Armes de destrucció massiva amenacen caps infantils

El primer ministre angilicà ha emès un discurs presidencial a la nació angilicana.
-«La nació angilicana viu un moment clau en la història. Sé que hi ha hagut divisió en l'opinió pública però l'ocasió demana la unitat nacional per a prendre les decisions amb fermesa. Angilicans i angilicanes hem de ser forts. Angilicània sempre ha estat una nació amb coses a dir i mai s'ha arronsat. Si no volem que la nació pateixi les conseqüències de l'amenaça bacteriològica hem d'actuar amb fermesa. L'amenaça que ara ens afecta no és la mateixa que va amenaçar a la generació dels nostres pares. En la meva opinió, l'amenaça que cau sobre els ciutadans d'Angilicània és una inseguretat existent i ho seguirà essent mentre a fora, en qualsevol part del planeta, algú fabriqui armes de destrucció massiva i planegi atacs de destrucció sobre la mateixa Angilicània»…

Una vegada sentida la declaració, el nostre protagonista va tenir por… va tenir por per una possible amenaça. El nostre protagonista va sentir por per l'amenaça que suposaven les amenaces i es va sentir amenaçat. I un malestar desconcertant el va fer qüestionar-se algunes coses:
-Qui pot estar fabricant armes de destrucció massiva? -es preguntava- La veritat; no ho sé. Home, l'exèrcit angilicà té un exèrcit de mig milió de soldats. Té una flota de mil cinc-cents bucs de guerra i una centena de portaavions. Té una esquadra de mil dos-cents avions d'atac, cent cinquanta avions d'atac especials supersònics, d'última generació. També té tres mil llença míssils i alguns d'ells tenen un radi d'acció de fins a dos mil quilòmetres. Sé que em deixo d'altres coses però també té prop de vuit-cents caps nuclears, una espècie de bombes nuclears. Home, si tot plegat no és suficient per a sentir-se una arma de destrucció massiva… és clar! pot ser el primer ministre ens es referia al nostre potent aliat: dos milions i mig de soldats, tres mil bucs de guerra, dos-cents portaavions, quatre mil avions d'atac i cinc cents avions supersònics d'última generació, prop de dos mil llença míssils de fins a deu mil quilòmetres de radi d'acció i quasi quatre mil caps nuclears repartits per quatre continents. Hòstia tu, això si que és una arma de destrucció massiva i a més «estan en qualsevol part del planeta». El que no crec pas, és que «planegin atacs de destrucció massiva sobre la mateixa Angilicània», puix es tracta dels nostres aliats…
El nostre protagonista es mostrava molt dubitatiu. Malgrat donar-hi voltes i més voltes hi havia quelcom que no aconseguia de copsar, i val a dir que el nostre protagonista havia conquerit països en jocs de taula; també havia experimentat l'emoció excitant d'una missió secreta del cos especial en un vídeo joc en tres dimensions. El nostre protagonista fins i tot havia acabat la col·lecció de cromos sobre l'armada angilicana i era, a més a més, subscriptor de la llegendària revista de l'armada: La virtuosa. Val a dir que els seus pares desitjaven el millor per al seu fill.

Molt lluny d'allà, però, a deu mil quilòmetres de distància, un altre protagonista intentava tancar els ulls amb força per tal de no sentir amb tanta intensitat la pluja de bombes i míssils que ploraven sobre la ciutat atacada per armes de destrucció massiva. A estones, quan s'aturava l'atac, el nostre protagonista feia ànecs i vaixells de paper. Malgrat que la declaració presidencial del seu dictador no tenia cobertura dins del refugi, de fet no se l'estimaven i a casa seva no el veien mai, ni menys encara se l'esmentava si no era per blasfemar-lo.
Dies més tard van acabar-se els atacs aeris. El jove heroi havia aconseguit fer una girafa de paper i l'havia pintada de color groc tot imaginant-se un negre de grafit que rarament havia conegut en un país exclòs per qualitat d'amenaçador. El seu país sofria un embargament internacional un bon grapat de productes indispensables no eren a l'abast de la població.
Sobtadament, una nit que dormien al refugi van sentir-se sorolls escampats per fora. Al darrera també van sentir-s'hi veus. El pare va manar fer silenci. El pare no li havia infundat mai cap por al seu fill. El pare era mestre d'escola i aquest era un motiu d'orgull per a n'Ibn Arabi. De gran, deia ell, volia ser mestre d'escola i ensenyar als nens i nenes a jugar amb la imaginació.
Els sorolls i les veus seguien a fora però no li representaven cap perill per a la seva imaginació; a ell no li calia saber de guerres ni d'amenaces. L'única cosa que havia de fer, era estar-se en silenci i a ell li agradava estar-s'hi, ja que això li permetia jugar amb la imaginació. Aleshores un cop molt fort va sacsejar la porta del refugi. Al poc, un segon cop va acabar per estimbar-la escales avall. N'Ibn Arabi va veure rere la porta un home que cridava i que vestia estrany. Vestia una disfressa i duia la cara pintada. Aquell home era extremadament agressiu i n'Ibn no havia vist mai ningú tant violent que cridés i donés cops, fins i tot a l'aire. Al petit refugi hi havia el pare, la mare, les seves germanes grans, l'oncle petit, la seva jove esposa i l'avi.

El soldat s'enduia al pare, a l'oncle i a l'avi. Els soldats s'enduien al pare, a l'oncle i a l'avi. Els soldats cridaven més i més, i es feien més agressius. El pare mirava enrere i em deia que no plorés. I jo plorava. La mare m'abraçava retenint-me amb força però jo vaig sortir corrents cap al pare. Un soldat em va golpejar pel darrera i vaig caure al terra. En veure allò el pare es va créixer i va venir a agafar-me.
-Pare. No te'n vagis -vaig dir tot moquejant i fent singlots. Vaig agafar-lo el més fort que vaig poder. El vaig agafar amb una fortalesa inimaginable. Quan vaig obrir els ulls un home disfressat cridava i mirava de separar-nos però jo tenia agafat al pare ben fort; tan fort que no se l'endurien. Al darrera molts soldats ens apuntaven amb llàpis de grafit. El soldat i jo ens vam mirar de fit a fit. El soldat va abaixar els ulls. El soldat va cridar com si s'enfadés amb si mateix i jo volia que se n'anessin però encara no ho feien.
-Aneu-vos'en. El pare és mestre i no vol marxar- vaig dir-los enrabiat. En un moment vaig veure a la mare que cridava al pare i el pare no va parlar. Un soldat vaig veure que provava de plorar. Els soldats, tots, van provar de plorar pels seus pares i no van poder-ho fer. Vaig veure com s'enrabiaven amb si mateixos i aleshores jo vaig saber-ho. Vaig saber que un soldat, si plora, no pot matar.