Buscant el sentit del Nadal

Ja feia fred, a Barcelona. I més a quarts de deu de la nit.
L'Arnau Ferrer i el Francesc Roig tornaven de donar una volta per Portal de l'Àngel. Ells no havien de comprar, si més no fins que no fossin una miqueta més rics i poguessin malbaratar els seus escassos estalvis. Però l'ambient de principis de desembre els agradava, i més si el gaudien passejant pel centre de la ciutat. I és que començava a respirar-se aquell ambient nadalenc pels carrers de Barcelona. Tot estava ja guarnit: els edificis, els comerços, les vies públiques… L'únic que no agradava als nois d'aquella època era que feia fred. I no era res pas personal. Ells el suportaven amb facilitat. Però les noies no! i ja no duien faldilletes per sobre del genoll ni tops arrapats ensenyant l'escot. Era una vertadera llàstima, perquè si no podríem estar parlant de l'època de l'any perfecta. Però no es pot tenir tot, oi?
Per aquell multitudinari carrer, centenars de persones caminaven amunt i avall, carregats de bosses i paquets, com si el Nadal fos ja a punt d'arribar. Però encara era només dia cinc. Faltava una llarga recta final de vint dies que per a tothom passaria volant. Atrafegada, la gent veia amb il·lusió com un dels seus dies predilectes s'apropava imparable.
-Què ho deu fer que per aquestes dates em sento diferent? -va confessar el Francesc.
-Jo crec que és culpa de que veus tota la gent comprant, amunt i avall, carregada de regals -va dir l'Arnau, presentant la seva hipòtesi-, i tu no tens ni un duro i no et pots comprar ni un caganer.
-Vols dir? Jo crec que és més una qüestió de principis -va posar-se el noi transcendental-. De voler fer feliç la gent o ajudar-los.
-Doncs ja està! És el que et dic! -va reiterar l'altre xicot-. Et sents desgraciat de no poder fer regals a ningú, perquè saps que això els faria feliços.
-Tiu, ets un capitalista de merda! -el va criticar el seu millor amic-. Només penses en comprar i en gastar.
-Serà consumista, no? -va corregir-lo l'Arnau.
-El que sigui -va acceptar després el Francesc, decebut per les idees del seu amic-. Però és que tu no entens el significat del Nadal, o què?
-El significat del Nadal? -va repetir el noi, posant-se immediatament a pensar sobre aquell tema.
-Sí! L'amor, els desitjos de pau, els bons propòsits, la felicitat… -anava fent el vailet il·lusionat, donant arguments al seu ideari nadalenc.
-Ostres, tiu, no hi havia caigut mai en tot això -va admetre el jove, veient quin ampli de món de possibilitats s'estava perdent.
-Doncs tu què vas pillar de les classes de la senyoreta Càndida? -va fer l'altre, començant a recordar els seus anys d'escolar-. No te'n recordes, dels treballs i les felicitacions que ens feia fer?
-Jo què sé! -va desentendre-se'n l'Arnau-. Jo només feia els deures per no catejar.
-Quan els feies, no? -va riure l'altre noi, donant al seu company un cop a l'espatlla amb el palmell de la seva mà-. Ara en serio. Si no saps què és ni què significa el Nadal, vas molt malament, eh?
-Tu creus? -va fer espantat el xicot consumista de la parella-. Per què?
-Doncs perquè així no es pot anar pel món. El Nadal és la base de la civilització occidental -va fer l'entès del Francesc- i representa totes aquelles coses bones que la humanitat pot fer.
-Ui, aquesta visió del Nadal és una mica personal, eh? -va opinar l'altre.
-I quina és la teva? -va reptar-lo el seu amic-. Va! Digues!
-Doncs no sé… Els turrons, els regals, anar de festa per cap d'any. I que em regalin un joc de Playstation i jugar-hi és bàsic -anava recitant l'Arnau com un orgue de maneta-. També els programes especials de la tele, que els avis em donin diners, els polvorons, picar-me amb el meu cosí de Mollerussa al FIFA quan venen per Sant Esteve… Lo normal, no?
-Tiu, no et veig gens bé -va afirmar el Francesc, encarnant en ell l'esperit del Nadal-. Fes-t'ho mirar, eh?
-Per què?

* * *

Ja havien arribat al replà dels seus respectius pisos, el segon primera i el segon segona, i amb la xerrameca ni se n'havien adonat.
-Vinga, tiu, fins demà -va dir el Francesc.
-Fins demà -va correspondre'l l'Arnau.
Eren ja les deu i deu de la nit i llurs famílies els estarien esperant amb la taula parada i un somriure als llavis. Les fredes nits de desembre eren màgiques per si soles. No calia que fos Nadal per a entendre aquell amor familiar. Tant els pares com els germans s'estimaven d'allò més i demostraven el seu afecte, no només amb paraules, si no també amb gestos.
-Collons, Arnau, on t'havies fotut! -va cridar el pare, enfadat per l'hora d'arribada del seu fill-. Hauries d'haver estat aquí a les deu!
-Ets imbècil o què? -va també injuriar-lo la Mercè, la seva germana gran-. Tinc gana, i per culpa teva encara no hem pogut començar a sopar!
El clima nadalenc que s'havia començat a instal·lar en el cor de l'Arnau va desaparèixer al moment després de sentir aquelles mostres d'amor exagerat cap a la seva humil persona. Les paraules del Francesc no havien servit per res. Però segur que la mare, que ja venia de la cuina amb una gran i aromàtica safata de peix arrebossat, no li recriminaria per res del món el seu minúscul retard de deu minuts. L'Arnau era el preferit de la mare, i el noi se n'aprofitava.
-Hola, mare! -va fer ell, intentant robar-li el cor.
-Arnau, t'has quedat sense postres -va cridar ella, amb cara d'enfadada-. Per arribar tard.
-Fota't! -va cridar-li sa germana, creient que allò era una mostra més de que ella era la bona de la família i l'Arnau un malcriat.
Carai! L'Arnau se sentia incomprès en aquell cercle familiar, i amb motiu. Segur que al Francesc ni tan sols li havien preguntat d'on venia. Total, a casa seva passaven d'ell. Però a casa seva les normes les posava el seu pare i s'havien d'acomplir, i si no… Més valia no arribar mai a conèixer els càstigs del senyor Miquel Ferrer.
-Vinga, va! Ja podem començar a menjar -va permetre el patriarca.
El sopar va ser d'allò més avorrit. La Mercè demanant, com sempre; el pare refusant, com de costum; la mare moderant aquell diàleg d'estira i arronsa que sempre es presentava en els àpats. L'Arnau, al seu racó habitual, aliè a aquelles problemàtiques generacionals, meditava sobre les paraules del seu amic Francesc. Podia ser cert que tingués un greu problema en no entendre el veritable significat de la festa de Nadal? O eren només paranoies sentimentaloides del seu infatigable company d'aventures? Fos el que fos, l'únic l'Arnau sabia del cert és que li molaria conèixer, ni que fos per un dia, aquell sentiment de joia i alegria que sentia en el seu interior el Francesc. Si allò el feia feliç, ell també volia provar-ho. Era com aquella ocasió en que l'Arnau es va iniciar en el món del cinema japonès. Cansat d'escoltar sempre el seu amic afalagant els films nipons i imitant les gestes del Godzilla, la Gamera i companyia, l'Arnau es va esperar despert un dia entre setmana per mirar un d'aquests llargmetratges orientals a quarts de tres de la nit. No és que li molés massa la pel·lícula, però l'endemà va poder parlar de tu a tu amb el seu amic sobre el tema.


* * *

El despertador va sonar un dia més a les set del matí. Era massa d'hora per tornar a viure, això estava clar, però les obligacions universitàries obligaven l'Arnau a desenganxar-se dels càlids llençols del seu jaç. Amb mandra i molta son, el jove barceloní es va alçar del seu llit i, com cada matí, abans de fer qualsevol altra cosa, va connectar el mòbil. Després ja aniria a fer un riu i a rentar-se la cara, si feia falta, però de moment la prioritat manava en les seves activitats matutines. Per no variar, no li havia arribat cap missatge. El logo de Marilyn Manson seguia al bell mig de la petita pantalla del telèfon, corroborant que ningú havia volgut connectar amb ell.
Encara amb aquella familiar peresa de cada dia, el xicot es va vestir, lentament i sense massa gràcia, més que res per no anar amb pijama a la universitat. Després ja va poder esmorzar, amb tranquil·litat, això sí, que fins les vuit que no començaven les classes, el noi tenia temps de fer-ho. I mentrestant menjava un croissant amb més gust de plàstic que de res, es va posar a mirar la tele. Els anuncis de joguines eren matiners, i l'Action Man i la Barbie, amb tot de nines pixaneres, s'intercalaven entre els capítols de sèries d'animació japoneses.
Aviat va ser l'hora de marxar. Havia quedat, com cada dia des de que feien primària, amb el Francesc. Va sortir a l'escala i va prémer aquell eixordador timbre que els pares del seu veí havien instal·lat per a l'àvia Antonieta. El seu amic ja estava preparat, i tots dos junts van començar el descens fins al carrer.
-Què, tiu, ja has descobert quin és el significat del Nadal? -va preguntar el Francesc, mirant de despertar el seu amic posant-l'hi el dit a la llaga.
-Què va, tiu! -va respondre l'altre, una mica aixafat per aquest desconeixement-. Però ho penso descobrir.
-A veure si és veritat, consumista! -va desitjar el seu amic, mentre li recordava el que de moment era.
-T'hi vols jugar algo? -va proposar l'Arnau.
-Veus, veus! Ets un materialista, i si segueixes així no descobriràs mai el veritable sentit del Nadal -va profunditzar l'expert en festes nadalenques.

* * *

Els dies van anar passant fugaçment, sense ni tan sols deixar temps a la gent de passar full al calendari. El pont del Pilar, els diumenges d'obertura dels comerços, la loteria… A tan sols dos dies de Nadal l'Arnau encara no havia après res. Tenia encara pendent el descobrir el significat del Nadal, i per molt que hi donés voltes, no arribava a cap conclusió suficientment coherent com per a donar-la per bona. El Francesc se'n reia, convençut de que el seu amic no tenia solució. Seria per sempre més d'aquells esperits tristos, amb l'única intenció de fer compres durant els dies nadalencs que s'apropaven.
-No ho entenc, col·lega -deia tot tristot el xicot-. Com més hi penso, més em costa trobar un
sentit al Nadal. I això que porto dies intentant descobrir-ne el sentit.
-Ah, i no n'has tret cap conclusió? -el Francesc el va observar llastimós. Començava a fer-li pena aquell defecte del seu amic-. Per què no proves de demanar ajuda a algú. Intenta abans que res esbrinar què és per als altres el Nadal. Potser t'ajuda alguna opinió.
-Ah, vale! -va fer l'Arnau, no massa convençut d'allò que el seu veí de sempre li proposava-. Però no sé, no sé. Per què no fem uns partidets, de moment?
El suggeriment de l'Arnau va convèncer més i ben aviat els dos nois van estar asseguts en aquelles cadires que ja tenien la forma del seu cul. Manchester United i Juventus es veien les cares per enèsima vegada, però el resultat era encara imprecís.

* * *

-Mare, què és per a tu el Nadal? -va preguntar l'Arnau mentre ella preparava el sopar.
-Què? A que ve això, ara? -va fer encuriosida la Roser.
-No… A res -va despistar el fill.
-Doncs mira, fill. El Nadal és una festa molt maca, que a mi m'agrada molt -va començar a explicar la mare, girant les croquetes de la paella-. És una època d'amor cap a tothom, o almenys ho diuen. I això es respira en l'aire, no? Quan vas pel carrer, per les botigues…
-Ah! Amor! -va cridar no massa convençut el jove-. Cap a tothom?
-Sí! O si més no, intentar-ho! -va aclarir la dona, afeblint el foc de la cuina.
-No ho acabo d'entendre, però si tu ho dius.
L'Arnau va sortir d'aquella estança amb les idees més confuses que abans. Les seves idees no coincidien massa amb les de la seva mare, i això li provocava un petit creuament de cables. I és que malgrat les intencions que la seva mare portés, massa amor tampoc es veia pels carrers i les botigues aquells dies. Més aviat al contrari: la gent frisava i s'estressava en aquella època de l'any més que no pas en d'altres.

* * *

-Pare, pots ajudar-me en un dubte que tinc? -va avançar l'Arnau.
-Sí, fill. És sobre dones? Ara ja ets tot un home, i és normal que tinguis dubtes -va dir el pare, creient que els trets anirien pel terreny amorós del seu progenitor-. Digues, digues.
El noi va mantenir-se en silenci, sense saber com actuar davant d'aquelles falses acusacions. Amb el Miquel segur que seria més difícil d'entaular-hi una conversa que amb la Roser, però igualment s'havia de provar.
-No, pare, no. És sobre un altre tema -va avisar l'hereu Ferrer-. Què és per a tu el Nadal?
-Buff!! El Nadal, fill meu, és aquella època de l'any en que, per compromís o per voluntat pròpia, has de felicitar a tothom que coneguis -va explicar el pare, deixant a un costat les factures que fina aquell moment estava revisant.
-Què!? -va clamar l'Arnau sense entendre aquesta nova opinió.
-Sí, ja saps! Targetes, postals, telefonades… -seguia explicant el compromès Miquel-. No pots passar un dia sense desitjar a algú «Bon Nadal i feliç any nou!».
-No ho pillo! -continuava son fill.
-La comunicació! És època de comunicació! -sentencià finalment el patriarca.
Aquella nova hipòtesi tampoc tenia massa fonament, per a l'Arnau. La gent que ell coneixia parlava durant aquelles festes com la resta de l'any, i que consti que ningú li havia desitjat a ell ni bon Nadal ni feliç any nou ni punyetes d'aquestes. Necessitava encara més opinions per a poder sortir de dubtes o no dormiria tranquil aquella nit.

* * *

«Toc, toc!!». L'Arnau va picar a la porta de l'habitació de la Mercè i seguidament va entrar-hi sense ni tan sols esperar resposta. Dins, la seva germana, envoltada de pòsters d'en Brad Pitt, llegia detingudament el número de desembre de la Cosmopolitan.
-Què vols tu, ara!? -va escridassar-lo en veure'l profanar el seu santuari particular.
-Jo… Només volia fer-te una pregunta -va dir dòcilment, com demanant perdó.
-Oh, que pesat! -va lamentar-se la Mercè-. Vinga, ràpid! I després fot el camp!
-Per a tu què és el Nadal? -va disparar ben directe el noi.
-Què és això? Un test per a criatures? -seguia queixant-se la mossa-. Està clar. El Nadal és fer bona cara a tothom per què al final caigui algun regal, no? Tu no creus això?
-Sí, sí -va respondre ràpidament, intentant convèncer sa germana que ell opinava el mateix, sense caure en que realment així era.
-Doncs, ja està! Fot el camp! -va foragitar-lo la Mercè, tractant al seu germà com una bestiola.
L'Arnau va girar cua, disposat a abandonar aquell museu a la figura de la dona del segle XXI. En ser fora es va adonar que el que sa germana pensava i el que ell creia des d'un bon principi eren el mateix, així que va creure oportú anul·lar l'aportació científica d'aquella entrevista.

* * *

Començava un nou dia. Havia arribat ja la vigília de Nadal, i l'Arnau seguia desconeixent el sentit de tota aquella parafernàlia que la gent havia muntat per aquelles dates. Així que el noi havia de seguir amb el seu dur treball de camp. Es va dutxar, es va vestir i va esmorzar un Bollycao que va trobar per la cuina. El proper destí de la seva investigació era la casa de l'àvia Concepció, la mare de son pare. Vivia lluny del centre, al Poble Nou, així que el vailet va haver d'agafar el metro per arribar-hi.
Però vet aquí quina casualitat, que només pujar al vagó, l'Arnau es va trobar amb els seus amics, el Marc Majó, l'Enric Raventós, i el seu germà Manel.
-Hola, tiu! -van fer pràcticament alhora tots tres, oferint-li a l'Arnau el quart seient que quedava lliure.
-Hola, tius! Què passa? -va saludar ell, ocupant aquella darrera localitat disponible.
-Què et passa a tu, tiu? -va preguntar el Marc, preocupat pel seu amic.
-Sí. Se't veu capficat en alguna cosa -va profunditzar l'Enric, mirant-se'l atentament.
-És que no entenc aquesta societat -va deixar anar l'Arnau, iniciant de nou el plantejament del seu problema.
-Benvingut al club! -va felicitar-lo el hippy del Manel, que seguia amb les seves rastes i segurament amb algun porro a les butxaques-. Jo tampoc l'entenc. En quina merda de món vivim!
-Calla, tiu! -va demanar-li l'Arnau, coneixent les idees liberals d'aquell noi-. Lo meu és més greu!
-Ah, sí? Què et passa? -va apressar-se a voler saber l'Enric.
-Doncs… és que no sé quin és el sentit del Nadal! -va confessar el Ferrer, mostrant-se una mica hipocondríac-. Digueu-me què significa per a vosaltres el Nadal.
-Doncs mira, tiu, precisament ara anaven de compres -va assenyalar el Marc-. He de comprar regals per als meus familiars.
-Sí, Arnau, els regals són molt importants al Nadal -va explicar l'Enric-, però més ho és la voluntat de fer-ne. M'entens el que vull dir?
-No massa, la veritat -va reconèixer l'al·ludit, rascant-se la barbeta-. A veure, torna-m'ho a explicar.
-Mira, tiu, és ben senzill. Pel Nadal has de fer feliç la gent -va narrar ara el Marc-, ja sigui fent-los regals, enviant-los felicitacions, trucant-los per telèfon.
-Sí, ja saps: «Hola, soy Edu. Feliz Navidad!» -va posar l'Enric com a exemple.
-Ah! Ja sé per on vas! -va exclamar finalment l'Arnau-. Que a aquells que feliciti sàpiguen que jo penso en ells, ni que sigui de tant en tant.
-Exacte, tiu! -va cridar el Marc, captant l'atenció de mig passatge.
-El què s'ha de fer per ser acceptat en aquest coi de societat, eh? -va deixar anar de forma emmetzinada el Manel, que fins ara havia estat al seu raconet escoltant i mantenint-se aliè a la conversa.
Però tenia raó, el gran dels Raventós amb aquella opinió. Aquelles paraules van espatllar els progressos que l'Arnau havia aconseguit fer fins ara. No obstant, ara veia clar que molta gent celebrava el Nadal per quedar bé i prou, i que en el fons poc els importava espiritualment aquella festa. I això no era.
Els seus amics van deixar aviat aquell vehicle subterrani, no sense abans desitjar-li a l'Arnau un bon Nadal. El bon any nou ja l'anhelarien per la festa que tenien muntada per la nit de cap d'any. Però això ja és una altra història.
Poques parades després, va ser el torn del nostre amic d'abandonar aquell vagó que per uns instants s'havia convertit en el plató de "Coses que passen".

* * *

-Hola, iaia! Bon Nadal! -va cridar l'Arnau un segon després de ser rebut per la seva àvia.
-Bon Nadal, preciós! -va desitjar-li també la Concepció-. Fes-me dos petonets, vinga!
El jove i la vella, encara que quedi lleig dir-ho, es van intercanviar dos petons a les galtes. Van entrar al rebedor i es van dirigir cap al menjador, on l'àvia hi tenia endollat un petit radiador de l'any de la picor que, malgrat la seva avançada edat, escalfada com un infern.
-Gràcies per venir-me a visitar, Arnau -va agrair l'anciana dona, seient de nou a la seva butaca, també d'anys enllà.
-De res, dona, de res -fa desinteressar-se el jovenet, tot cofoi per a estar fent una bona obra-. Com va tot?
-Ja ho veus. Com sempre! Sola en aquest pis passant els dies -va lamentar-se l'àvia, que no gaudia de massa bona salut-. I tu? Et veig una mica moix. Que et passa res?
-Àvia, per a tu què és el Nadal? -va qüestionar sense més preàmbuls el xicot.
-Ui, que difícil de dir, fillet! -va assegurar la mare del Miquel-. Jo sempre he esperat el Nadal per a reunir-me amb la família. Sempre havia viscut lluny dels pares des de que vam marxar ton avi i jo de Mollerussa, i només per Nadal podíem veure'ns i fer un àpat tots plegats. Érem molt pobres, en aquella època.
Malgrat el rotllo que la dona li estava entaforant, l'Arnau semblava entendre què significava per a la Concepció el Nadal. La dona havia viscut uns anys molt dolents, en els que l'esperança de poder veure els éssers estimats es reduïa a diades senyalades. És clar, no tenien autopistes!
-Així que només veies els besavis per Nadal? -va preguntar el noi, espantat per aquella desgràcia.
-Sí, noi, sí! Potser algun any podíem anar-los a veure a l'estiu, però a part del Nadal, poca cosa més.
Semblava clar, segons l'àvia Concepció, quin era el motiu pel qual se celebrava el Nadal. La gent amb parents llunyans veia en
aquella festivitat la possibilitat de retrobar-se amb els seus éssers estimats dels quals, durant l'any, gairebé ni en rebien notícies. Potser era una bona hipòtesi, però seguia faltant algun element per a arrodonir-ho.
De moment, l'Arnau havia entès que el Nadal era una festa on es donava amor, i es comunicaven aquests desitjos a qui els hagués de rebre, que era molt important. Els amics i familiars eren el destí dels missatges que, amb molta cura, s'havien d'anar preparant, i no estem parlant només de regals materials. Desitjos de felicitat i d'amor, de salut i de benestar es regalaven des de feia segles en aquesta època de l'any.
Després d'una estona més de xerrera amb l'àvia, l'Arnau va abandonar aquell antic per excel·lentment cuidat pis del Poble per retornar, de nou en metro, cap a la seva llar prop de la plaça Universitat.

* * *

Ara ja amb la consciència més tranquil·la que abans, l'Arnau es va posar a jugar a la Playstation. S'apropava l'hora de dinar, i el jove barceloní controlava els jugadors del seu equip a ritme de nadales improvisades. El Nadal començava a agradar-li, no només perquè segurament li cauria algun regalet aquell vespre, tot fent cagar el tió, sinó també perquè començava a entendre el significat d'aquell misteriós dia festiu. Es retrobaria amb la seva família de Mollerussa, i tenia un bon regal per als seus pares, que per cert no li havia costat ni un euro. Però això no era tot. La seva amiga Anna Romagosa i també la Cristina del Burger, així com el Pep i el Sánchez, li havien enviat ja un missatge al mòbil per a felicitar-li el Nadal. Ell, sense cap problema ni temor, els hi havia contestat de seguida, desitjant-los també unes bones festes.
De cop i volta, el timbre de la porta va sonar insistentment. El noi, que estava sol a casa, va anar a obrir d'una volada. Va obrir la porta de l'escala i va veure-hi al replà, palplantat com un estaquirot, el seu amic Francesc.
-Hola! Vols fer un FIFA? -va preguntar el nouvingut a l'amfitrió sense traspassar el llindar de la porta, a l'espera d'algun tipus d'autorització.
L'Arnau se li va llançar al damunt, propinant-li una forta abraçada que fins i tot va fer espantar al propi Francesc que no entenia res del que passava. Havia estat tot de cop i volta.
-Bon Nadal, amic meu! -va desitjar finalment després de separar-se de l'altre xicot.
-Què passa, tiu! -va cridar atemorit el Francesc, separant-se uns metres del seu veí-. Que ets gay, o què?
-No! no sóc gay. Només que et vull donar les gràcies per fer-me entendre què és el Nadal -va explicar l'Arnau, recuperant el capteniment.
-Ui! Encara estaves amb això? -va sorprendre's el Roig, posant cara d'estranyat.
-Sí, però ara ja està -va anunciar l'habitant d'aquell pis, al qual ara ja si havien entrat-. Quan t'he vist he entès que el més important del Nadal és estar amb la família i la gent que estimes, i que si són ells els qui venen a veure't -l'Arnau va fer una petita pausa per donar més importància al que diria després-, t'has d'omplir d'alegria en veure que tens gent amb qui sempre podràs contar, passi el que passi.
-Molt romàntic, tot plegat -va intervenir el Francesc, desfent de cop aquella atmosfera tan tendra que s'havia creat-, però jo només volia fer un FIFA, capullo!
Els dos amics van entrar somrient a l'habitació de l'Arnau, disposats a fer una excepció aquell dia. En lloc de picar-se com uns cabrons, avui farien un partidet amistós, sense rivalitat ni punyetes. Era Nadal, hi calia celebrar-ho com Déu mana.