Aventura en un dia nevat

AVENTURA EN UN DIA NEVAT

Aquella nit va nevar, el meus germans i jo ens varem aixecar molt excitats per la novetat de veure els carrers blancs per la neu, sols uns petits carrerons indicaven que algú havia passat per allí.
La meva mare estava mòlt enfadada amb mi perquè no li havia fet cas, no havia anat a buscar menjar per els conills el dia anterior i ara tot era nevat i ara no en teníem.
No et preocupis-li vaig dir-si no puc anar a buscar alfals per que el camp es nevat, aniré a buscar delabre al bosc
(delabre es un matoll que hi ha per el Montnegre i que agrada molt als conills) i sense esperar resposta i sobretot cap closquet, em vaig calçar les botes, posar els guants i l'abric i vaig marxar cap el Montnegre.
Tot era blanc per la neu que cobria tot el camí, ningú havia passat abans i jo anava deixant les meves passes marcades al meu darrera. Em sentia content per la experiència, però, a mida que anava passant el temps, les botes s'anaven mullant i jo m'anava quedant fred.
Així que vaig arribar al bosc, vaig començar a tallar branques de delabre, vaig recollir-ne un bon feix i el vaig lligar ven fort amb un cordill. Un cop acabada la feina em vaig adonar de que el fred s'havia apoderat de mi i tenia les mans i els peus gelats, no se'm va acudir una altre cosa que fer un foc per escalfar-me.
Vaig recollir branques primes mortes mirant de que no estiguessin massa xopes i desprès d'algunes dificultats vaig aconseguir encendre-les, la resta va ser fàcil: anar-hi posant més branques i cada cop més gruixudes fins aconseguir un bon foc. Quan el vaig tenir ben encès, em vaig treure els guants i les botes i les vaig acostar a la calor per que s'eixuguessin.
Un cop acabada tota aquesta activitat i ben calent, em vaig dedicar a mirar al meu voltant descobrint que el silenci que imperava fins aquell moment s'havia trencat i ara se sentia el xiu-xiu d'alguns ocells que s'anava acostant per moments...de sobte vaig veure'n un: era un pit roig, que tot saltant de branca en branca i amb molta precaució, s'anava apropant sense perdem de vista. Jo em vaig quedar quiet i l'ocell va continuar fins arribar a unes branques que estaven a prop del foc i a on hi arribava la escalfor...
A continuació en vingueren mes: caderneres, pardals...i altres que no coneixia.
Jo em vaig quedar paralitzat per la experiència fins i tot em va semblar veure uns ratolins. Mai havia vist aquells animalets, de naturalesa normalment esquiva tant a prop meu, no gosava moure'm per por a trencar l'encanteri, espantar als ocells i tornar-me a quedar sol.
No se el temps que va passar, millor dit si, mes de 5 hores quant els crits del meu pare,que havia seguit el meu rastre per la neu, em van tornar a la realitat. Els ocells varen fugir al arribar el meu pare que tot enfadat,va deixar anar la tensió que portava per la por a que m'hagués passat alguna cosa , desprès de tatxar-me de tenir poc sentit comú, va apagar el foc i va dir que anéssim ràpidament a casa que tenia la mare preocupada.
Al arribar a casa ja ens esperava el comitè de rebuda amb la meva mare tota espantada al capdavant, els meus germans i alguns veïns al darrera.
Del que va passar a continuació més val no parlar-ne, ni de la repulsa, crits i càstigs que vaig rebre, el que si que em va quedar per a mi i que encara revisc cada vegada que neva es el record d'aquell moment màgic passat a la vora del foc en companyia dels animalets del bosc.