Braços oberts, tèbies onades.

Un relat de: Heura

El lloc on arribes quan caus al fons, l'al·licient que et porta als llocs més elevats. Gran premi al que tothom aspira, gran càstig al que tothom tem. "La por la desig de caure" te n'allunya, però saps que t'hi portarà.

No pot ser teva, la seva bellesa no et pot pertànyer perquè només la té aquell que no la pot copsar, ja que tanmateix no la gaudeix. Si ho fos, tendries a l'abast la perfecció i l'univers perdria el seu sentit.

No la pots tenir, però estàs condemnada a estar atrapada per ella. Et vols obrir al món, tu no ho saps, ho podràs fer perquè ella t'estima, però ets massa jove per deixar-te atrapar pels seus braços, tèbies onades. Ho sap, tu no. Ara t'allunya d'ella obrint-te les portes d'un món immens que un dia et va agradar tant, però que ara t'enlluerna i et supera. No saps si en seràs capaç, ella sí. L'illa t'espera, vetlla per tu, se't presenta, abisme immens i alta torre. Encara t'estira i et refusa per assegurar-se que mai l'oblidaràs. I t'espera, encara no ha obert els seus braços per a tu, no és la teva hora. VIU. T'espera, braços oberts, tèbies onades.

Comentaris

  • Falta el vot![Ofensiu]
    brideshead | 02-06-2005

    Perdona, aquí el tens!

  • Magnífic paralel·lisme[Ofensiu]
    brideshead | 02-06-2005 | Valoració: 10

    entre el mar i la vida, la força dels desitjos, onades que t'esperen, però no encara...

    Esplèndid, intens i amb un rerafons que convida a la reflexió.

    Un petó i moltes felicitacions per aquest relat!

  • D'al·licients....[Ofensiu]
    Lila i rRacional | 02-06-2005

    No te rendeixis! I te record, pq hauries de saber... q encara tens un saquet oníric!

    I sí! 1/2 lila, 1/2 negre!

  • molt interessant[Ofensiu]
    quetzcoatl | 29-05-2005 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt. A veure si mes o menys l'he interpretat be:

    L'he hagut de llegir tres vegades perque el rumb que pren a partir de la meitat del relat es una mica criptic tenint en compte que veniem d'un discurs que semblava parlar de la bellesa. Pero llavors entenem que parla de la bellesa com a vida, de la vida bella a la que tots aspirem.
    M'agrada la personificacio de la mort com a punt d'arribada, com a fi a la que tots tenim acces pero per la qual hi ha una hora, que no es la d'ara. La qualitat de "tebies" a les onades que se'ns enduran, deixa un regust d'agredolç: no son gelides pero tampoc son calentes i recomfortants.
    La breu pinzellada a la bellesa com a perfeccio, introduint una idea d'univers mogut per el caos, em sembla excel.lent, com tambe la por pero alhora atraccio a l'abisme que es la vida.

    Em trec el barret; moltes felicitats!!

    m

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Heura

Heura

7 Relats

28 Comentaris

12655 Lectures

Valoració de l'autor: 9.38

Biografia:
CANÇÓ DE FER CAMÍ

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Maria-Mercè Marçal