Bacallà d'Islàndia

"El problema de voler moltes coses és que tenir-les totes alhora acostuma a no ser possible". Montse Barderi.

1

Tot i la crisi, el consum impulsiu que acompanya les festes de Nadal que ens deixarà pelats a tots i les poques ganes de fer res, la Laia va dir que podríem fondre'ns entre tots dos una ampolla de Penedès el dissabte a la nit. No era mala idea. Quan deia una ampolla volia dir "potser dues". A més, la Laia sempre està de millor humor després d'una successiva sèrie de copes, un cigaló i un xupito. M'agraden les iniciatives que prenen les dones, i les de la Laia, la meva xicota, encara més. I a mi em resultaria més fàcil després, convèncer-la de les meves vils intencions, quan ella es disposés a dormir i quan jo fes meva l'ocurrència aquella que havia llegit a "el jueves": que en temps de crisi el més econòmic són els condons.
Però evidentment hi havia problemes. Sempre hi havia problemes a l'hora d'afrontar les empreses amb enginy. El primer era el solitari bitllet de cinquanta euros i l'escassa ferralla que habitava a la meva afamada i desesperada cartera. El segon era la tarja de dèbit que cada començaments de mes ens deparava sorpreses desagradables i motivava rendir comptes a la banquera de casa, la Laia. El tercer era que el vi s'acompanyava i s'acompanya millor amb alguna cosa que ompli l'estómac, i aquell era el principal problema. No vol dir que no te'l puguis beure sol el vi, però que si que cal acompanyar-lo "d'alguna cosa més" per convèncer una dona, la teva futura dona, de que et doni allò que per costum t'escatimen les dones quan et tenen enganxat pels pebrots. I, com que l'hora en que m'ho proposà no entrava dins els horaris en que el supermercat resta obert i no podia fer meravelles culinàries a casa amb restes com acostumava a fer els caps de setmana, vam decidir anar a sopar a un d'aquests llocs anomenats restaurants. Bé, de fet, VA decidir. No era una costum aquesta arrelada amb fermesa en la nostra relació. Som catalans i joves, i per tan, procurem sense gaire èxit de tenir-nos per gent estalviadora. Tots dos som molt casolans. Ja sabeu, som gent a la que li agrada hivernar durant llargues hores al sofà tapats amb mantes, gent a la que li agrada preparar amb temps el dinar de l'endemà, gent que gaudeix esperar amb els braços creuats a l'entrecuix mentre esperes a la porta de l'únic lavabo del ruïnós pis que tenim llogat mentre l'altre et diu que t'esperis a que acabi de depilar-se les celles, gent que aprofita els moments en que l'altre no hi és (i a vegades en que si que hi és) per recórrer despullat el passadís i, gent que aprofita igualment l'absència de l'altre per desconnectar de tot davant el televisor amb un comandament de consola a les mans i avançar unes pantalles... Vaja, tot això i més que acompanya els inicis de la meravellosa vida en parella d'avui dia i que ens desvia de la nit de dissabte passat, aquella que pretenia prendre com a teló de fons de la història que us he de contar.

Sigui com sigui, tal com us dic, li vaig fer entendre a la Laia que tot i que era una bona pensada oblidar les misèries, no disposàvem de més alcohol que de dues cerveses de marca blanca a la nevera (que volia reservar per a mi) i, que per suposat li vaig recordar en companyia d'aquelles seves dues odioses amigues, s'havien fos el MEU Masset del Lleó reserva del 2002. Ampolla que hàbilment havia expropiat del soterrani de casa dels meus pares i que restà amagat dins la caçadora durant la nostra darrera visita, l'única ampolla de vi que em quedava en aquell moble imitació de fusta del costat de la rentadora, aspirant a celler de pacotilla.
La resposta va ser clara i fulgurant. " Doncs anem a sopar a algun lloc", acompanyat de "no em portes mai enlloc", "els xicots de les meves amigues...". Tot això i moltes coses més, sense pensar que ens trobàvem a començaments de mes, que és quan més sovint apareixen aquests rampells consumistes, quan t'il·luminen els números positius al compte corrent i et penses que allò et durarà eternament. La molt aprofitada.... Jo sabia per quina raó ho havia proposat. La darrera vegada que vam sortir a sopar, feia poc més de tres setmanes, va ser ella qui va pagar. Va ser quan vam demanar dues mitjanes, dos frankfurts, unes braves i dos xupitos per coronar l'excepcional dia en que havien decidit no donar-me la puntada de peu al cul al taller on jo treballava i, celebrar que seguiríem passant penúries per comptes de situar-nos de pet a la misèria. Així que, com ella prou bé sabia, era a mi a qui tocava afluixar la mosca aquesta vegada. Les dones en saben un niu i tenen una memòria excepcional per a aquestes coses, així com per als aniversaris, els sants i per promeses que no recordes mai haver fet.
-I on vols anar? - vaig dir jo amb aparent desànim per rebaixar les seves expectatives i pretensions. A qualsevol lloc et claven una morterada per un parell de plats i una ampolla de vi. I si hi afegim postres, cafè i xupito ens sortirà un ull de la cara o hipotecar el meu fetge!, i el necessito per beure!
-Hi ha llocs assequibles. No cal que em portis a l' Hispania...
-Oh!, per favor Laia... No penso agafar el cotxe per anar al Mc Donald's... Un cop que l'aparco bé! A més, allà no hi ha vi, i menjar allò no està malament, però em sento com una merda cada vegada que hi vaig...
-No et proposava precisament anar al Mc Donald's! Pobre de tu que em portis al Mc Donald's un dia que tinc ganes de sortir. Trenco amb tu i m'enduc la Playstation 3 del meu germà.
-No!, això no!, no ho pensava pas caramelet meu, de veritat, creu-me! Només que feia broma... Com de costum. On vols que anem amor? Millor tria un lloc assequible física i econòmicament. Siguem realistes. Que puguem arribar-hi a peu sense fer la marató i que no em porti a decidir llençar la cartera buida a la brossa mentre tornem a casa agafats de bracet mentre em promets coses indecents...
-Podríem anar a Can Roure...
-Massa car... S'ho tenen molt cregut i el menjar és una merda. M'ho ha dit el meu germà, que va dur-hi una noia que pensava follar-se la nit que hi va anar i a la mateixa sortida, el va plantar dient que tenia maldecap. No va poder ni emborratxar-se més tard per curar les penes i sentir-se un home incomprès assegut en un tamboret de barra.
-Doncs potser al "A cau de llum"...
-Argentins? Ni pensar-ho... Si ni tan sols t'entenen allà! A més, aquest restaurant és lloc d'anar a menjar-hi carn a la brasa, i a mi m'agrada més el peix. Prou que ho saps.
-Ah!, molt bé senyor tiquis-miquis! Hi ha un lloc que sempre m'ha fet gràcia. Has anat mai a "La hoguera de la fuente? Amb mi almenys no hi has anat mai...
-Mmm... No. No hi he anat mai. Ni tan sols vaig pensar d'anar-hi jo sol quan em van tocar els tres-cents euros a la 6/49 abans de conèixer-te... M'ho vaig fondre tot en còmics... La veritat és que m'agradaria dur-t'hi, però... Et prometo que t'hi portaré quan em donin l'augment... O quan te'l donin a tu. O el primer que aconsegueixi un contracte indefinit... M'és indiferent. Qui primer assoleixi una utopia.
-Doncs on recoi vols que anem? NO - incidint particularment en aquest monosíl·lab - penso anar a un Frankfut de la cantonada altra vegada. Allà només hi ha "Sang de toro". I saps que a mi el sol nom d'aquest vi em fa agafar esmussament.
La cosa s'estava presentant particularment difícil. La Laia sabia posar-me contra la paret amb un ganivet al coll quan s'ho proposava, i jo, advertia que aquella nit no mullaria si no obligava la meva neurona a un sobreesforç. Au,, neuroneta... Fot-li que és sorda!
-I si anem a veure en Bernat? - vaig dir com a darrer recurs i després d'uns segons de pausa. En Bernat treballa al "Tot per picar". Amanides collonudes, pica-pica, bons vins, peix congelat però bo i ben cuinat... Segur que ens farà un bon preu, ens convidarà als xupitos...
No s'hi va resistir. Al "Tot per picar" les coses podien sortir bé i ser indret suficientment respectable per què la Laia en sortís satisfeta i jo aconseguís el que ja sabeu... Al "Tot per picar" hi havia un bon amic de la classe d'EGB que no arribà més enllà d'allò i havia acabat treballant-hi de cambrer, i quan hi anàvem anys enrere amb la penya, sempre ens arreglava els preus, ens convidava a la copa i a vegades, repetíem i tot. Els meus cinquanta euros i ferralla estaven en bones mans.

2

Així que hi vam anar. No passaven més que cinc o sis minuts de dos quarts de deu, i jo sabia que tancaven la cuina a les onze. Hi havia temps per anar-hi, prendre una canya de franc a la que ens convidaria en Bernat mentre esperàvem taula, i seure picant olivetes mentre parlàvem de les banalitats de les que parlen les parelles mentre decideixen sopar lluny de la llar per no creure's tan desgraciades, soles i miserables.
El "Tot per picar" era famós - amb les seves òbvies limitacions - precisament per la seva darrera paraula. Era un lloc amb una gran varietat de plats per a grups que es col·locaven al bell mig de la taula i la gent lluitava - sense fer-se notar gaire a ulls dels altres - per aferrar les croquetes, els calamars, les xapates de pernil amb tomàquet, les amanides... Però bé, era un lloc assequible econòmicament. I mentre pensava en tot això i en el que em deparava el futur unes hores més enllà ens vam trobar davant l'entrada del restaurant. No ens havíem topat ningú pel camí, no havíem sentit ni un grill allunyat de les pinedes que vorejaven el poble tocar els nassos, ni discernit pas cap gat negre creuar davant nostre, ni un coi de cotxe circular... Només motos de pizzers de totes les cases voltar amunt i avall. Era estrany. El poble era mort i l'única cosa que li donava vida eren motors de cinquanta centímetres cúbics cansats de viure amunt i avall. Allò no era normal. Què coi passava? Què m'havia oblidat?

Vam creuar la porta a tres quarts i escaig de deu i ho vam ( bé, ho vaig) descobrir d'immediat. Dos cambrers romanien eclipsats davant la pantalla del televisor. Jugava el Barça.
Com me'n podia haver oblidat? Un BARÇA-MADRIT! Això no s'acostuma a oblidar, però la meva raó eclipsada per la possibilitat de fotre un clau després de sis dies d'abstinència havia esborrat tot rastre d'actualitat i serenitat. Em sentia una mena de monjo ateu i abstemi.
-Bona nit Ciscu - va dir en Bernat, descobrint en ell certa dificultat per apartar els ulls de la pantalla. Quan de temps!
-Hola Bernat - vaig dir. Com va això noi? Molta feina o què?
-No pas. Veniu a sopar?
-Si, això pensàvem fer.
-Doncs sou els primers d'aquesta nit. Avui, amb el partit per obert i això la gent s'ha quedat a casa. A banda és clar de la crisi, que ens perjudica fa temps...
-Però ens donareu de sopar oi?
-I tant! Per això hi som! Voleu seure a prop de la televisió per veure el partit?
La pregunta tenia trampa. Anava a girar-me per escodrinyar el rostre de la Laia, per buscar-hi confirmació, però sabia què m'hi trobaria i quina resposta hi trobaria. La Laia era una noia. Animadversió pels meus amics d'adolescència, pels video-jocs, per les mentides, i és clar, una GRAN animadversió pel futbol. Ella preferiria sempre seure el més lluny possible de la televisió, a ser possible en una campana de cristall insonoritzada, amb una taula petita al mig, mantells blancs impol·luts, una espelma flamejant al bell mig, música de Maná, Ubago o Laura pausini i un quadre indesxifrable del que parlar-me i amargar-me tota la nit. Així que bé, que vaig optar per contestar sense preguntar-li, silenciosament, sense moure'm. L'opinió de la meva xicota m'importava, però alguna cosa trastoca el cervell dels homes quan almenys dues vegades a l'any passen coses així.
-Si, a prop de la tele.

3

Vaig evitar creuar-me amb els ulls blaus de la Laia durant cinc minuts per tal de no precipitar els mals rotllos. Després d'això, ella havia oblidat aparentment les meves preferències a l'hora de triar la taula i estàvem asseguts i bevíem - ella lentament, jo no tant - una canya de cervesa cortesia de la casa, i aquells blaus perfectes es concentraven a escodrinyar la carta. Faltava poc més d'un minut per l'inici del partit. Ella estava d'esquenes a la tele. Jo prestava atenció per damunt les espatlles de la meva estimada la sortida dels jugadors d'ambdós equips, que ja s'havien saludat com sempre feien i el comentarista vomitava comentaris difícils de pair, copiosos, estúpids. La cadena que oferia la retransmissió era una que no acostumava a veure mai per dignitat i, durant un moment, vaig pensar que no seria difícil treballar de comentarista. Només calia ser vulgar, imbècil i dir bajanades. Fins i tot un estúpid com jo podria fer-ho.
-Què demanem? - va dir ella mentre jo re situava la meva mirada en la meva acompanyant amb la velocitat del llamp. Ella m'ho havia preguntat mentre encara revisava la carta. La clàssica indecisió de les dones mentre pensen. No m'havia enganxat despistat.
-Euhh.... - vaig expressar mentre aparentava fer una ullada professional a la carta que encara no havia començat a llegir. Aquí s'acostuma a picar... Potser que agaféssim quelcom per picar de primer i un segon.
-Siscu... - va dir la Laia ara si, mirant-me sorpresa.
-Què? Què passa?
Ens havíem deixat encès el l'escalfador de butà? No, l'havia apagat. Jo la mirava doncs aparentant duresa, seriositat, professionalitat de xicot perfecte. Qualsevol cosa que m'hagués de dir o de la que s'hagués assabentat calia portar-la amb rigor, sense perdre l'endreç. No deixar-se endur pels nervis i les presses, aparentar normalitat normalment normal i, desviar uns instants la mirada a la pantalla quan el comentarista alcés la veu, quan tothom faria el mateix i tindria excusa. Vaig entornar un xic els ulls mentre l'observava i entreobrir els llavis per fer més evident la imatge que volia oferir d'actor de cinema.
-No et resulta més fàcil llegir del dret?
Vaig mirar la carta i provar de llegir el primer que vaig trobar. Era inintel·ligible, evidentment. L'havia agafat del revés. Sovint m'havia rigut pels meus endins d'aquest acudit tan fàcil que s'usa per al personatge que no està al cas, però ara ja tenia la prova que realment podia passar-me A MI. Mentre la girava i distingia els cinc apartats principals: "per picar", " les nostres amanides", "entrants", "plats principals", "i a més a més (recomanacions)...." vaig escoltar clarament el xiulet de l'àrbitre del partit, el comentarista bramar com un gamarús i jo, no volia mirar la pantalla notant damunt meu els únics ulls que realment m'importaven al món escrutant-me el rostre, els meus moviments i les meves preferències per tal de desxifrar la trista veritat dels homes el dia que es juga un partit de futbol.
-Els calamars t'agraden a l'Andalusa oi? - vaig interrogar. A la romana no.
-Si que m'agraden. Però no tinc ganes de menjar fregits ara mateix. Em repetirien tota la nit.
Bon intent per tal de temptar-la i fer-la decidir-se, però mala llet. La Laia va tornar a perdre's a l'interior de la carta i jo pujava i baixava la meva mirada amb la mateixa freqüència i velocitat amb la que la ma experta executa una masturbació masculina.
-Una amanida - va dir ella al seu món envoltat de floretes, núvols de colors rosa i sol personalitzat amb cara somrient. Comencem amb una amanida i demanem un plat per cadascú per continuar. Quina t'agrada més Ciscu?
-Euhh... No les he mirat les amanides.... A veure... Ah si. És clar!, què et sembla una de mongetes vermelles, ceba i pernil?
-Saps que no m'agraden les mongetes...
Mala negada. Era cert. Tan cert com que fou una de les primeres manies que m'havia fet saber, una que la Laia no em perdonaria haver oblidat. Definitivament no estava atent.
-I una de mango, nous, bacó i vinagreta de iogurt? - va dir ella. Fa bona pinta.
-I tant! Tens poders mentals o què? Precisament pensava que aquesta et faria gràcia.
Vaig endur-me les mans al cap com un mentalista i accentuar els iris al sostre.
-Hi, hi, hi...
Guay. L'havia fet riure i havia quedat com un senyor. Ara només em quedava triar el segon. Vaig fer una ullada als plats de peix i vaig descobrir-hi bacallà. Total, si tot anava bé, després de sopar també menjaria bacallà fresc, així que no interessava barrejar massa gustos. El bacallà del restaurant estava cuinat de quatre maneres diferents: "amb gambes", "a la mousse d'all i oli", "a la barcelonina" o, "amb tomàquet". A la Barcelonina em feia gràcia. No l'havia provat mai i, fet i fet, tot i que històricament pertanyíem a la província de Girona, calia atendre'ns a l'actualitat i no ser primmirats... Actualitat? Oh!, el partit... Falta desmesurada a Messi!! I l'àrbit no treu tarja???
-Fills de pu....!!
La Laia va alçar els ulls de la carta, guipar-me i girar-se immediatament per mirar la pantalla. Després va tornar a mi i interrogar:
-Què passa?
-Res, res... Aquests del Madrit... Una entrada amb mala intenció... Ja saps que no ho porten gaire bé aquest any... Estan emprenyats, venen amb la cagarreta al cul i... que en Messi els hi passi la ma per la cara... els posa a parir, s'exalten, els maltracten... ja ho saps...
-Estaràs més pel futbol durant tota la nit que per sopar tots dos sols doncs? MÉS per una pantalla que, per mi? Per tu i per mi? Per tots dos?
Oh Déu Meu. Déu, déu, déu meu! Per què tantes preguntes de cop? Per què ets així carquinyoli meu?, melindro ensucrat amb mel?, careta de maduixa amb nata i ulls blaus? Com preguntes aquestes coses a mi, el teu estimat? Com dubtes, no; com pretens dubtar i fer-me sentir culpable pensant que jo pensi que dubtes del meu amor etern per tu, sentin-te traïda i gelosa per el primer, el partit d'anada, d'un dels dos afers més importants de l'any? Per què? Per què la crueltat d'aquestes preguntes?
-No, no...- vaig excusar-me. Però és inevitable indignar-se. T'agradi o no t'agradi jo sóc del Barça... Com tu! carat, i com ja m'he decidit m'entretenia mirant el partit, he vist aquesta injustícia i és clar.... M'he exaltat.
-Què demanaràs?
-Bacallà a la Barcelonina.
-Com és?
Mmmmmpgrrrhhh (fúria continguda i pràcticament no apreciable).... Ara m'havia perdut una oportunitat d'en Messi. La primera que realment feia bona pinta. M'havia d'afanyar en l'explicació per no perdre'm la repetició.
-Doncs bacallà a la planxa, amb una capa de tomàquet natural, mousse d'all i oli gratinada i tot, TOT, damunt una base de patates laminades i fetes al forn amb verduretes.
-Ah coi... No sembla que estigui malament...
Uns segons més de pau...

4

La Laia era més de carn. Jo ja ho sabia, i ella sabia que jo sabia que ella sabia que acabaria triant carn. Però no va demanar un bistec, ni un filet de porc, ni xai, ni un entrecot... Jo podria haver demanat una orada a la sal, o al forn, un llamàntol a la planxa, una graellada de peix... Però no. Jo havia demanat un simple bacallà. Quan ho va dir a en Bernat armat amb la llibreta, ni ho vaig sentir. Estava massa capficat en el partit.
-Què has demanat? - vaig preguntar aturat el partit uns segons a causa d'UNA ALTRA falta.
-Filet de vedella amb salsa de fruits del bosc.
Vaig obrir els ulls com taronges i cercar la carta per comprovar-ne el preu. No la vaig trobar, ni la de la Laia. Vaig dissimular, esgrimir un somriure forçat però ben treballat i dir: "Bona tria". Ella digué amb la mateixa cara que la del mixet murri de la torre que escala en Goku i traient la llengua: "Es que no l'he provat mai amb aquesta salsa", i jo vaig sentir-me fatal pel meu solitari bitllet i per la ferralla. TOT s'esvairia amb seguretat. Però vaig plantejar-m'ho d'una altra manera. Aquella actitud, aquella miradeta punyetera, aquella llengua rosa fora... Tot allò era el que sempre m'havia agradat de la Laia, que no guardava les aparences ni es feia enrere per res. "Vull això, i punt". Les coses les tenia clares. Sortíem un dia? Val, doncs aprofitem-ho... Mentre pagui l'altre... O sigui, que no era imbècil. No m'agradaven ni m'havien agradat mai els imbècils. I si,
val, jo era imbècil i no era gaire agradable pensar així, però en què coi us imagineu que pensen els homes corrents quan es gasten 50, 60 ó 70 moniatos en un sopar de dos? En posar-se el pijama i preparar la manta elèctrica? En anar al llit amb una imbècil? Tothom pot muntar-s'ho amb una imbècil, el més difícil és muntar-s'ho amb una que no ho és. Per això me l'havia quedat. Bé, ella se m'havia quedat a mi. No pregunteu. Ho sé. Què hi va veure en un paio com jo? No, no és el que hi ha a l'entrecuix, doncs ella diu que és "de bona mida", i quan una dona diu això t'està dient amb altres paraules: et falta material.

La Laia era una sibarita de nassos. Sempre triava el vi que bevíem. L'any anterior, a les tardes, havia seguit un curs per degustar vins. En sabia un niu de tota aquesta pijada, i sabia dir-te quan un vi estava bé i quan un no ho estava. Seguia tot el procediment que es veu a les pelis: olorar el tap de l'ampolla, remoure el vi al voltant de la copa, alçar-la cercant la llum i comprovar el nivell d'alcohol adherit a les parets del vidre transparent, introduir la pràctica totalitat del seu graciós nasset per ensumar-lo, provar-lo com una professional i dir que sí o que no al cambrer. La Laia havia escodrinyat la carta de vins com unes mil vegades, minuts que em donaren l'oportunitat de seguir una estona amb tranquil·litat el partit. Jo, no en sabia un borrall de vins. Jo era capaç de demanar un vi de trenta o quaranta euros, beure un el contingut d'un cartró de Don Simó del Super i quedar-me tan ample mentre feia comentaris elogiosos per aparentar ser-ne un entès de primera. Així que com us dic, va triar ella. Com que clàssicament els vins blancs estan destinats al peix i els negres a les carns i, la Laia, ja sabeu que no era imbècil, va triar un Penedès de color negre que definí com a l'etiqueta, "minvant a cirera". Un vi del 2001, a raó de 17 euros l'ampolla. Vaig estrènyer lleugerament les dents, però ràpidament me'n vaig oblidar endinsant-me de nou al partit. No va durar gaire. L'amanida que havíem de compartir va trigar a arribar i mentre esperàvem vaig tenir que prestar-li l'atenció de la que tradicionalment requereix la femella del mascle mentre espera la caça o la recol·lecció.

5

Qui collons triga tant a fer un cony d'amanida? Mare de Déu! El restaurant buit, els cambrers recolzats a la barra, mirant el partit... Dinou minuts de partit vaig perdre'm endinsat en preguntes trampa, amb doble sentit, afirmacions amb mala llet de la Laia per comprovar que l'escoltava, per tal de fer-me prometre coses que mai podria acomplir o no recordaria haver promès... Sí, sí, no, si tu vols, potser, sí, sí, en parlarem... Pocs "no's", com podeu veure. Sempre cal deixar-ne caure algun i matisar-lo per mantenir-te més o menys ferm i no ser acusat de calçasses. Però com us dic, no hi ha crueltat prou abominable que la conversa que cal mantenir amb una dona quan aquesta està posant a prova la teva atenció cap a ella. Quan no té res millor a fer que fer que fer-te pensar, quan tu no tens ganes de fer-ho. Moments com els "m'estimes" després d'una nit de sexe eren inevitables i tu, és clar, deies "si"; i ella "quant", i tu "molt, i ella "quant és molt?"... I tu vols dormir.
-És prou bona - va dir la Laia en tastar l'amanida quan a la fi va arribar. Com és que no havíem vingut mai aquí? De moment li poso un vuit a tot plegat. Si ens haguessin posat una espelma i estigués decorat més decentment seria un nou i mig, però el menjar és molt bo.
Oh Laia! No m'atabalis... Mira! Cinc minuts per arribar a la segona part i no els hi hem fotut ni un viatge a aquests mal nascuts de l'oest! Com pot ser? T'ho preguntaria amb veu alta però em prendries per boig, per galifardeu, per degenerat, per vulgar...
-No t'agrada? - va dir ella mentre jo provava d'imaginar-me la situació física de l'ampolla per amorrar-m'hi de cop, sense passar el peatge de la copa.
-No està malament. Però el que de veritat vull provar és el bacallà a la Barcelonina. A més, ja saps que jo per la nit no menjo gaire.
-Ah, doncs és una llàstima - va dir amb aquella mirada tan picaresca que sabia fer quan li interessava i que de seguida desviava en direcció al plat. Potser et caldran forces aquesta nit... I si no menges...
No sabia si ho havia entès bé. Però vaig oblidar-me del partit en el precís instant que em digué això. Vaig entreobrir els llavis o, més aviat la mandíbula va caure'm sola aquesta vegada. Ella va abaixar la vista i dirigir banalment la forquilla a la amanida, sense encertar-ne ni una. Quan a la fi ella feu la darrera queixalada vaig aixecar la vista en direcció a la pantalla. La primera part s'havia acabat i tenia quinze minuts de rèdit per dedicar-me a la principal empresa d'aquella nit, sucar el melindro. Vaig pensar en agafar el plat i introduir-lo a pressió amb les mans d'allò que quedava d'amanida pija esòfag avall, davant la Laia. Però aquests actes de golafreria repentina no li agradaven gaire a ella, així que vaig esperar a... Vaig mirar el rellotge.. Sí. 5, 4, 3, 2...
-Vaig al lavabo. - va dir la Laia.
-Val.
Premi. Tot i que s'havia avançat dos segons aquesta vegada. Però no acostumava a fallar gaire en els càlculs. De reüll recordava haver-li vist fer uns generosos onze o dotze glops de vi, més la canya, més el te de la tarda, més els milions de litres d'aigua que bevia diàriament per conservar la línia... Que rares son les dones! Però bé, vaig aprofitar i, en qüestió de vint a trenta segons fer desaparèixer ¾ parts d'amanida (el que quedava). Mentre el darrer mos encara no havia arribat a l'estómac la Laia va tornar.
-Ei! - va dir ella entre sorpresa i provant d'entendre quint tipus de broma era aquella.
Un segons després, i un cop avall tot allò ajudat amb una generosa ració de vi de la meva copa vaig contestar:
-No vull que m'agafis amb la guàrdia abaixada - i somriure àmpliament, amb suposo, detalls de la nou picada o quelcom pitjor entremig de les dents -.
-Ha, ha, ha!
Jua! Dues rialles en una nit. El rècord d'ençà que estava amb ella era de cinc. Jo era enginyós quan m'hi posava, molt sovint sense ni tan sols saber la definició de la paraula "enginy"; i si podia fer-la riure un mínim de tres vegades tenia clau assegurat. Una campanada més havia de donar. Només una. Doncs em tenia a pa i aigua feia ja sis dies, ja us ho he dit. "Mal de cap", "no en tinc ganes", "no penses en res més", "només em vols per això", "els homes son uns porcs", "ja m'ho deia la meva àvia que em fes lesbiana"... Ja sabeu coi! Com si no us ho haguessin dit mai!

6

Potser fou casualitat, però ho dubto. Segurament el cuiner o cuinera no s'esperaria la desaparició instantània de l'amanida i ni tan sols tindria a punt els segons. Però val a dir que normalment, les coincidències arriben just en el moment en que et va bé explicar les coses. Així que els segons (carn i peix) arribaren jut quan començava la segona part del partit i mentre la Laia quasi s'esmicola a trossets d'alegria per la seva encertada elecció, jo amb prou feines havia provat el bacallà i aprofitava aquells minuts per centrar-me en tot allò que importa d'un segon plat, d'una segona part, els canvis pronosticats, qui escalfa, qui millor o pitjor juga, els resums, els anàlisis estúpids, les estadístiques... Tot això.
-Oh! Molt bó! - va dir ella. Al punt, tal i com a mi m'agrada. I aquesta salsa és diferent, li dona un toc de distinció que fa plantejar-te eleccions posteriors.
Em va semblar que el seu comentari havia estat intel·ligent, digne de ser apuntat en una llibreta d'escriptor. Però tal i com ho dic ara només és una aproximació a allò que realment fou, que va fer-me reflexionar fins a cinc segons seguits. Al sentir-lo i oblidar-ho després, vaig saber que només es podia dirigir a mi, vaig intuir la situació d'una de les dues penques de bacallà, esbocinar-ne un tros i endur-me'l a la boca. Era bo, no estava malament, però poc m'importava el bacallà en aquells moments. Volia un altre sabor, sabor de revenja, sabor de gols, volia humiliació del rival. No desviava la vista de la pantalla.
-Què tal el bacallà?
-Em dona la sensació que el canviaran.
-Què?
-En Gudjohnsen. Els primers minuts ho ha fet bé, però ara no acaba de....
Oh si. Tal i com ho sentiu. Bona relliscada. Me'n vaig adonar abans de dir que a el jugador al que em referia portava molts minuts de la primera i la segona part desaparegut. Vaig mirar la Laia i els seus blaus incisius i greus, entornats, observant-me, intuint què pensava i a punt per desviar una possible enforquillada d'ella entre els meus ulls. Les seves celles eren perfilades, cuidades, però a vegades feien por. Era quan s'inclinaven amenaçadores en el clàssic gest del cabreig. Vaig reaccionar.
-Molt bo. No l'havia provat mai a la Barcelonina i realment és bo. Fins i tot seria capaç de confessar que és millor que el bacallà amb tomàquet que la teva mare fa els diumenges quan hi anem a dinar... I ja saps que li tinc una por desmesurada... He-he-he..
Segons de silenci. No va colar. No havia estat una bona elecció posar al mateix sac les aptituds culinàries de la seva mare a l'excusa. La seva mirada no presagiava res de bo i donava la sensació que m'ho faria pagar demanant postres, cafè, copa i buidant-me el paquet de tabac. Augmentant vaja, la nota i odiant-me durant hores. Potser dies. Segona opció: fer partícip d'allò que dius a la persona que vols portar a l'hort. Deixar-li col·laborar.
-Vols provar-lo? - vaig dir esgrimint una enforquillada de bacallà davant els seus nassos.
-No gràcies. Ja sé a qui et referies amb això del bacallà... Jo també escolto la ràdio i la tele quan les tens a tot drap...
Oh merda! Bacallà d'Islàndia! Maleït Guddy! Tercera opció: mirar la seva copa. Buida a excepció d'un dit. Un cul de vi dins l'ampolla. Vaig agafar l'ampolla i dirigir-la directament a la seva copa. Va quedar a la meitat. Ni tan sols m'ho va agrair després de buidar-la d'un glop. Aleshores me
'n vaig adonar. Era la primera vegada que servia el vi durant tota la nit. L'ampolla era buida i ni tan sols recordava com havia arribat a la meva copa, a la meva boca, al meu esòfag, al meu estómac... Bé, si que ho sabia. Ho vaig saber quan vaig plantejar-me com hi havia arribat. Ella havia estat qui l'havia servit. Oh, oh, oh...Merda! Segur que m'havia estat donant peixet mentre s'adonava que havia passat la nit al camp del Barça.

7

Si. L'havia espifiada, com sempre. La Laia s'havia submergit en el seu plat i deixat la meva imbecil·litat de banda. Tallava amb fúria la carn i se l'enduia a la boca. Ni tan sols em mirava a la cara, ara que, jo si que l'observava i cercava el seu perdó amb la meva cara d'incomprès, de sant castrat. Digueu-me porc, verro, depravat i obscè noies, però amb les presses i orgull de dona, de la comissura dels llavis de la meva xicota, de la MEVA Laia, va regalimar una mica d'aquell suquet vermellós i espès que jo vaig imaginar blanc. Oh senyor! No! Això no! El partit va passar a un segon terme per uns segons i la meva imaginació va fer un viatge per indrets perillosos, de vertigen, pensaments prohibits per aquella que tard o d'hora serà la mare dels teus fills... La meva cara de mamarratxo lasciu m'hagués delatat si ella m'hagués mirat dos segons seguits i jo, sabia del cert hi havia dues opcions: a) Seguir amb la fantasia i tornar a casa caminant com un cowboy o b) que alguna en passés a la televisió, que un maleït Messi, Eto'o o qualsevol dels onze fes alguna cosa per reclamar de nou la meva atenció. I si, va passar:
-Penal! - va cridar en Bernat. Penal, penal, penal!! Si!!!
Oh sí! Tornava a ser al camp Nou. I què era allò que tan m'havia cridat l'atenció abans? Bah!, que més donava. Penal, penal, penal!! No m'agradava guanyar així, ja se sap com son els periodistes d'allà... però contra el Madrit més valia guanyar injustament que no fer-ho. Tirava l'Eto'o. Bé, collonut. Aquest sempre va amb ganes contra aquests malgirbats. El jugador agafà embranzida, llençà i...
-Oh fill de sa santa mare! - vaig dir aixecant-me de la cadira d'un salt i enduent-me les mans al cap.
-Com ha pogut fallar això? - va dir l'altre cambrer. L'hauria d'haver llençat en Messi, que és esquerrà i això sempre distreu el porter. No hi estan tan acostumats.
-El cabró aquest d'en Casilles... - vaig continuar dient. Calia que esperés a avui, a AVUI, a saber on pot trobar les boles...
Oh si. Ho sabeu. Com ho sabeu... Jo vaig reaccionar i mirar-la. La cara de la Laia era un poema i el filet de vedella del seu plat havia desaparegut. Ella contemplava un quadre blanc en tres dimensions, d'on en sorgien dues figures entortolligades sense cap en postures obscenes... Com podien ser tan insensibles les dones? Com no podien entendre la situació de vida o mort en la que ens trobàvem i pensar només en els seus deliris culturals de tercera regional?
-Me'n alegro que l'hagi fallat - va dir-me ella cruelment.
Oh! Bona oportunitat per arreglar les coses. Un flaix va passar pel meu cap gràcies al vi digerit fins aleshores al recordar que jo encara tenia més de mig plat per mastegar i conduir fins a l'estómac. Faltava vi. Què carat! Tiraria de targeta tot i l'esbroncada que m'esperava a començaments de gener. Si no n'hi havia prou, tornaria a fer-me l'interessant com anys enrere, quan havia aconseguit lligar-me la tia més rara del concert, amb millor cul i personalitat més curiosa - primer el cul i després la resta-, quan vaig aconseguir dur-la al meu Polo de mil anys amb una castanya de campionat damunt les espatlles i, no ser capaç de que se'm posés com la torre de Pisa. Les noies a les que no els hi importen aquests detalls son les que val la pena compensar més tard.
-Gagsón! - vaig dir aixecant el dit com a l'escola i ja amb cert pessigolleig alcoholitzat a la neurona que afectà alhora la pronunciació. Una ampolleta més d'aquest excel·lent vi pegquè la senyoreta bgindi amb mi i m'acompanyi mentge acabo el plat.
La Laia no s'esperava això. Ho vaig llegir als seus ulls blaus i la seva mirada, quan ella va decidir altra vegada prestar-me atenció i mostrar-me de nou, la maleïda taca de salsa que encara romania allà, al mateix lloc. Vaig notar un nou inici de trempera i recordar la meva condició d'home, de mascle, de brut degenerat integrant d'un món i una societat on el sexe mou fronteres, muntanyes i fa aparèixer peatges només a Catalunya. Sense dir res, vaig agafar el tovalló i la vaig fer desaparèixer d'una vegada per totes. Prou. Prou, prou, prou!
-No vas molt fort avui Ciscu? - va dir la Laia.
Jo no notava en ella cap símptoma natural que l'alcohol produeix per ingestió voluntària. Potser jo mateix estava massa afectat pel vi i havia perdut la capacitat d'observar amb seny. Potser calia aprofitar la meva castanya per enginyar una nova resposta, la típica pregunta lúcida, l'evident insinuació intel·ligent, o, a tot a estirar, el sempre fàcil recurs de que es desfés de goig al sentir el millor elogi que mai hagués sentit.
-Vull casar-me amb tu - vaig dir de sobte.
Ella em va mirar arquejant les celles en desordre i com si hagués descobert que jo, era realment un extraterrestre, i que passava la nit amb ella, menjant bacallà a la Barcelonina i engolint Penedès.
-Si - va di ella. M'ho suposo. Sinó no crec que m'haguessis acompanyat a demanar hora pel Maig que ve al jutjat...
-Ja, ja... - vaig dir. Ja ho sé. El que vull dir és que... - oh senyor, començava a embalar-me -. Que mai t'he dit segiosament que... que gealment t'estimo més que a res en aquest món... Vaja, que GE-GE-GEALMENT vull i estic convençut de casag-me amb tu. Que no vull que pensis que m'hi he sentit obligat ni ges d'això. Què sé que ens ho passem bé tots dos, que giem, que ens pogtem bé i... Vaja, ja sé que t'ho he dit mil vegades, però no d'aquesta manega... Que ets la dona de la meva vida i, peg tu, ho donagia tot, ho deixagia tot, ho...
La seva mirada denotava interès, atenció. Jo mateix havia iniciat per desesperació meva aquell seguit de bajanades que les dones necessiten sentir cada cert temps per creure's estimades. Però és clar, jo sabia i vosaltres sabeu que podia passar alguna cosa. Sempre passa alguna cosa. I el que va passar va ser un córner. Una d'aquestes coses que recordaràs sempre més i jo, inconscient, borratxo i absent altra vegada al observar l'Eto'o sense samarreta, volant damunt el camp després de marcar el gol de la victòria contra l'etern rival, de restar aferrat i abraçat per tots els seus companys, de que a la fi s'hagués perforat (però no del tot) la defensa estil Numància camuflada de blanc, vaig afirmar (i dirigit involuntàriament a la Laia):
-Vull un fill teu!

8

Ni tan sols vaig gaudir de la repetició del gol. La meva neurona èbria va analitzar immediatament el que jo havia dit i va donar ordres directes a la meva ma dreta de que més valia morir de sobredosi en aquell instant, que aferrés la copa plena de vi i la fes desaparèixer al meu interior. Ho vaig fer. La Laia s'havia quedat de pedra, aquell tema no s'havia tocat mai encara. Bé, menteixo. Sí que havíem dit que volíem fills. Bé, ho havien insinuat principalment els que més endavant volien ser avis amb el conte xinès aquell de "abans de morir-me voldria abraçar un o dos néts". Però nosaltres volíem fer-los esperar una mica, de fet jo volia fer-los esperar eternament... Deixar-ho tot per més endavant...Érem joves, tota la vida per davant... Això que es diu. Somiàvem (ella somiava) amb la parelleta, però més endavant. Quan tots dos estiguéssim preparats i els nostres sous fossin dignes, haguéssim aconseguit una hipoteca respectable, una habitació extra per als trastos, una altra per la parelleta de bessons i aconseguir almenys una herència.
Però ja ho havia dit. Així que la segona ampolla de Penedès va acabar de buidar-se a les dues copes enmig d'un immens silenci només trencat pel fatídic comentarista de la sexta i el so produït pel tremolor de vidre amb vidre de l'ampolla damunt les copes. La meva ma tremolava, jo tremolava... La Laia havia baixat la vista i dels núvols.
-Vols postges? - vaig preguntar jo.
-No t'ho acabes? - va dir ella mantenint els ulls al seu plat buit, conscient que jo em deixava la meitat del bacallà però important-li tres raves.
-No tinc més gana... He... ehh... Estic cagegat d'enegies... I d'amog! Vull ser pare!
-I no vols esperar passat el Maig? No vull sortir a la foto del casament... amb un bombo! M'hauran de fer el vestit a mida i la roba va cara...
-Però jo et vull feg un bombo! - Ai senyor, senyor -. I dagegameng... Estem pegdent la pgàctica de com fer-ho... Potser quan el vulguis no gecordagé ni com es fan, o em togno boig, m'atgopella un camió i... haugàs d'anar al banc d'espegma...
Però què deia? Això no s'ho empassava ningú. On havia sentit aquell comentari tan sarcàstic i alhora més dolent que el pebre? Així volia mullar? Així volia dur-la a l'hort aquella nit? A la meva pròpia xicota? A la meva pròpia promesa? A la futura mare dels nostres bessons?
-Hag, hag, hag - va fer ella amb una rialla que començava a semblar-me assequible. La tercera sèrie de rialles de la nit i amb "g's" barrejades. El Penedès feia efecte, tard o d'hora. I jo ho tenia al sac. Vam brindar i auto-anul·lar els nostres senys bevent a Sant-Hilari.

9

Jo era un home amb totes les de la llei. Major d'edat feia anys, amb vint-i-dues lletres restants que pagar del cotxe nou que la Laia havia abonyegat, plans de futur, poc responsable, feina escombraria, parella fantàstica... Havia actuat sota els efectes de l'alcohol i, tot i la relliscada, les innombrables relliscades d'aquella nit, no havia mentit. Pensant-ho bé, volia tot allò que li havia dit. Potser no en aquell moment, però ella, s'ho prengué al peu de la lletra, i després del segon gol de Messi, dels postres i dues copes de Calisay, en Bernat canvià de canal i la televisió va oferir la repetició de les millors jugades. Això ens do
nà marge de temps per trobar-nos tots dos als serveis de les dones, més nets i amplis que els destinats als cavallers. Fou el primer intent i jo, vaig desitjar anar amb un condó a la cartera com acostumava a fer en els meus temps d'adolescent i posar-me'l d'amagat. però no eren aquells els temps en que un duia un condó a la cartera doncs ara, aquests reposaven a la tauleta de nit del nostre pis, lluny del meu abast i de la curiositat de la meva mare. No eren ara els temps en els que un pensava que la setmana era per estudiar i el cap de setmana per cardar amb la primera que se't posava al davant. No eren els temps d'anar constantment amb beina per l'espasa.
Aquesta vegada si que se'm posà com la torre de Pisa. Anava necessitat i el Barça havia guanyat. I, estalviant detalls, precisaré i confessaré que no vaig ser una bèstia del sexe, que amb prou feines havia acabat l'anàlisi de la primera part quan tots dos vam tornar a la taula amb uns segons de diferència i amb la feina feta a parer d'ella: "massa ràpid".
Jo vaig pagar amb targeta. I aquella nit ho tornàrem a provar, després de brindar amb dues cerveses de marca blanca que guardàvem amb deliria a la nevera. I així va anar la història, successivament, al llarg d'unes tres setmanes. Van ser les millors tres setmanes de la meva vida.
El mes següent vam tenir la típica pica baralla per 69 euros gastats incomprensiblement de la meva tarja magnètica, i, la Laia va castigar-me a nou mesos d'abstinència, llogar pelis porno i a cascar-me-la al lavabo del pis quan ella el deixava lliure, quan ella acabava de depilar-se les celles i de fer tot allò que les dones fan al lavabo. Va donar-me cert marge la nit de noces, però ella va deixar de beure alcohol, de fumar i ja no tot era tan divertit. Després arribà la criatura, les criatures. Bessons. Mare de Déu! I és clar, les responsabilitats, i les hores extres, i els bolquers, i la lleteta, i fer el dinar, i jugar a paper tisora a plena matinada amb la meva dona per veure qui s'aixecava a acotxar-los... Oh Déu! Què havia fet?
Que si foren nens o nenes? Nois! Hi ha coses que no es poden dir en públic... Però entre nosaltres, un dia d'aquests, quan els avis diguin allò tan típic de "Deixeu, deixeu... Que nosaltres en tindrem cura... Vosaltres sortiu i gaudiu una mica", Anirem per la següent remesa. A les dones els hi dius: vull cardar, i ets un porc; i els hi dius en canvi: vull un fill teu i, tens bacallà assegurat. Si més no uns dies. Així que bé, tinc pensat que sigui el proper Barça-Madrit, i jo tornaré a menjar bacallà d'Islàndia a la Barcelonina.