Blues d'un dia solitari

Well, today has been a sad ol' lonesome day
Yeah, today has been a sad ol' lonesome day
I'm just sittin' here thinking
With my mind a million miles away

Bob Dylan, Lonesome Day Blues






Em podeu ben creure, preferiria estar fent qualsevol altre cosa enlloc d'estar escrivint això. El masoquisme no m'ha interessat mai. Però en una matinada així, rosegat com estic pel corc de l'insomni (i massa neguitós per llegir alguna obra immortal o per mirar una pel·lícula per adults), només se'm acut fer dues coses: o bé rebolcar-me sobre el meu dolor amb la dignitat amb la que una truja es rebolca sobre el fang, o bé abocar sobre aquest paper tota la ràbia que sento per dins. El meu pare ja em va advertir: "fill meu -em va dir-, si una cosa has d'evitar és que una dona et prengui el número". És ben veritat que les persones no es pertanyen les unes a les altres, el que no t'esperes és que hagis de sospitar dels amics. Quant a tot això, em ve al cap una cançó d'en Tom Waits la tornada de la qual fa una cosa així com:

Hi ha unes quantes coses que mai m'he pogut creure:
Una dona quan somica,
Un mercader quan jura,
Un lladre que diu que pagarà,
Un advocat quan es preocupa,
Una serp quan dorm,
Un borratxo quan resa.
No crec que vagis al cel quan ets bo,
Tot se'n va a l'infern, de totes maneres...

He de reconèixer que amb ella amb prou feines hi he parlat, i tot i que mai no l'he vist somicar per mi i gairebé juraria que no ho ha fet, del que sí que estic segur és de que aquell dia els seus ulls em van mirar amb un centelleig especial.
Aquella càlida nit de finals d'agost, encara no gaire llunyana, en David i jo vam sortir del bar després que el cambrer, que també és l'amo, va decidir baixar les persianes. Així que estem tots dos a fora al carrer, recolzats contra la paret i sense ganes d'anar a dormir quan en David em pregunta:
-Què?
I jo li responc:
-Què de què?
-Vols anar a mirar si el Trinoptric està obert?
El Trinoptric és un local de nit de dos pisos on la llum és tènue i la música sona molt alt. Un lloc on la gent no és capaç de fer tres passes sense esnifar vuit grams de coca, on demana begudes amb noms exòtics i adopta una actitud sofisticada per estar a l'alçada dels temps. En fi, la classe de lloc que un pare resaria perquè no hi entrés la seva filla de quinze anys i on jo no entraria sòl ni que em donessin tot l'or del món. Era allà on el meu amic, en David, acostumava a passar les nits del cap de setmana. I aquella nit en particular jo el vaig acompanyar.
Va resultar que l'única persona coneguda que hi havia era la Marta, però jo no la coneixía de res. Era a la barra quan ens va veure i de seguida va venir a asseure's amb nosaltres.
-Bona nit. Necessiteu companyia? -va dir rient mentre s'asseia.
En David ens va presentar.
Era menuda, rossa i amb unes faccions plenes de força. Llavis vermells, molsuts, preciosos. Cent seixanta-tres centímetres de magnetisme ros. Mans petites. Es movia enèrgica, nerviosament. Els seus ulls eren ràpids i t'escrutaven de dalt a baix plens d'intel·ligència i de curiositat. Arribava a ser nerviosa de tan plena de vida com estava.
Amb el córrer de la nit i l'estona de conversa la simpatia del principi va esdevenir pura atracció. L'interès, i d'això n'estic segur, va ser mutu. Mirades significatives van amanir la vetllada i fins i tot va tenir el detall de riure algun dels meus lamentables acudits. Em jugaria el que fos que aquelles rialles eren sinceres...
Aquesta, encara que ridícula i unidireccional, és una història d'amor, i en tota història d'amor hi ha un moment en que salta la guspira. Però abans de parlar de la guspira haig de mencionar una intuïció que de vegades m'assalta i que, per donar-li categoria intel·lectual, he anomenat Momento Pavidus. El Momento Pavidus m'embarga sobretot en les situacions en les que em sento incòmode: és una sensació de pànic lleuger, una mena de dolorosa perplexitat que dura un moment i que esta relacionada amb la futilitat de tot i l'absurd de l'existència. Quan em captura, la respiració se'm dificulta i quedo paralitzat momentàniament, de manera que l'únic que puc fer és esperar que passi.
Doncs bé, després d'aixecar-se de la cadira, mentre agafava la bossa i s'acomiadava de nosaltres, la Marta es va oferir molt amablement a portar-nos alguna cosa per beure. En aquell moment, mentre ens parlava, es va apoderar de mi un d'aquests Momento Pavidus. Després de la sorpresa que va ser per ella que en uns segons la meva cara passés del somriure a la crispació, just després, en un d'aquells moments que pots recordar quan la teva fe en la humanitat trontolla, els seus enormes ulls blaus se li van il·luminar, plens de comprensió i d'afecte. Els seus llavis van dibuixar un càlid somriure. Estic segur que no m'ho vaig imaginar, si és això el que us penseu. Tanmateix, reconec que potser em vaig precipitar identificant allò amb alguna cosa més que compassió.
Les setmanes següents a aquesta trobada els meus peus no tocaven a terra. Em passejava pels carrers amb el pit inflat i el cap ben alt. Estava eufòric. El món, abans misteriós i hostil, se'm presentava ara amb tota la seva escala de colors brillants i infinites formes. Era acollidor, cordial, amable. Per alguna estranya raó tenia la certesa que estàvem destinats l'un a l'altre, que tot el que fins llavors havia viscut no era altre cosa que un preàmbul per la meravella que estava apunt d'esclatar. En fi, ximpleries. El cas és que no podia esperar per veure-la una altre vegada.
Només hi havia un inconvenient: sempre que parlava de la Marta amb en David, i aquells dies no li parlava d'una altre cosa, em sortia amb les mateixes:
-No et convé, oblida-te'n.
-Però per què? -insistia jo.
-Perquè no et convé. És massa conflictiva, i segons com una mica superficial. Fes-me cas, només et portarà problemes.
Durant aquelles converses sempre vaig tenir la impressió que m'amagava alguna cosa. Alguna cosa se'm escapava.
-Fes-me cas. Ho dic per un teu bé... -m'acabava dient.
Potser per tranquil·litzar-me a mi mateix em repetia que tot aquell misteri era la forma de reserva pròpia d'una personalitat tan reservada com la seva. Era el meu amic i no podia permetre'm el luxe de dubtar de la seva paraula.
Sigui com sigui, després d'unes quantes setmanes sense veure-la l'entusiasme inicial es va debilitar. Em preguntava si ella ja s'hauria oblidat de mi (no se'm acudia que, després de sortir del Trinoptric aquella nit, potser no m'havia dedicat ni un sòl pensament).
La vaig tornar a veure dos mesos després, el divuit d'octubre. Recordo la data exacte perquè és el dia del meu aniversari. Aquell dia feia vint-i-tres anys. Havíem anat a sopar amb en David i un parell d'amics més que en acabat van anar-se'n a dormir. Ell i jo, animats per l'ampolla de vi negre que ens havíem partit, vam acostar-nos al Trinoptric.
Obro la porta de vidre fumat i darrera la veig a ella. L'escena es desplega a camera lenta davant meu: mou el cul entre les taules, es fa veure, presumeix. Sento una lleu punxada de dolor, la punxada que sents quan contemples un quadre o escoltes una cançó o llegeixes un llibre que voldries haver pintat, composat, escrit tu. Ha de ser meva. I ella em mira, també, però potser amb una altre mirada, una mirada amb menys expectatives, amb menys gravetat. Llavors jo era incapaç de veure-ho, tot això.
Es va girar cap a nosaltres i va aixecar lleument el llavi superior, mostrant les seves dentetes blanques de conill. Aquell lleu somriure va dotar el seu rostre d'un deix oriental.
Em vaig alegrar tan de veure-la que de seguida hi vaig anar.
-Què tal? -li vaig preguntar, en una de les meves exhibicions de locuacitat.
-Anar fent, que ja és molt.
Després de fer-nos dos petons va saludar afectuosament en David i tots tres vam anar a seure a una taula, la mateixa de la primera vegada.
Em vaig adonar d'una cosa que la primera nit m'havia passat per alt: semblava estar infinitament més interessada en escoltar-se a ella mateixa que no pas als altres. En un moment donat va parlar de Familiar to millions, un disc en directe dels Oasis que havia sortit feia poc i del que jo, sigui dit de passada, no sabia res en absolut.
-Esta bé -deia ella-, però només hi ha les més típiques, Live forever, Wonderwall, Rock'n'roll star... És un disc per fans, més aviat. Però potser és l'últim que treuen, per això me'l vaig comprar. Perquè m'agraden molt els Oasis. A més a més tinc tots els altres. Encara que n'han tret alguns que són una merda, com els dos últims abans d'aquest. Hi ha alguna cançó com Go let it out, però en general són bastant fluixos. En aquest només hi ha cinc cançons d'aquests dos últims. Això que és un àlbum doble...
I així succesivament.
Mentre parlava no ens va mirar als ulls ni una sola vegada. Mirava a una banda i a una altre, com si volgués saber l'efecte que causava, com si el món girés al seu voltant. Però l'ésser humà sent simpatia per les imperfeccions, potser perquè s'hi identifica, i constatar els seus defectes no va fer que deixés d'agradar-me.
Enmig d'un dels silencis que molt de tant en tant deixava entre els seus monòlegs, va saltar amb una reacció que em va deixar parat. Després de passejar un moment la mirada pel sostre va dir:
-M'he comprat un bikini per anar a la platja... negre... És d'aquells en forma de triangle -i després ens va mirar, primer a un i després a l'altre, calibrant la nostre reacció.
Me la vaig imaginar sortint de l'aigua amb els dos triangles de tela negre cobrint-li els pits. La boca se'm va obrir com si la llengua em pesés cent quilos. No sabia què dir. En David va parlar per mi... i la seva reacció també va ser xocant:
-A si? Ja me'l ensenyaràs, algun dia d'aquests.
Els dos van esclatar a riure. ¿Serà possible? ¿Després de tot el que jo li he dit a e
n David i del que ell m'ha contestat? ¡Quin malparit!
No va pas ser aquella l'única mostra d'especial afecte que vaig observar entre ells aquella nit. De fet, vaig tenir la impressió que si jo no hagués estat davant, menys despullar-se l'un a l'altre i fer l'amor sobre la taula hauria pogut passar qualsevol cosa. Jo intentava posar cara seriosa, cara de pòquer, fent veure que tot allò em relliscava. En realitat era d'imbècil, la cara que feia.
Em vaig passar la nit donant voltes sobre els llençols, pensant en tot el que m'havia dit: no només li interessava la Marta sinó que estava disposat a mentir-me abans que reconèixer-ho. ¡Ell! ¡El meu millor amic! Potser és que el joc net ja no s'estila, vaig pensar, potser és que a aquestes alçades de la pel·lícula l'únic que compta és salvar la pell. Potser, però això és una altre història. El cas és que no em molestava tan el fet de que pogués estar interessat en ella, ni tan sols que poguessin acabar realment junts, com que m'ho hagués amagat. La idea de que m'hagués mentit em cremava per dins.
També podia ser que el que havia vist aquell segon dia fos per culpa de les copes de més que portava en David i que aquell joc fos del tot inofensiu. Abans de precipitar conclusions tenia la obligació de parlar amb ell. I ho vaig fer. L'endemà mateix, pels volts de les cinc de la tarda, el vaig trucar. El pols em bategava molt ràpid, la veu em tremolava. Només vaig ser capaç de dir-li que havia de parlar amb ell.
Quan va arribar a casa, un parell d'hores després, vam anar a asseure'ns a una terrassa que hi ha a la cantonada del meu carrer. A ell se'l veia molt tranquil. Em va jurar una vegada i una altre que no m'havia mentit, que realment no li interessava. Em va repetir el que ja m'havia dit: que si era superficial, que si era conflictiva, i que "només faltaria que després de tot el que t'he dit d'ella encara m'interessés a mi". No podia fer altre cosa que creure-m'ho, així que m'ho vaig creure.
I d'aquesta manera arribem al dia d'avui, tot just una setmana després d'aquesta última trobada. Fa un parell d'hores érem al Trinoptric amb en David. Jo estava bastant animat amb l'esperança de tornar a veure la Marta i confessar-li d'una vegada els meus sentiments. No parlava de res més. Però en David seguia i seguia amb la cantarella de que no em convenia.
En un moment donat s'ha aixecat per anar al lavabo i llavors el seu telèfon mòbil ha sonat. En un acte reflex, o en un acte de pura xafarderia, l'he agafat i he llegit el missatge. Curiositats de la vida, era de la Marta. Hi deia:


t vist avui pl carrer. tavs molt maco. Fas alguna cosa aqsta nit? Vols k ns veiem? T trobat mol a faltar.


No m'he esperat ni que tornés. No m'he molestat ni a engegar-lo a la merda. He agafat les meves coses, he pagat les meves cerveses, me'n he tornat a casa i he escrit això d'una tirada. I ara, amb una llauna buida de Pepsi al costat i la pantalla de l'ordinador encesa al davant, em vénen unes ganes irreprimibles de posar-me a riure. No sé per què.