Bojeries

Un relat de: Jordi Aragó Mateos

Un munt de sales blanques, amb aquell olor ascèptic d'hòstpital. Bates blanques amunt i avall duent històrials mèdics i drogues. Un silenci saturat d'un xiuxiueig constant i eixordador. Cares amables i somrients. Una preso. La seva preso.

Fa ja massa temps que està tancat alla, no sap quan, però es conscient que hi du massa. Empresonat en una sala de 4x5 amb tan sols un llit i un bany, amb l'únic consol d'una finestra on sempre s'hi veu el mateix passatge de formigo vell i gris, esquinçat pel temps. El mateix pijama blanc i les mateixes pastilles que li aïllen la mínima lucidesa que li queda en el racó més fosc de la ment. El mateix capellà cada diumenge que li ve a dir missa creient que perquè les drogues l'hi impedeixen parlar escolta atent la paraula d'un Déu en que no creu. Ha viscut massa per creure en qualsevol déu. A pesar del que diguin ell encara pensa, encara existeix, citant al filòsof. Encara sap massa be el que passa al seu voltant. En aquells moments, cada unes quantes hores, en que l'efecte del còctel de píndoles desàpareix una mica, la seva ment es fica en marxa. Pensa. Es conscient que està tancat i que sempre ho estarà. No pot fugir de cap de les maneres, ni tan sols pot deixar de respirar en un últim acte de dignitat i alliberament. És allà sota un pretext que sona més a excusa paradoxal que raó, volen protegir a aquells que estima i sobretot a protegir-lo a ell de si mateix. De vegades creu que no ho compren i de vegades creu que no, els que no comprenen són els seus captors, els seus metges, aquells que haurien de vetllar per ell. Ignorants en el seu títol, protegits de la realitat per un mur de presumpció, por, desconeixement i acomodament. Per ells el més fàcil és el millor, cansats de buscar solucions que els acaben perjudicant.
De vegades somia. La seva ment fuig i vaga per aquell mon que abans va conèixer i va viure, aquell mon que va ser també seu. Viatja més enllà de la seva petita finestra volant per sobre de tot tipus de paisatges. Prats verds, escumoses plaltges, il·luminades ciutats, recorda antics amors i desamors, recorda tot allò atroç que va viure, que si la va imprimir en una tinta invisible a la pell i que ara és la trista raó per la que està tancat.

Aleshores entra una enfermera amb una xeringa i el torna a ofegar en els seus deliris on l'ataquen els antics fantasmes i els seus ulls es tornen a mostrar buits i perduts.

Comentaris

  • El follet de la son | 31-07-2006

    (Això que el títol del comentari sigui obligatori em sobra.)

    El text és magnífic, molt ben descrit, molt ben explicat, contundent, enigmàtic, laberíntic. Ets un molt bon descriptor d'ambients. Malgrat tot, penso que li hauries hagut de fer unes quantes passades més per polir-lo, ans penso que les faltes que hi ha són fruit de la pressa i et traeixen. No sé si és el que volies, però m'has fet regirar la ment.
    Endavant!

  • felicitats...m'has fe[Ofensiu]
    amelieXIII | 30-07-2006

    increïble descripció!
    semblava que fos allà dins mirant-lo o mirant-la als ulls...sentint el que sentia i patint el que patia...
    Felicitats!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: