca cosa en sabia, més que el nom i que era anglès; en Fabbrizio, un italià de mena, sempre amb la mateixa alegria que si se n'anés de costellada, i en
Poncet, Laurent crec que era el seu nom, el qual solia quedar-se bastant a última línia de batalla. Una persona amb sentit comú.

No, no! Altre cop no, si us plau! Pel que més vulguis, un altre cop no... Ja m'havia tornat a passar. M'havia distret completament altre cop, separat del món real. De ben segur que qualsevol psiquiatra qualificaria de malaltia aquest vici
meu, i probablement també tindria un nom per anomenar-la i un tractament a seguir. Doncs sí, i quan tornava a ser-hi del tot ja era massa tard, ja els teníem al damunt. El Coronel O'Bryan es trobava llençant malediccions cap aquí i cap allà,
en Rousseau revolcant-se pel terra de dolor i l'Smith intentant mantenir la calma com podia. Els nostres adversaris havien entrat per l'entrada esquerra, la més
accessible -coneixent-me, a mi ja em deixaven la més allunyada del bullici general-, i ara estaven a punt d'arribar al saló, on em trobava jo, pobre de mi. I bé, aquí s'acaba la cosa. Abstret com estava en els meus pensaments, quan
me'n vaig adonar ja no hi havia gaire res a fer.
Va ser ràpid, efímer, com sempre. No els veus venir mai, i se't llancen al damunt ferotges i irracionals; llavors, sense conèixer exactament la seva procedència, una dels centenars de bales que es passegen pels voltants arriba a tu, encertant de ple a l'objectiu al qual estava destinada. Aquella vegada fou una bala poruga, vaig rebre l'impacte per l'esquena; una d'aquelles que fan mal, tant per la ferida com per l'orgull, tot i que del meu orgull ja en quedava poca cosa.
Encara no sé pas qui la va disparar. Tret d'en Poncet, que crec que em té certa simpatia i de ben segur que en aquell moment es trobava lluny de tot l'altercat, i descartant també en Brown, ja que el vaig veure just abans de ser tocat, no tinc
ni la més remota idea de qui va poder ser.
* * *
-Mira! Ja t'han tornat a matar! No en tens ni idea, podries estar intentant-ho tota una eternitat i encara no n'aprendries. Va, retira't i deixa'm jugar a mi. Fàcilment ho faré millor que tu, que has perdut a les primeres de canvi.
-Calla, Albert -va fer en Guillem, tot frustrat-, no és culpa meva, és aquest en Carreras, que no va gens bé. Té uns nivells de velocitat i força patètics, i es bloqueja contínuament. Ja t'he dit jo que havíem de triar l'O'Bryan, és el millor. Fixa-t'hi, ha estat l'últim en morir-se. De ben segur que si me l'haguessis deixat triar hauria guanyat la partida i passat de nivell. Però és clar, com que la consola és teva hem de fer sempre tot el que tu vols...
-Sí, és clar. Excuses, excuses -va sentenciar l'Albert, en el mateix moment en què prenia possessió dels controls de la consola i reiniciava la partida.