Mustang

A Heroes del silencio, que han inspirat aquest relat amb la seva magnifica música.


La carretera era immensa. L'asfalt era etern sota el calent sol. Semblava que el mon tan sols constes d'aquella carretera antiga i descuidada, envoltada d'un paisatge àrid i aparentment sense vida. Allò era la pau. Simplement el silenci d'un camí buit envoltat de desert, de calorós desert enmig del Juliol.
De sobte la pau es va veure silenciada per el soroll d'un motor de Mustang atrotinat. En un turó va aparèixer un descapotable vermell deixant anar pel tub d'escapament el paradigma de la contaminació. Entre l'estridència del motor es podien copsar melodies d'alguna cançó de rock and roll. Les guitarres cridant per la llibertat acompanyades d'un cant afònic però potent, allò era el autèntic rock and roll. La cançó no només era cantada per la cinta de cassette del cotxe, sinó per el seu conductor. Un tipus prim, sense camisa, de cabells arrissats i desordenats. Els ulls eren coberts per unes enormes ulleres fosques que feien de complement perfecte per uns texans esgaripats i unes botes de cuir negre acabades amb forma de punxa. Al costat del conductor, al damunt de la suada tapisseria, una noia amb aires hippies. No molt bonica, però amb quelcom especial. Els cabells morens i llargs queien per unes espatlles nues, daurades per el sol. El rostre coronat per dues maragdes, un nas qualsevol i un somriure trencat per un porro.
Els dos joves cavalcaven el cotxe amb un bri de fúria, aquell que du la carrega del exili i la fugida. Les cares mostraven mirades plenes de malenconia i somriures d'esperança. Es van besar, notant els respectes bafs d'alcohol barat i marihuana. Aquella era l'única manera de fer fugir les ments del cos d'una manera barata.


La baronia del dia havia donat pas a la misteriosa dama de la nit. La lluna s'alçava orgullosa envoltada de la seva cort d'estels. El silenci tornava a ser arruïnat per velles melodies d'antics roquers, que com deia la dita, mai morien. El motor del cotxe, però, continuava fent de les seves en aquella inacabable carretera, esmorteint amb el seu regular so les tonalitats de la música. Passava el mateix que a la ciutat, el matisos eren destrossats o absorbits en la regularitat monocolor de riuades de gent. Els dos joves van començar a parlar del motiu de la fugida. El rebuig i la persecució de la seva diferència.
La ciutat era estranya, paradoxal. Proclamava un individualisme totalment insolidari, brutal. En canvi, destrossava els individus com a tal, fent-los tots iguals, avorrits per la seva falta de sorpreses. El pitjor de tot era que engolia a aquells que no arribaven als seus canons o que no hi volien arribar. Era massa dogmàtic i violent, com una secta destructiva.
Aviat van deixar de pensar en cabòries més o menys filosòfiques per aturar el esgotat motor. Ambdues figures, il·luminades per la nit, van saltar del seu mecanitzat corçer per estirar les cames, ja preses d'una mena de síndrome de la classe turista. Van deixar anar les articulacions, doblegant-les, estirant-les, ... apart d'un reguitzell d'exercicis totalment indesxifrables. Desprès del que semblava un escalfament per a qualsevol activitat esportiva, la noia, trencant els tòpics, va aixecar la tapa del motor. Al destapar-lo, va mig fumejar i ella amb celeritat quasibe febril va començar a manipular tot de vàlvules, interruptors, bugies i d'altres aparells típics d'un sistema locomotor automobilístic. Mentre ella esmenava el recalentat motor, ell escurava els últims glops d'una ampolla de vodka i sospesava la caixeta on guardaven la marihuana. Ja en quedava ben poca i aviat n'haurien de trobar un altre subministre, com si fos queviures fàcils de trobar en qualsevol gasolinera o poblet. La carretera, però, era tan desèrtica que semblava tota una croada trobar tant menjar i com no drogues. Haurien de passar amb el que tenien fins trobar aquell destí utòpic, on esperaven arribar, algun dia. Els havien dit, sense saber si era una mentida o no, que al final d'aquella carretera s'hi trobava un paradís per als homes vius. Havien viatjat molt i encara no havien trobat res que s'assembles a un poble anomenat felicitat.
El que si que era estrany era aquell sentiment que els dos tenien en el fons del cor. D'allò si que s'en podia dir felicitat. El posar-se en viatge, fugint de tothom, l'anhel i alhora l'esperança de començar de nou en un altre lloc on serien apreciats per la seva diferència. Buscaven el somni de la ciutat. El mosaic de persones vivint en harmonia i pau, en amor i respecte, barrejant-se però alhora essent diferents, com les mescles de colors en un quadre avantguardista.
Aquell neguit i nerviosisme els endolcia la ment. L'aventura els calmava l'ànima i endormiscava les pors. Aquella era un morfina i alhora un estimulant magnífic. L'esperit de la llibertat s'havia fusionat en un coit diví amb les seves esgotades psique reviscolant-les. Si allò els omplia, com seria la ciutat utòpica! Un autèntic paradís en la terra.
El fred desèrtic nocturn els va punxar la pell, tornant-los al món físic. Van buscar una mica de llenya resseca i la van amuntegar fent un foc que feia més fum que no pas calor. Els rostres de cadascun es veien il·luminats d'una manera màgica i mística. El silenci interromput per la fusta cremant era un lievmotiv perfecte, com sortit d'una antiga pel·lícula romàntica. Es van acostar i van fer l'amor com mai, amb la passió del primer cop i l'experiència que feia que les mans acariciessin on havien d'acariciar. El plaer els va sacsejar per onades i desprès els va abandonar el un profund son. Van dormir nus i abraçats l'un amb l'altre per fugir del fred que creixia a mesura de que la foguera es fonia en l'eternitat de la dea nit.

El sol del mati acariciava el descapotable en plena marxa per el desert. Els dos fugitius continuaven corrent per l'eternitat en busca la utopia i la felicitat. Aquest cop ella menava el volant amb seguretat. Ell restava mig endormiscat en el seient del costat amb un mapa obert i arrugat per sobre dels genolls.
Duien fets centenars de quilometres i no sabien quants centenars més els quedaven. Semblava que l'alquitra recalentat fos el riu que simbolitzava la vida. Bast i etern.
Aleshores, junts es van adonar de realitat. Allò que els havien dit era una mentida, o no, una mitja veritat. Així van continuar el viatge per la carretera, sense un rumb fix. Aturant-se en cada ciutat o poble que els agradava, però als pocs dies tornant a emprendre la marxa.
Fins que molts anys desprès, ja ancians van arribar a l'utòpia on la majoria dels homes van i tots algun dia hi arribaran, a la dolça felicitat del oblidament.


Fi?

Lleida, Juny del 2004.