Buida de miratge

L'agafo per la nansa, valentament, encara que m'ompli de tristesa...

Un petó bonic al teu melic, i un cafè al Paradís

de la foscor
en surt la llum

de la mort
la vida

... que, com em coneixes, sabràs perdonar la meua sinceritat.
Sobretot, tu, que encara eres "currante"! Jo, ara, no treballe; només tincs "obligacions"! (Sincerament, preferiria tornar a 'treballar'! Són més les obligacions que no era el 'curro')
PS. Per què et tinc de dir que m'agrada? En conjunt, NO. Encara que hi ha imatges besials com "dibuixant dins la fosca", "declivi de titelles", "argila incandescent" (cite de memòria).

I molt seriosament, em permetràs fotre't un cop de clatell. Per la negació de la felicitat a -la majoria- dels teus poemes; per la tristor que no té lloc; per l'amargant visió poètica del "jo"- i tot allò que envolta?
La 'gypsy' en blanc i negre de la "bio"-que tu no ets!- potser un ésser que t'inspire. NO ho dubte! La "gypsy" real, en colors -que ens has mostrat alguna vegada- és aquella que em val...Què diferents, ambdues!!!
Mira, saps què? Què estic posant-me pesat! Ara me n'adone que com sempre que "llagrimeges").
Tu, però, tens la paraula!
Hala, xicona! Doncs, salut i rebolica!
PS. I gràcies pels comentaris. Ja veus que, en aquest, no t'he comentat ABSOLUTAMENT RES de la "lletra" del poema.

Tu que sembles tan plena de tot , i els millors poemes parlen sempre de buidor i de mancances .
Endavant!

Recordo aquest vers de la Cançó de carrer de Ramon Muntaner llegint aquests versos teus, tan bells i tan afligits, i tan terribles, ho he de dir sense pal·liatius. I tan certers com una punyalada freda i sense pietat -sense pietat cap a tu, cap a la veu que es declara titella sense esma, dibuixada per un ésser en la fosca-.
Els versos, aquestes glopades de tinta, dibuixen en la claror de la pantalla un punyal, el punyal que ens claves com el cirurgià que penetra en la carn malalta, contundent i precís.
Un poema que, de tan bell, fa mal. Que, de tant de mal que fa, cura.
Una abraçada,

franz