Cercador
Baralles
Un relat de: amelie- Compartir:
Truquen a la porta, qui deu ser?
Penses: "que no sigui ella, estic cabrejat"
Obres la porta i em veus mirant-te amb cara de víctima
m'estàs a punt de dir que marxi, que no tens ganes d'estar amb mi, i que a més tens feina...
Cada cop sóc més a prop teu fins que t'arribo a tocar els cabells amb la punta del nas...
Fas el gest d'apartar-me però els meus llavis et comencen a humitejar el clatell i mentre penses què dir les teves cames reculen soles cap a dins la cambra i tanquem amb un cop de porta quan m'empenys en un atac de passió.
Ens donem els petons més bonics de la història.
Modeles el meu cos amb fluïdesa: em dibuixes el coll, les espatlles, la clavícula, els pits, la panxa, el melic, els turmells, els bessons, les cuixes, l'esquena....
M'arremango la faldilla i ens comencem a desordenar
feliços.
Comentaris
-
L'escriptor mediocre | 25-04-2007 | Valoració: 10
...i ens comencem a desordenar
feliços
.
.
.
no sé que dir.
M'encanta aquest final (potser ja t'ho han dit moltes vegades amb aquestes paraules), però és que la manera com s'acaba el mal humor i comença una nova etapa, l'elecció de la paraula desordenar, es om una antítesi del que s'ha començat a fer (reorganitzar la relació). és un final que, potser seria monòton amb una altra expressió, però dir-ho desordenar m'ha copsat (i a la vegada agradat) moltíssim.
Si no hagués estat pel final, el relat no m'hagués agradat gaire, però saps molt bé com capgirar les coses.
No t'aturis
L'escriptor mediocre -
Genial![Ofensiu]NASIO | 25-04-2007 | Valoració: 10
Senzillament genial! De vegades és molt millor la reconciliació que un estat permanent i inalterable on només la rutina i la monotonia emboliquen les vides grises... Massa vegades!!!!
