Paracetamol 650mg/ cada 4 hores

La febre la portava de cap. Li costava més de l’habitual distingir els deliris i la realitat. El mico que trepava per l’arbre mentre les aranyes teixien un núvol havien de ser deliri. La baixa mèdica que portava a la mà, realitat. I aquell bigoti dalinià del senyor que passejava el gos? Impossible distingir-ho. Havia d’aixecar-se del banc i arrossegar-se fins a casa. Allà estaria segura dels micos, i dels bigotis.
Què tenien ara les cames? La grip genera invalidesa? La metgessa no li havia dit res d’això. Havia de ser deliri. I si activava el botonet de les sofrages? Oh! Ara podia moure els dits dels peus. Un altre numeret, i seria capaç de caminar. Si el posava al màxim, arribaria a casa volant?
Va travessar el parc flairant els pensaments i la terra mullada. Volia quedar-se amb aquesta olor al cap per poder creuar la Gran Via. Se n’ompliria les mans, se les posaria als narius i així segur que arribava a l’altra vorera sana i estàlvia. Una bafarada blava, una passa. Una de groga, tres passes. Una de violeta, una petita carrera. Ho havia aconseguit. Dos carrers més i arribaria a casa.
Necessitava un mocador urgentment. Va remenar les butxaques de l’abric ocre que portava. Només li'n quedaven manyocs i aquell clip. No podia desfer-se’n de cap de les dues coses. Els manyocs de paper li salvaven la dignitat. El clip, la memòria. La hi tenia enganxada des de la nit que se’l va trobar tornant cap a casa. El va veure tant brillant, tant rodó, tan estúpidament solt a terra que va començar a enganxar-hi records com qui juga a dibuixar a les fotos de les revistes del cor. Ara una duquessa que sembla Franco. Ara un príncep transvestit, amb arracades i collaret. Ara un torero estràbic.
En quina butxaca de la motxilla havia deixat avui les claus de casa? Va travessar l’entrada caminant per les rajoles senars, així els cocodrils no se li menjarien els peus. Tot i que potser podria caçar-ne algun per fer sopa, diuen que és bona per la grip. I amb la pell, es faria una motxilla antirobatori. Segur que no hi havia cap lladre que s’atrevira a ficar la mà en la boca autèntica d’un cocodril autèntic.
El fil musical de l'ascensor la va sorprendre gratament, i la bola de llums de colors. Hi celebraria el seu aniversari. Penjaria el fuet tallat del sostre i faria cortinetes de gusanitos. Ja s’imaginava la festa. Tots els seus amics i les seues amigues de fil de vint per acompanyar-la en un dia tan especial. Els demanaria que es pintaren ulleres, bigoti, collaret de perles, rellotge i una piga. Segur que no s’hi negarien, ningú pot negar-se a un desig de quarantè aniversari perquè l’homenatjada sol fer massa llàstima. Els veïns estaran d’acord. Sempre va bé una festa d’aniversari a l’ascensor: fa comunitat.
Uau, quin viatge sobre la catifa voladora! La gènia que l’acompanyava no estava gens malament. Portava uns ullassos color mel que li van endolcir la gola. Va voler adreçar-li un somrís encisador, però un inoportú atac de tos la va volatilitzar. Sempre feien igual, aquestes, en veure un virus, per petit i ridícul que fora, desapareixien.
Va omplir un got ben gran d’aigua. La gola s’havia posat la jaqueta de llana peluda que la mare li va teixir quan fa fer els trenta. Només la gola era capaç de posar-se-la, tan peluda, tan picosa, amb tantes coloraines. La nit de reis que la va estrenar, la mare va voler immortalitzar-la en una fotografia que vivia al costat de la que li va teixir per la comunió. Tan peluda també, tan blanca.
Què petit era el Paracetamol 650mg! Ja en tindria prou?