Assumptes vitals

-Mort, què vol dir, mort? -vaig reclamar, amb un posat estultament incrèdul.
-Doncs això, mort. Pot trobar-ne moltes definicions al diccionari, tot i que no crec que li faci falta que jo... -a la dona que m'atenia se la veia aqueferada, sense temps per perdre amb maldecaps burocràtics com aquell que jo li plantejava. Però al cap i a la fi era la seva feina, no?
-Però escolti... Magdalena... -vaig llegir el seu nom a l'identificador que duia enganxat a la camisa- Aquí hi ha hagut un error, jo estic sa com un roure, i penso seguir així durant molts anys encara, sap? El meu metge no ha estat mai capaç de trobar-me cap malaltia, i això que ho intenta amb desesper... A més, vaig a córrer cada matí des de fa força temps, i al gimnàs ja tothom em coneix i m'admira. Li ho asseguro, Magdalena, aquí hi hagut una equivocació.
Va deixar per uns moments el que fos que estava fent amb l'ordinador, i em va mirar amb cert deteniment durant aquella estona, com si hagués accedit a concedir-me un bocí de la seva meravellosa jornada laboral.
-Certament, senyor Rocacorba, no té pas pinta de mort vostè -va declarar ella, tal com si em revelés un detall per mi inabastable-. Tanmateix, segueixo sense poder-li concedir la hipoteca. Els papers són els papers, i en aquests papers hi diu, una vegada rera l'altra i amb absoluta convicció, que vostè és tan mort com el meu avi Teodor, que en pau descansi. De manera que la seva defunció, que podria ser una mera hipòtesi, passa a ser un fet clar i contrastat. Així és que res de préstec. I és més, estic fent la vista grossa, perquè aquí hi diu que vostè té en nòmina un pis al carrer Regent Mendieta, i un cotxe matriculat a Girona; però tot i això és obvi que en el seu estat actual no li és permès tenir cap mena de possessió. Va escriure testament abans de la defunció, vostè?
-...
-Doncs si no ho va fer, en aquest cas totes les seves possessions passarien a formar part de la fortuna, ja sigui copiosa o esquifida, dels seus familiars més propers.
Els meus familiars, deia. No tenia idea del tema que estava tocant.
-Els meus familiars més propers? No, no ho faci això. Té sort de no conèixer-los. Són unes harpies intractables, sempre amb conxorxes estranyes i truculentes. Qui sap què li farien, al meu pobre pis...
-Ja li he dit, senyor Rocacorba, per aquesta vegada em faré la sueca, però afanyi's a tocar el dos, abans no canviï d'opinió. No és que em molesti la seva companyia, però giri el cap i veurà molta gent fent cua. I no s'estan pas fent els indis perquè sí.
Allò començava a semblar un Fòrum de les Cultures, i l'assumpte ja se m'escapava de les mans. Jo sempre havia tingut molt bona oratòria, si bé aquella dona acabava de pujar el llistó. Vaig escometre amb un darrer intent, intentant dramatitzar fins a l'extrem:
-Esperi, esperi. No m'ho pot fer pas això. Què em diran a la feina, quan els digui que sóc administrativament mort? Vostè sap la misèria que cobra un mort? No dóna ni per alimentar el canari. I al gimnàs? Allà simplement no n'hi volen, de cadàvers... M'ha d'ajudar, senyora Magdalena, he de solucionar-ho com sigui...
S'ho va rumiar durant uns instants, desinteressadament.
-Miri, si vol fer el ridícul, pot anar a l'oficina d'assumptes vitals. Allà tenen un test de vitalitat, que li permetrà comprovar la veracitat de la seva defunció. Se'n riuran de vostè, ja li dic ara, quan comprovi que és mort i posi aquella cara d'incredulitat que posen tots. Si vol evitar-ho, jo li recomano que vagi directament al psiquiatra. Aquest tipus de traumes postmortem es donen molt freqüentment, de manera que sabran com tractar-lo.
Quin remei, doncs. Aquella dona estava disposada a posar-m'ho difícil. Bancs. Els dons els teus estalvis i t'ho agraeixen empaperant-te la vida de contractes, certificats i condicions en lletra petita. Qualsevol dia conqueririen el món, els bancs, si no ho havien fet ja aleshores.
Així doncs, vaig dirigir-me a l'oficina d'assumptes vitals, l'únic recurs que tenia de moment, ja que no em plantejava pas acudir al psiquiatra. Jo del cap hi era tot, més que tot. Per tant, vaig agafar el cotxe, que gràcies a l'amabilitat d'aquella bona senyora encara mantenia, i vaig arribar a l'oficina en poc més de quinze minuts. No queia gaire lluny. Un cop allà vaig demanar pel test de vitalitat i em van enviar cap a la sala d'espera, la qual vaig abandonar mitja horeta després.
-Assegui's aquí, Lluís. Ara li posarem alguns aparells per realitzar el test, però no pateixi, que no fan cap mal.
Em van posar una mena de braçalet connectat a una petita màquina, tal com un aparell per mesurar la pressió, i uns electrodes al cap i al pit, així com un instrument que mesurava no sé què a les pupil·les. Un cop extretes les dades, em van enviar de nou cap a casa, citant-me per una setmana després per tal de conèixer els resultats.

-Que curiós, molt curiós... -va fer la metgessa, o la dona que estava allí de responsable, ignorant del tot la meva presència.
-Què, doctora? Sóc viu, oi?
Es va girar cap a mi.
-Doncs no ben bé, senyor Rocacorba. Es troba en un estat molt poc habitual, en una espècie de pont entre la vida i la mort. En un estat de Semi-vida, tal com es sol dir. Certament, tenia raó quan deia que els del banc anaven errats. No és pas mort vostè. Però compadeixi'ls, perquè amb els seus mitjans era impossible que fossin capaços d'apreciar una situació tan especial com la seva. Per ells tot és blanc o negre, viu o mort, ja sap. No els demani més.
Sorprenent.
-Com hi he pogut arribar a aquest estat?
-Hi ha moltes explicacions possibles, tot i que hauríem de conèixer els seus antecedents. Podria tractar-se per exemple de les conseqüències d'una forta depressió, o del resultat de la mala recuperació d'una pulmonia. A vegades, la gent que surt d'un coma també pot acabar en el seu estat, o els que han patit un infart, encara que en aquest cas ocorre menys freqüentment. Existeixen algunes altres causes fins i tot, però aquestes ja gairebé no es donen. Després li ensenyaré un informe més ampliat, amb el qual vostè hauria de poder discernir l'explicació més plausible.
Tot allò m'estava deixant un pèl estupefacte, però bé. No vaig demanar més detalls sobre el meu estat, perquè m'haguessin abordat amb tecnicismes incomprensibles i retòrica científica que no m'hagués aclarit res. Tan sols volia solucions.
-I així doncs, què em recomana que faci, doctora? Vull dir, quins drets té exactament un semi-viu?
Ella va dibuixar un posat de tragèdia definitiva, tan definitiva que no deixava més remei que resignar-se, simplement, sense viure la tragèdia fins a les seves últimes conseqüències.
-Exactament, de drets... diguéssim que cap. Els semi-vius no estan reconeguts ni pel govern, ni per les nacions unides, ni tan sols per cap organització no governamental. N'hi ha tan pocs... Com a semi-viu podríem dir que vostè no existeix, i per això el tenen arxivat com a mort. Tot i això, hi ha una alternativa...
-Expliqui'm, expliqui'm -vaig suplicar, assedegat.
-Doncs, bé, és força senzill. El cas és que com li he dit, vostè no pot figurar en el cens com a semi-viu, malgrat que això sigui una retrògrada injustícia en els temps que corren. Tanmateix, no deu ignorar que a la societat li costa molt progressar, i sempre hi ha gent disposada a fer de llast... Així és que vostè ha de definir-se com a viu o com a mort, per a poder continuar normalment amb la seva vida diària. Sembla però que els del banc ja han decidit per vostè, tal com a ells els convenia, ja que d'un mort sempre resulta molt més fàcil treure'n el suc.
En aquest punt la metgessa va fer una pausa, que a mi em va semblar un xic esperançadora.
-Tot i això... -va continuar- aquí estem força sensibilitzats amb els casos com el seu, de manera que, malgrat jugar-nos-hi el coll, solem recórrer a certes il·legalitats que permeten retornar a l'estat més elevat de la jerarquia vital.
Oh, allò ja era una millora. Almenys algú estava del meu costat.
-Sí, si us plau, ajudin-me. Evidentment, no els comprometré en res i guardaré el secret de la seva ajuda millor que un mort -davant aquell inadequat acudit que involuntàriament acabava de tramitar, una rialla desfigurada va revelar-se sobre la cara de la metgessa.
-L'ajudarem, no es preocupi. Ja ho he parlat amb la direcció del centre i tinc el seu vist-i-plau. Li explicaré què farem exactament. Aprofitant el seu estat actual de mort que li ha estat imposat, podem expedir-li un certificat de resurrecció que el retornarà legalment a la vida. Aquest és un procediment que es dóna en comptades ocasions i sota circumstàncies molt especials, de manera que quan l'administració se n'adoni, és molt probable que enviïn algú a comprovar que no es tracta d'una farsa, tal com vostè i jo sabem que certament és. És per això que, abans de lliurar-li el certificat, haurà de passar un curset accelerat sobre el tema, amb la qual cosa estarà preparat per simular la veracitat de la seva resurrecció.
Vaig acceptar amb el cap una vegada rera l'altra, fins que quan ella va finalitzar la vaig estrènyer amb una intensa i emotiva abraçada, que malgrat tot crec que a ella li va semblar forçada. Tot i això, no sabia pas com n'estava d'equivocada. En aquell moment m'hauria pogut casar amb ella.

Així és que, tres setmanes després, sortia de l'oficina d'assumptes vitals amb una carpeta plena de papers sota el braç, els quals asseguraven i certificaven de forma plena la meva flamant resurrecció. Era agradable sentir-se viu de nou, deixar que el vent et colpegés i acaronés el rostre, deixar que la gent et mirés escarnint-te quan anaves pel carrer amb un somriure d'orella a orella, i deixar que els morts et contemplessin amb enveja i profunda admiració, o admiració i profunda enveja, segurament. I no m'importava l'assumpte de la semi-vida; per mi aquesta ja no existia, malgrat que sempre la portaria a dins. Jo fingiria no saber-ne res, i la resta de la gent simplement no en sabria res. I a partir de llavors em sentiria viu,
viu, sempre viu.