Arítmia per l'Estatut

Todas las cosas tienen su momento de desmoronamiento. Las casas se desmoronan, uno mismo se desmorona y los enemigos se desmoronan porque, llegado su momento, el ritmo se altera causando el desmoronamiento.
Miyamoto Musashi, Llibre dels cinc anells (Llibre del foc).


Què s'ha de dir de l'Estatut que no ens haguem empassat ja, volguéssim o no? No paga la pena fer una reflexió exhaustiva sobre aquest tema. Tothom n'acaba fet pols. Conec més d'un i de dos que van provar-ho i encara ara els passo a veure pel psiquiàtric. "Es recuperarà el meu amic doctor?", pregunto jo. I la cara negativa del psiquiatre i la del meu amic d'ulls desorbitats regirant la motxilla que he portat i que ha obert a base de queixalades, per cercar -diu- un diari i assabentar-se de les notícies que li neguen al centre on està ingressat, ja t'ho diu tot. Sí, ja ho sabeu; és per tornar-se boig.
N'hi ha d'altres que això d'informar-se ho han fet només en profunditat, se'ls nota de seguida per la cara llarga que gasten i perquè evites la seva companyia sempre que pots. Parlen a marxes forçades, sense pausa, sense respirar. Viuen per informar-se, emprenyar-se amb les notícies i perdre tots els amics als que deixa anar llargs discursos sobre com de maltractats estem. I ho fan de bona fe pobres!, però només cal escoltar-los (o provar-ho) quan et truquen per telèfon o te'ls trobes casualment pel carrer: "Bernat!onparesnoi? Fatempsquenopassespercasaaprendreunacervesaouncafè. Hasllegiteldiarid'avui?Hasvistlesnotícies?Sapsquèdiuenaraallàal'Oest,denosaltres?". "No vols dir que prens massa cafè?", els hi deia a vegades. "I ca! -diuen entre espasmes i tics nerviosos que abans no tenien -, només és el tretzè d'avui". No paren, no paren, no paren... escoltar-los és depriment, una llàstima; però observar-los o provar de parlar-hi és pitjor. Naturalment els ha deixat la dona, o el marit; els fills sense mitjans han decidit anar a viure sota un pont per allunyar-se'n; perden tothom i es dediquen a parlar amb les bústies i a escridassar la televisió, les revistes i els diaris; els fan fora dels llocs públics; tenen arítmies constants, les interferències de les quals són com enormes subwoffers que ressonen pels carrers i fan botar un parell de dits el cotxe en el que es mouen i en el que van a treballar. I dormen poc, és clar. Una llàstima de gent fantàstica, de ciutadans de bona fe que s'han perdut per sempre.
Això són casos exagerats però certs, us ho asseguro. Jo els he viscut i quatre bons companys meus - tres nois i una noia - se'n han anat a l'altre barri a causa del coi d'Estatut i del que ja no podran gaudir. Dos d'ells per atacs de cor esclar; la pobra Milagros en canvi, d'un atac psicòtic que li feu perdre el control i esberlar-se el cap contra la pantalla del menjador; i el cas més estrany, surrealista i increïble de tots, el d'en Carlos; al que li va esclatar el cervell mentre escoltava, al matí, l'anàlisi de l'actualitat de cert locutor de certa emissora de ràdio. Deia que ho feia per contrastar, per fer-se'n una opinió real de l'actualitat, però us asseguro que hi estava completament enganxat a això de provar de posar-se a la pell dels altres.
Pensareu que us prenc el pèl amb totes aquestes històries, us semblarà surrealista, però no menteixo. És més, un cosí meu, en Walter, diu que això que ens estan fent passar a les persones més sensibles d'aquí és una de les pitjors tortures que ha vist mai. Fins i tot pitjor que la que han patit els presoners de Guantánamo que encara tenen tancats allà on ell viu. Ara volen fer-los canviar d'aires sí, com si fossin estudiants d'intercanvi. Però segurament les han passat tan putes que ja estan fets pols, moralment desfets i esfondrats per sempre. I en Walter - que serà moltes coses lletges però que també és un paio que hi toca - va enviar-me la cita de dalt d'un llibre de Samurais perquè hi reflexionés una estona abans d'anar a dormir. I no he pogut dormir.

No pretenc donar-me-les de savi, ni d'expert en tàctiques de combat i molt menys de política. De tot això en sé i en tinc tant poc, com de garanties donen de resoldre problemes d'aquí els de l'Oest, és a dir, res de res. És més, fa temps que tinc memoritzada la pàgina del diari on surten els números premiats de la 6/49 i el TRIO, l'única solució i finançament real al que puc aspirar com a persona i català que sóc o provo de ser. Passo de la resta. Sí, no és un actitud gaire lloable ni culta, però m'estalvia problemes amb psiquiatres, amb bústies o arítmies. No crec que sigui pràctic que un més abandoni el vaixell encallat durant massa anys, ningú ho hauria de fer. Però ah!, ara em ve al cap que quan algú altre que et supera en nombre i efectius disposats -teòricament- a ajudar-te, utilitza la tàctica del desgast continu, de l'exasperació amb somrís al llavis mentre juga amb tu, et tortura perquè perdis la paciència i et demostra que és més enemic que amic. Així que comences a analitzar quina és la millor manera de colpejar i no de tocar. I és que colpejar és prendre la iniciativa per cercar el punt feble i infringir el dany necessari per aconseguir el teu objectiu, cosa que no faràs per principis. Però en canvi, tocar és defensar-te i aspirar que la sort sigui amb tu i aconsegueixis debilitar-lo per guanyar el que et pertoca. Però ah!, i aquí hi ha el maleït problema. Per què pensar en colpejar, tocar, analitzar, defensar-te o buscar el punt feble d'aquells que diuen, hem de considerar germans nostres, amics o companys i que han acabat, amb la seva tàctica, amb la vida o salut mental dels nostres amics, germans o companys més propers? Qui t'obliga a pensar així? Quina persona, família, poble o estat és capaç de torturar un altre amb el que ell, es diu germà o igual? Oh no! Era una arítmia aquesta punxada al pit?, aquest moment sense oxígen? Serà que dono massa voltes a les coses i al final m'esfondraré. Millor vaig a que em receptin alguna cosa.