Assessinat per a reviure

Un relat de: NinniN

Mentre es guarda a la butxaca de la gavardina la vella pistola que va trobar al traster del seu avi fa tres o quatre anys, es mira al mirall i s'adona de com ha canviat en uns mesos.

Des de que la petita Clàudia va morir… més ben dit, des que li van pendre la petita Clàudia, s'ha esllanguit. Les ulleres se li han ennegrit, i allargat, cap als pómuls, que li donen a la seva cara un aspecte interessant que no havien tingut mai, perquè ara, la seva cara ja no és arrodonida, és buida, amb les galtes enfonsades, i els ulls més grans i sortits.
S'aparta un bri de cabell que li tapa els ulls, fa mesos que no va a tallar-se'l, i es sent incapaç de somriure. Però tampoc vol somriure. Perquè té por. Aparta la mirada del mirall, i s'asseu, incapaç de contenir les emocions.

Fa tres mesos, que ha demanat el día de permís a la feina. Un dia per a ell, sis mesos després de l'última vegada que la Clàudia es va despertar somrient-li. Sis mesos desprès de l'última vegada en què la petita Clàudia es va fer gruar per menjar les farinetes del matí. I sis mesos després de que la seva vida se n'anés amb ella, amb la petita Clàudia.

A partir de llavors, tot ha estat com un malson. Primer, la setmana fatídica en que no sabien on era. Desprès, assumir que ja mai més la veuria còrrer pel menjador, o la sentiria riure, o plorar, o simplement babejar mentre mirava els dibuixos animats. Poques setmanes desprès, acostumar-se a viure preguntant-se el perquè, mentre la seva olor s'esborrava de casa. Ells mai havien fet mal a ningú. I la petita Clàudia menys. Desprès, l'etapa d'adonar-se que el seu matrimoni, havia estat ferit de mort. Que la mare de la seva filla mai ho superaria amb ell. Que acabaria marxant del seu costat. En part per culpa seva. Perquè ell no podia viure sense odiar al qui li havia pres la Clàudia. Perquè mentre la seva dona li preguntava entre plors que què pensava que podria fer, que perquè no intentava malviure, com feia ella, amb el dolor de la pèrdua i no amb l'odi que anava creixent a mida que passaven els dies, i el judici anava quedant en un punt mort, que no hi havia esperança per al seu dolor, només els anys, i que cap acció li reportaria un alleujament de la seva pena.

I ara, mentre està assegut mirant fixement el rellotge, esperant que passessin els minuts més llargs de la seva vida, s'adona que potser en part tenia raó. Però que ell hi ha de fer alguna cosa. Per la Clàudia. Per a ella, la seva ja ex - dona, que el mira amb llàstima desde lluny, sense que ell ho sàpiga, perquè cada día el veu més trist, més decrèpit i més sol, i perquè encara l'estima, però ja no pot viure amb ell. Però especialment ho farà per a ell mateix. Perquè està buit per dins i per fora. Perquè ja no pot ni plorar. Perquè ja és totalment incapaç de sentir. Perquè ara ja no és el seu amo. El seu amo és la tristor.

Cinc minuts abans de l'hora que ha marcat fa tants mesos, s'aixeca de la butaca, disposat a agafar el cotxe. Pensa que ser previsor, mai està de més.
I mentre condueix, no pensa en res. Només està una mica excitat. La primera cosa que l'excita desprès de tant temps. I per un moment, es torna a sentir viu. Fins que, l'autòmat en que s'ha convertit, visualitza el cartell de l'aeroport, i agafa el desviament cap a l'esquerra. Atura el cotxe enmig dels taxis. Sap que se l'endurà la grua, però li és igual. Tampoc el necessitarà per a tornar. Tornarà en un cotxe de luxe. Amb totes les comoditats, i les mans lligades a l'esquena. Més o menys com ha estat sempre. Amb les mans lligades, i l'impotència creixent dins seu.

I s'atansa cap a la porta d'embarcament. I s'atura al costat de les escales mecàniques, mentre mira el rellotge, i s'adona que ha arribat d'hora.
I els seus ulls, morts de fa tant temps, sense llum, veuen tot el que l'envolta, però sense mirar res. I no presta atenció a les hostesses, tant joves i maques, que li passen pel davant amb micro maletes, xerrant i rient animadament. Ni a l'home de negocis, que , abans d'agafar el pont aeri amb un parell de companys, i una mica allunyat d'ells, discuteix cómicament amb la seva dona, dient-li que no pot anar a comprar el pà, que com creu que ha d'anar amb els seus companys de feina i una barra de pà sota el braç… només veu una nena. Una nena, que està a coll de la seva mare. A la seva mare no la veu. Només a una criatura innocent, que el mira i somriu, ensenyant dues dentets, i que desitja amb tota la seva ànima perdre de vista. Perquè ell es sent incapaç de tornar-li el somriure. Perquè una altra vegada, es sent miserable, buit i trist, amb la mateixa intensitat del dia en que van dictar la condemna, i va veure que això no li retornaria la seva filla.
I es gira, i veu un grup de policía, seguits per fotògrafs, i un home, amb les mans lligades al darrere. El seu malson. Un home d'ulls negres, gran i brut, i amb la mirada de foll ben dins, amb el riure sorneguer de sempre als llavis, mentre l'escala el condueix cap a ell.

I ara que ja el té davant, es toca l'arma de la butxaca. I el mira fixement, mentre està aprop. I ell li torna la mirada. I el riure sorneguer, es torna en un riure obert.
I la única cosa que sent, i que sentirà durant molts mesos, per sobre dels dos trets, és aquell riure. Aquell riure que l'ha convertit esclau, una altra vegada d'aquell home.

I la certesa de que serà l'última vegada que riurà d'aquella manera, l'alleugera, ni que sigui lleu i temporalment, del seu dolor.

Comentaris

  • COMENT "avançat"[Ofensiu]
    Llibre | 23-06-2005

    (Nota: la setmana vinent és la del teu COMENT. Com que jo seré de vacances, intentaré fer-te els comentaris durant aquesta).

    Has creat una veritable atmosfera de neguit, amb aquest relat.

    Ens parles d'una absència: del possible segrest (no ho tinc clar) i posterior assassinat d'una nena petita, la Clàudia, la filla del protagonista d'aquesta narració.

    A partir d'aquest fet l'home experimenta un canvi radical en la seva vida i tot esdevé fosc... tan fosc com ens el descrius a ell, per dins i per fora. Res no té sentit i fins i tot el matrimoni es perd perquè no coincideixen en la manera d'enfrontar-se a la desgràcia.

    Perquè ell no podia viure sense odiar al qui li havia pres la Clàudia, mentre que la dona intentava malviure [...] amb el dolor de la pèrdua i no amb l'odi que anava creixent a mida que passaven els dies, i el judici anava quedant en un punt mort, que no hi havia esperança per al seu dolor, només els anys, i que cap acció li reportaria un alleujament de la seva pena.

    I per això cerca la venjança, i amb mesos d'antelació prepara l'assassinat de l'home que va matar-li la filla. I quan el veu, l'acusat riu amb un riure sorneguer. I això l'esperona més. Ho fa: dispara i el mata. I aleshores li queda la certesa de que serà l'última vegada que riurà d'aquella manera, i aquesta seguretat l'alleugera, ni que sigui lleu i temporalment, del seu dolor.

    Hi ha diversos aspectes que m'han agradat, d'aquest relat. Per una banda la descripció del personatge, que se'ns presenta fosc i enfonsat. Per altra banda, la diferència d'opinions, les diverses maneres d'acceptar i intentar pair, i viure amb una desgràcia com la que reflecteixes (i això es veu en el diferent posicionament dins el matrimoni protagonista).

    Un relat dur i incisiu. Ben narrat.

    Fins la propera,

    LLIBRE

    PS.- Aquest és el darrer COMENT "avançat" de la teva encara-no setmana. Ja no em queda temps per fer-ne més perquè... me'n vaig de vacanceeeeeeessssssss !!!!! Ciao!

  • Pas a pas[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 17-08-2004 | Valoració: 10

    sense presses, amb recordances, amb la duresa del desànim. Amb la pesadesa de tot allò que va perdre, amb l'empenta que tot això perdut li dóna. Amb un anàlisi psicològic profunt de tot allò que sovint, en relats d'intriga o suspens tradicionals, es tractat de forma superficial: la causa. Bravo un cop més.

  • Gràcies, Biel![Ofensiu]
    NinniN | 28-07-2004

    Doncs això... gràcies pel teu comentari!!

    Una abraçada,


    NinniN

  • Que fosc...[Ofensiu]
    Biel Martí | 21-07-2004 | Valoració: 7

    M'agrada com descrius el personatge, ho dius tot en molt poc espai, puc imaginar-lo perfectament sense cap descripció física... I el que sent -o el que ja no sent-, que fosc. Molt ben creada l'atmosfera!

  • Moltes gràcies pel teu comentàri, Diana![Ofensiu]
    NinniN | 21-07-2004

    Doncs això... moltes gràcies! Una crítica positiva, sempre anima a seguir escribint!

    Una abraçada,

    NinniN

  • Molt ben escrit!![Ofensiu]
    Antígona | 21-07-2004

    M'ha agradat molt el teu relat. Sobretot de la forma com tractes un tema tan cruel i dur però no del tot inverosímil. Tens raó que de vegades l'instint ens duu a fer coses impensables, que van en contra dels nostres principis però que serveixen per pal·liar (en aparença) allò que ens han manllevat.Endavant!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: