Bocins a la butxaca

Matí, divendres i la pàgina en blanc. Plats repicar sota les tasses i els gotets de tallat i soroll constant i intensa de xerrameca de fons. Xerrameca matinera: molt més frenètica que les disteses converses de tarda o vespre. Damunt la meva taula alta, la superfície llisa i sense escuma d'un cafè amb llet trontollant i excitant-se amb cada moviment de la meva mà dreta sostenint un boli. També el paper es mou o aparenta moure's quan nota canvis. El paper ja no és només blanc i ratllat horitzontalment. Al paper s'hi cou alguna cosa. Ara ja no és blanc i comença a tacar-se per inèrcia. Hi apareixen lletres, comes, punts, paraules... Tot això. Ja hi ha quelcom per seguir escrivint, penso, i rellegeixo i em sembla que ben podria ser que al final, tot tingués sentit. Tiro endavant.
Miro al meu voltant. Trobo el meu reflex plasmat en un racó del mirall del fons de la granja, entre disset persones assegudes i dretes i movent-se i xerrant i bevent i mossegant i repartint-se entre taules i cadires i rajoles miraculosament encabides en espai insuficient. El mirall ocupa tota la paret del fons, de dalt a abaix i de punta a punta. Penso en allò que diuen que els miralls donen amplitud als espais petits i penso també que potser, el que realment fa, és doblar la sensació d'estar compartint amb disset més un apartament de vint-i-cinc metres quadrats. Sensació d'aclaparament general.
Observo entre la gentada la meva fila matinera reflectida en un bocí del mirall del fons. Una dona en la mateixa direcció em mira pensant-se que la miro i de seguida torna a girar el cap. Al mirall aparec jo essent posseït per un intens badall. Provo d'ocultar-lo amb la mà dreta i continuo després el moviment de la mà fins al capdamunt de la closca, on hi he descobert també un gall. Procuro aixafar-lo, sense èxit, i em sento estúpid i torno al cafè amb llet, deixant això d'arreglar-se per quan torni a casa. Remeno amb la cullera, ho tasto i crema. Ho deixo estar. Sento els ulls pesarosos, injectats en sang tal i com els té qualsevol que fa deu minuts encara era al llit, fent l'orni, donant voltes, escoltant la ràdio, sospesant les raons per sortir del sobre i dubtant en si anar o no a comprar una bossa d'amanida russa o una barra de pa o de si és hora o no de començar a llegir el llibre de la biblioteca.

- Gràcies guapeta! - diu una de les dependentes castanya i de pentinat curt i flotant damunt les espatlles.
És una dona arrodonida, somrient, de cara i somriure amplis que són gastats amb generositat. Rodona cara i figura acompanyat d'estranys bons ànims matiners. Sembla, a més de rodó, un somriure sincer i optimista. Destaca per damunt de la resta de somriures forçats que l'envolten i m'envolten i que jo faig tant bé a la feina. El seu és un somriure que marca arrugues.
L'agraciada pel pirop, la “guapeta” vestida amb la mateixa roba que duria una dona de despatx que es dedica a fer rodar caps del personal, li segueix la veta:
- Què m'has posat una magdalena? - pregunta, mirant l'objecte comestible damunt la barra.
Qui ho pregunta, la roda-caps, va molt ben arreglada per estar a la recta final que entra a la parada obligatoria dels quaranta. Va repentinada de dalt a baix amb perfecció acostumada, regalimant damunt l'esquena rínxols rossos naturals, quasi vermellosos. Al platet de la infusió que s'ha pres hi reposa un sobre de sacarina buit.
- No, no... - contesta la dependenta del somriure rodó-. Jo no. La deu haver posat l'Anna. Déu ser per al Pepe...
I arriba el Pepe, que torna del lavabo i diu que “Qué pasa conmigo?”, amb to burleta, deixant de banda el comentari tan ràpid com l'ha llençat. Parlen com coneguts, quasi com a amics, i el Pepe va retirant mentrestant amb les puntes dels dits l'embolcall inferior de la magdalena, parant molt esment a no tacar-se ni embrutir-se l'americana ni la corbata que li penja sota la camisa carabassa. La sosté – la magdalena -, entre ella i ell i la dependenta i jo de testimoni a prudent distància. La dona piropada-roda-caps parla amb la dependenta del somriure rodó. Somriuen totes dues. El Pepe també somriu, afegeix un comentari de curta volada, com per tancar un parèntesi o afegir un punt i apart i poder-se dedicar al que és important, al que té pensat dedicar-se els següents segons.
I ho fa: El Pepe obre la boca i li clava sense pietat una queixalada a la pobre magdalena plorosa. Mastegades àmplies, pausades i de ritme lent. Deixa que tota la mescla li ompli la boca. S'eixuga els llavis i mira després al al paper amb el que s'ha eixugat, comprovant no hi apareguin restes de cap mena i llavors empassa de cop, fa tirar esòfag avall. Repeteix l'operació. La magdalena esquarterada es converteix en el centre de tot. La seva estel·lar aparició no servirà per mantenir-la en escena. Gola avall es perdrà fins desaparèixer com a objecte secundari que és. Les dones parlen, i en Pepe parla tal i com ho faria qualsevol amb mitja magdalena omplint-li la boca: incomprensiblement. Donen ganes d'estampar-li una mà ben oberta al mig del nas i que li vessin les llàgrimes. Miro avall i moc el boli.
Escolto de fons el xivarri de vuit a deu de sempre, aquesta fressa de granja o de bar a primera hora del matí. Les presses i les veus floten a cada centímetre cúbic d'aire respirable. A l'ambient s'hi mesclen també el xerric de la cafetera, les interrogacions i afirmacions dels clients o les dependentes; l'aroma a cafè i a infusió rància i a croissants calents i a farina de la fleca de l'entrada i al de la de la gent, tota la gent, tots nosaltres respirant i asfixiant l'ambient. La porta del lavabo obrint-se i tancant-se a cada instant, la porta de l'entrada fent entrar o sortir gent, dones enduent-se tasses als llavis, home mirant fixes la secció d'economia de l'Avui amb la jaqueta de cuir marró als genolls, xerric de monedes, de culleretes i fulles de diari... Moviment i so constant. La porta del lavabo rere meu torna a obrir-se i tancar-se, permetent el pas a una fresca brisa quan coincideix amb la porta d'entrada. Prenc la tassa i xarrupo. Bec, tiro avall i sento a dir:
- Ai!, perdona xata, que això és per a tu!
- Res, res...
- Es que saps què ha passat? Doncs que... I tal i pasqual. Sí! Lo cafè amb llet!... I no me n'havia adonat... Sí, si no dius res s'hagués quedat aquí...
I segueix l'explicació sorgida del no res. La sal i el pebre de tot plegat. Entre la fressa i les interferències d'aquestes hores en aquest racó són unes dotze les veus diferenciades i intermitents que es fusionen en una de sola. No tothom diu res, és clar, o no tothom diu res interessant o discernible vaja. Vull dir que també n'hi ha cinc que estan com jo, sols, amb el nas fotut als diaris o la mirada clavada a la paret sense mirall o a la cafetera o a l'ampolla de Veterano o el fons de la tassa. Pel mirall observo un home adult i refet, panxut, mirar al seu voltant i penetrar-se el nas amb el dit tot de sobte, sense avisar, aliè a la meva posició de franctirador.

De tan en tan les veus i les converses es sobreposen i interfereixen en el que sigui que estiguis fent. No penso mai quina conversa segueixo, quines paraules sospeso, quins comentaris ni res. “És material en brut, això”, em deia sovint un amic que fa temps que no veig i que em dóna mil voltes en això. Jo penso més aviat que això és l'essència. Trobo la diferència en l'exemple d'anar d'excursió a un bosc o a un jardí. El primer és agrest, cruel i natural: real. El segon està massa triat, perfilat i repassat. Només un dels dos podria existir sense l'altre, precisament perquè només un és essencial.
Bé, durant un instant no segueixo res. Representa que penso, però tot seguit repesco i em distreu altra vegada la conversa entre la dependenta de somriure ampli i rodó i la dona que fa rodar caps des d'un despatx. La primera diu quelcom de fer un sopar amb uns amics de Bilbao que “baixen avui expressament a veure'ns”, tot el cap de setmana. La segona assenteix amb l'avorriment emmascarat. Segueix la primera i afegeix no sé què d'un tal Manel – son marit sabré segons més tard -, i no sé què més de que estan “molt bé ara”, i que “tot va bé, tot va molt bé..”. Tot va molt bé!, penso, i ha de ser veritat perquè es nota quan torna a somriure altra vegada amplia, arrugada, rodona. Penso en què haurà fet en Manel per aconseguir que tot vagi bé ara, que ella tingui el somrís ampli. Haurà trobat feina? Haurà penjar un prestatge?, Començat a ajudar en les tasques de casa o deixar de deixar llepets als calçotets? Haurà deixat de fumar? O bé haurà posar endreç a les eines del garatge? Qui sap, potser entre tots però per pròpia voluntat han aconseguit que en Manel no bordi la sogra els diumenges, o haurà solucionat els problemes d'amplitud de temps en el coit amb el tractament al que ha accedit a sotmetre's...
- Tot va bé, tot va bé... No gaire calenta, la llet, oi, nena?
¿Les dones madures tenen molt per costum dir-se “nenes” entre sí?, em pregunto. Els seus marits i companys i amants els hi deien nenes abans i ho troben a faltar? Què passa? Es que ara, que ja no s'ho senten dir per ells perquè els homes són precisament homes, s'ho diuen involuntàriament? S'ho diuen per la malaltissa obsessió de ser sempre “nenes” a ulls dels altres, ser joves? S'ho diuen entre elles perquè són d'una secta?
Bé, escuro la tassa i guardo la llibreta a la butxaca. M'alço de la taula alta, em recolzo a un forat lliure de la barra, tocant el tamboret. Una dependenta, la més jove, de la meva edat i més aviat esprimatxada, de cabell molt negre amb pinta de tint que crema el cuir cabellut al posar-te'l, duu piercings a cella i nas i no té per res del món el somriure i dolçor i mirada desperta de la seva companya més madura. Potser no tot li va bé, i tot i així de sobte m'interessa i la semi-observo, capcota, semi-ajupida i en moviment constant de mans que no veig sobre una pica des de la que se sent córrer l'aigua i una mica vapor fumejar, rentant o esbandint a saber què. Em recolzo a la barra, a quaranta centímetres d'ella, esperant per pagar, observant entre el prometedor espai que deixen els dos botons del capdemunt de la seva bata blanca. Descobreixo un parell de pigues que baixen cap a dos pits que prometen molt entre tot l'espai lliure que deixen els dos botons descordats. Sostenidors blancs, em sembla. O no en duu? Començo a posar-me de puntetes – sóc baix -, molt lentament, agafant angle, per confirmar el dilema...
- U amb vint, sisplau – fa ella, alçant la vista, sense adonar-se'n – crec -, només presa de la costum de trobar-se cada dia gent que es recolza a la barra per pagar. Ni tan sols espera a que li pregunti “quant és” o “què et dec” ni res. Ho diu i prou, efectiva. Deixo els diners damunt la barra, dic gràcies.
No tinc temps per confirmar el dilema directament per la vista, ni tampoc de quedar-me observant-la en moviment per comprovar si boten i reboten. Pago i m'obro pas entre la gentada, enduent-me un bocí de món a la butxaca. Surto al carrer, encenc un cigarret, camino sense rumb, pensant en què fer a continuació.