Una història típica i tòpica

L'escriptor tenia tots els ingredients per crear una novel·la perfecta. Una misteriosa i bella dona francesa, d'aquelles que fumen amb llargs filtres les seves cares i exclusives cigarretes. Un detectiu privat amb massa afició al whisky i al tabac negre, sarcàstic, pobre, de passat i present obscurs, barret i vestit vell i arrugat. Un dolent d'aquells que fa por, que ha escalat en la jerarquia del crim a base de mentides, pistoles, sang i diners i que ara es guanya el respecte mitjançant vestits cars, joies i una bona dosi de por feta passar per respecte. La història era típica, però brillant i perquè no dir-ho, des de el pnt de vista de l'escriptor, magnífica. La misteriosa dona francesa es presenta al desordenat despatx del detectiu. El seu marit, un empresari d'aquells que es moca amb bitllets de 500 euros ha desaparegut. El detectiu, mig embadalit pel dolç perfum de la dona i per la perspectiva d'ingressar un bon feix de càlers al pelat compte corrent, accepta el cas, encara que el seu sempre eficaç olfacte li diu que allà hi ha alguna cosa que fa pudor. El detectiu pregunta al polícia, que obviament i degut a la seva seca i estirada personalitat i temerós de que li robi el cas, l'engega a algun lloc similar a la merda. Bé, desprès del típic joc de seducció entre detectiu i client (conegut pels americans com tensió sexual), les baralles i els intercanvis de trets, el bon detectiu descobreix que el marit de la seva clienta, que per cert, és molt més gran que la seva esposa, no és tant bo com semblava. El dolent l'ha segresta per treure-li els càlers que li deu, com tot bon magnat del crim.
Desprès que detectiu i clienta, atrets fatalment per les seves respectives mirades, acabin fotent un clau històric, ell es donarà compte que l'ha enganyat gràcies a un astut i incomprensible tripijoc ha marxat a la seva pàtria, França o tal vegada als EEUU amb la majoria de diners del seu marit. El detectiu s'haurà de consolar amb un pèssic dels càlers del empresari, que perquè no, haurà mort i l'esperança que entri per la porta del seu despatx una nova feme fatalle.
Doncs be, amb aquesta típica i com no tòpica història de novel·la negra, l'escriptor, esperava a la seva habitació l'èxit, els diners i alguna que altra feme fatalle. Amb una làmpara d'aquelles que pengeni difuminen una llum grogenca, una paperera en contra del reciclatge plena de boles arrugades de paper i un ordinador, l'escriptor va començar a plasmar en l'etern paper les efímeres paraules. Pàgina rere pàgina, capítol rere capítol, dia rere dia, ... i així l'escriptor es va tancar en una habitació amb una làmpara, una paperera i un ordinador a cercar la seva obra mestra, inspirat per la imaginació de l'èxit d'una nova vida plena de tot allo que sempre havia desitjat. Al cap del temps, els dies i les nits escrivint amb els ulls enrojits, les exagerades dosis de cafè's i un paquet de tabac va acabar d'escriure la seva història. Quan la va imprimir va veure aquell ordenat feix de pàoer, amb la tinta dibuixant milers de lletres escrites amb cura, sense cap ni una d'elles deixada a l'improvització o l'atzar, va veure culminada la seva sort.
Va fer-ne unes quantes còpies, deixant-n'he una sota pany i clau en una caixa forta, com la d'aquelles que emprava el seu detectiu per guardar la pistola, les diners i les diversos pàpers compromesos.
Així doncsm un bon matí va ficar-se el seu millor vestit i es va acabar de guarnir amb una camisa bona que i havia regalat la mare, perquè l'escriptor també en tenia, de mare, l'única corbata que tenia i un pot de gomina i es va encaminar a ensenyar la seva novel·la a cada un dels editors de la ciutat. Va ficar diverses de les còpies de la seva obra en un bònic maletí de pell i a visistar als senyors editors. Va donar-n'he una còpia als editors, despatx a despatx i la seva targeta, qye havia fet fer a una impremta feia poc i que resava el seu nom damunt d'un escriptor i el seu número de telèfon.
Aquella nit va sortir a celebar-ho, en una mena d'acte anticipat. És va despertar, al matí segïent, amb el vestit arrugat, la cartera buida i una pudor a ginebra dolenta i perfum barat. La nit següent va fer el següent va fer el mateix i l'altra també. No hi havien proutes nits per celebrar el desitjat futur èxit.
Va esperar la trucada, dia i nit i va continuar celebrant fins que aquella celebració es va convertir el consol per una trucada que no arribava. Així, l'escriptor va esperar i esperar amb el vestit brut i arrugat, la cartera buida i fent pudor a Ginebra dolenta perfum barat mentre la primera còpia de la novel·la es quedava esperant, per sempre, a ser treta d'una obscura caixa forta.

FI
27/XI/06, Bellaterra, UAB.