Arnau

Curiós com el nen que encara no havia deixat de ser, i amb l'afany dels conqueridors dels antics imperis, l'Arnau es movia sigilosament per entre els boscos, buscant, tal com era ja tradició, un grup amb qui el seu mateix es pogués unir. Sabia molt bé com havia d'actuar, quins respectes havia de mostrar i com s'havia de presentar, però tot i així, cada vegada que trepitjava alguna fulla o una branca es movia més del que l'Arnau hagués volgut, el cor li botava.
De tot el que fes depenia la seva vida, i, en última instància, la riquesa de tot el seu grup; d'ençà que, tal i com explicaven les àvies als néts els nombrosos dies de pluja, el mar era on era, era un fet primordial per als grups humans reclosos a les zones altes de les serralades establir comunicacions amb altres grups, per acabar unint territoris i poblats; entre els grups que restaven absolutament aïllats, la consanguinitat i la manca de recursos feien estralls entre la població.
Era per això que l'Arnau havia sortit del seu poble com un home a qui no sabien si oferir un comiat d'heroi o d'heretge; el temps diria si tornaria amb bones notícies o amb males notícies. De fet, el temps diria si tornaria.
A l'Arnau, mai ningú li havia explicat perquè vivien reclosos en clarianes del bosc; mai s'ho havia plantejat, mai no havia conegut altra cosa. El seu país era el Canigó, el seu estat els Pirineus, que, lluny de qualsevol organització política, havien establert entre ells una mena de pacte no verbal, segons el qual qualsevol habitant de la carena havia de ser acollit per qualsevol poblat.
Però els recursos escassejaven, i l'Arnau sabia molt bé que no sempre era així; el seu germà gran mai havia tornat de la seva iniciació, i s'havia trobat, anys després, un cadàver amb un fort cop al cap que duia al voltant del canell el que quedava de la polsera tradicional dels canigonencs. No hi hagué cerimònia; un sac d'ossos al mig del bosc no molestava ningú.
Ell sabia molt bé qui era el seu destí: el Carlit, una comunitat que quedava a l'oest del seu poble. Eren de 3 a 8 dies de camí; ho havien calculat per a distància, ja que mai ningú del seu poblat s'hi havia arribat. El terreny era desconegut, i ni els més savis havien sabut augurar si trobaria aiguamolls, camins secs o zones de marea Si aconseguien associar-s'hi, la seva comunitat seria una de les més poderoses, i ell en seria l'heroi. D'ençà de la dominació del Puigmal i dels seus territoris, i de l'Acord de Companyonia i Nació que s'havia subscrit amb Ares, es podien considerar una potència: això els assegurava terreny per créixer, per prosperar; per crear un país pròsper i comercial. Això els creà molts amics, i, per tant, molts enemics; era per aquest motiu que l'Arnau tenia una por immensa envers el que es pogués trobar més enllà del Pi damunt la Roca, que tradicionalment havia constituït el límit occidental del seu territori.
Caminava per aquest motiu molt a poc a poc, sempre amb compte, sempre amb la fona i el garrot a punt. Això li alentia el pas, n'era conscient, però no volia acabar com el seu germà: mort d'un cop de pedra.
Arribà, quan ja queia el sol, al Pi sobre la Roca. Una cova, coneguda ja pels canigüins, convidava a l'aixopluc nocturn; per alguna raó, s'estimà més fer-se un jaç damunt la roca, amagat entre les arrels del Pi.
L'endemà, un soroll de passes interrompé el fràgil son de l'Arnau. Silenciosament, s'arraulí encara més entre les arrels i observà una noia d'aspecte escardalenc, que duia rojos els ulls d'haver plorat. Caminava sola i feia cara d'espantada: es veia bé que aquell no era el seu territori habitual. L'Arnau pensà, per un moment, en fer-ne èxit de la missió. De fet, estrictament, li havien dit que havia de tornar amb una noia del Carlit, comunitat amb què no es coneixien llaços familiars i que, per tant, suposaria una renovació de sang molt important, però es considerava lícit, si es donava el cas, raptar una noia, en el cas dels nois (nois i noies havien de sortir en missió cada tres anys fins que trobessin una parella), sempre i quan aquesta no formés part de cap comunitat aliada.
S'hi acostà per darrere, li agafà els braços i la reduí. Mentre ho feia, notà com la noia s'esmunyia d'entre els seus braços, es treia una arma d'entre els plecs del que havia semblat un simple turbant decoratiu i li tallava la polsera. Segons el codi dels Pirineus, d'aleshores ençà l'Arnau era estricta propietat de la noia. Havia estat raptat.