Arcades de dol

Avui he mort un colomí
que volava per l'olivar.
L'he mort; com n'era, de bonic!
Tenia encara borrissol
sota les ales i al clatell.

Era blanc, tot blanc, i em mirava
amb cara de neguit, de plor.
La sang s'ha escampat per la grava
entre parrupejos agònics
i li ha deixat un fil vermell.

Em mirava. Era tan dolç!
La imatge de la bellesa
sobre un llit de fang sangonós
ha ferit els meus tendres ulls.
Del fàstic, m'han vingut arcades.

El colomí ha plorat
una llàgrima perlosa
lamentant-se del seu fat.
La mort, terrosa, se l'ha endut
lluny de l'olivar i la infància.

Era tot blanc, amb plomissol
sota les ales i al clatell.
Parrupejava, tendre i mort,
i d'un filet de sang del coll
s'ha tornat roig tot l'olivar.

Era jove, el colomí,
l'he mort i ho he proclamat
al més pur estil "Manelic".
N'ha quedat un motlle al fang
l'he besat, i he tingut arcades.