buit

aquell que és capaç d' omplir-se de nou , probablement més que en l'episodi anterior.
Endavant .

Sé que aquest comentari va amb retard ...suposo que, com totes les coses que no et dic i que sempre acabo dient-te.
Segurament és que he agut d'esperar un dia com avui per valorar, apreciar i agrair les paraules que has escrit. Un dia com avui que quelcom dins meu s'ha trencat, que l'hivern (i mes concretament el nadal que està per venir) m'ha caigut a sobre, que em sento el cor buit, i l'angoixa i la por em cremen per dins.
Sovint em dius que se t'escapa de les mans el fet d'entendre com em sento, que no pots, que no saps dir-me res.
No se t'escapa Eloi i aquestes línies ho demostren i no cal que diguis res, perquè ja ho has dit tot.
Gràcies per caminar al meu costat.
Gràcies per tots els cops que m'ajudes a aixecar-me, per tots els cops que em dónes força.
Gràcies per no dir res quan no cal dir-ho.
Gràcies per abraçar-me en silenci quan ho necessito.
Gràcies per ser com ets.
Gràcies de tot cor Eloi.

Shalom

gràcies, fill de les ombres pels comentaris que em fas i per llegir-me.

El teu relat té molta força. expressa, parla d'una lluita sorda i potent. La que es movia dins de tu, empenyent-te vers un hivern massa gris.

Però la primavera sempre germina dins de la foscor, i aviat florirà. Florirà tot dins de tu i fora.

M'agrada com cerques paraules, imatges intenses, per pintar aquest combat apassionant que és la vida.

Un petó molt doç fill de les ombres.

... hi ha dies que creiem que tot ens cau a sobre, que la vida sembla plena de rocs, feixuts i pesants, que els hem de carregar tots sols a l'esquena...
En aquests dies on l'hivern habita dins teu, busca algu del teu costat que porti la primavera i t'ajudi a carregar els teus rocs. Ella ho farà de bon grat, i tu descarregaras la teva feixuga carrega.

Felicitats! Un bon relat!

Feia dies que mirava si havies penjat algun relat i avui...oh!m'ha fet il·lusió llegir akest relat.
Tots passem èpoques com la que descrius...m'ha agradat el relat.
A voltes, però, em costa molt donarme ànmims a mi mateixa, pèrò és cert que cal deixar el passat enrere i viure el present am il·lusió i força, sense espirar a un futur llunyà.

Cert, em falta una dosi de realitat.

una abraçada molt forta!!

Potser és allò que no saps que busques?
Potser és allò que no saps que tens?
Potser és allò que no pots veure però sents que hi és?