Berenisse

Un relat de: Jou

La Berenisse plora. Està tota sola,com de costum,sentada a un d'aquells freds bancs del parc. No és el primer cop que plora,aquesta setmana. M'atreviria a dir que tampoc és el segon,ni el tercer. La Berenisse sempre ha estat una noia molt inssegura. Desconfiada. Tímida. El fred li gela el nas,i se li veu la punteta vermella vermella.

Mentres una llàgrima li regalima cara avall,ella s'agafa la jaqueta i se l'apropa més al mateix cos,si és possible. Està tremolant,realment fa un fred impenssable,a les 8 de la tarde d'aquell dijous. Li sona el mòbil, l'agafa de la bossa,mira el número, talla la trucada. Apaga el mòbil, no la tornin a trucar. contempla l'horitzó,massa fosc, amb els núvols típics d'una nit d'hivern, i la lluna que porta present desde les 6 de la tarde s'amaga per darrere d'uns arbres,moguts al compàs de la música que ha composat el vent.

Passan dos xicots,amb unes cervesses a les mans,i miren a la Berenisse. Riuen,li diuen alguna cosa,obscena soposo,per la cara que fan tots dos. La Berenisse no fa cap gest,ni s'immuta,com si qui hagués passat per davant seu no hagués estat altre cosa que el vent. Ella ja hi està acostumada,és una dona tota feta ja i molt bonica als seus 17 anys, als 13 anys ja semblava què en tingués 19.

Aixeca el cap,li ha semblat sentir alguna cosa familiar. Prové de l'altre banda del parc,en front d'ella. Els seus ulls negres i penetrants es claven a la distància. un rínxol ros què se li ha escapat del recollit que porta es posa al davant dels seus ulls,mogut per l'incansable vent,i ella amb un delicat gest se l'aparta per darrere de les orelles . No vol cap obstacle per continuar postrant la mirada a la silueta paralel.la.

De sobte s'aixeca,de sobte,molt ràpid,com un colom espantat pel crit o la pedra dels nens de la catedral. Surt tan llançada que ni se'n adona de que ha llençat per terre la seva bossa,la de la bandera del Brasil,perquè per si no us havieu fixat,la Berenisse és Brasileira. D'aquí la seva exòtica bellesa. Córre,córre més que el vent,fins que arriba al seu destí i com una fulla que es despren de l'arbre,ràpida i tendre fins que arriba al mullat terre d la tardor,i cau,dolça,suaument..La Berenisse es llença als braços de l'home que ha aparegut a un moment tan significant. Ell l'acarona, li besa els cabells,ara tots remugats per l'abraçada, suaument li neteja la cara amb els dits. s'agafen i càlidament tots dos es fonen en el més intens petó que pogueu imaginar.

Aquest home era el causant de les llàgrimes de la Berenisse? o potser el que l'ha trucada al mòbil? potser l'home causant de les llàgrimes era el mateix que l'ha trucada. Potser no ploraba per cap home. Potser sí.
Sigui com sigui,la Berenisse,amb home que la faci plorar o sense,ja no està sola.

Comentaris

  • Berenisse[Ofensiu]
    George Brown | 16-05-2005

    Un simple desig, companyia.

    m'ha agradat molt el final, omplint de dubtes i sense aclarir el perquè de les llàgrimes (deixant que cada lector tregui les seves pròpies conclusions... com ha de ser), però tot i així, posant un somriure a la cara de la protagonista, ja que la tristesa no esta renyida amb la bellesa... i que si tens algú amb qui compartir un instant, tot el demés és secundari.

    una abraçada,
    Jordi.

l´Autor

Foto de perfil de Jou

Jou

11 Relats

31 Comentaris

13864 Lectures

Valoració de l'autor: 9.48

Biografia:
No vull guanyar res,només vull sentirme lliure i mostrar els meus sentiments.