Ara tots dos ja hem fet tard

es saber que ja es tard...i no s'hi pot fer res. Que nomes es pot mirar al passat, recordar els moments viscuts, i deixar-se d'ilusions..
felicitats per aquest colpidor relat. m'ha encantat.

Impactant al cent per cent.

A cada estrofa un breu instant del passat: el maltractament psicològic, els insults, la negativa davant la idea de la separació, els cops... I al final, just el final que no hauria d'arribar mai, perquè el problema que reflecteixes en el poema no hauria d'existir.

M'ha agradat l'estructura que utilitzes per crear aquest relat: lleus imatges significatives que escenifiquen tot un món de circumstàncies, massa conegudes avui en dia (i que sovint pretenem ignorar).

I aquests versos: "Què volia dir-te jo? / Ara ja no ho sabràs mai...", que denoten no sols la decisió d'acabar amb la tragèdia, amb la situació que està vivint, sinó que també remarquen el desencís, el cansament feixuc, l'abandó.

Per a mi, un bon poema, Rosa. Llàstima que el tema sigui el que és, no? Un tema del qual tant de bo algun dia no tinguem la necessitat d'escriure.

Gràcies per avisar-me també d'aquest relat teu.

Una abraçada,

LLIBRE

la protagonista del meu relat La Gran Desconeguda del Mirall, cercava el mateix final que la teva, encara que en el meu relat no quedava massa clar, però la intenció era aquesta, molt dur Rosa supos que el suicïdi és una via que han triat moltes dones en segons quines situacions i ho entenc ....


una besada

Conxa

parlava, cridava, exigia, programava, insultava, volia, escollia, despreciava... l´altra, callava... fins que un dia, el silenci parlà amb fets de llibertat fent la gran volada cap a un món on els dos deien, parlaven, exposaven, suggerien, insinuaven dolçament... l´amor no aixafa... acompanya i suavitza els sentiments...
un poema wapíssim, dur, alliberador i a la vegada tràgic.
felicitats!
una abraçada!

Fa temps volia fer l'experiment d'escriure un relat posant-me a la pell d'algú que acaba de suïcidar-se i que patint una lenta agonia, que no dolorosa físicament, s'adona del seu greu error i de que ja no pot fer marxa enrera.
Aquest és un tema que, m'he plantejat en ocasions, pensant si realment s'és valent o covard en llevar-se la vida. I arribo a la conclusió que tot i ser un acte de covardia enfront el món i l'esdevenidor, es necessita molt valor i sang freda per a fer el pas. I alhora, tal com tu dius, ha de niar dins teu tan gran dolor que ja tot se't faci insuportable. Com en el cas del Werther d'en Goethe.
Trobo el teu poema molt trist, molt tràgic, molt real i molt ben escrit. M'ha fet estremir.
Gràcies pel teu comentari.
Una abraçada!

que les paraules ténen quelcom especial que les fa màgiques. En canvi, molts cops caic com en l'últim vers m'ha fet caure i m'adono que també poden ser cruels, com les presentes aquí. Perquè hi ha tanta proximitat de l'amor a l'odi? Era tan bonic...però ara ja és massa tard.

Una abraçada

quants records m'han vengut a la memòria mentre llegia el teu poema! quin sabor més aspre! sort que les paraules(com tu dius) alleugereixen els dolors i les penúries. Gràcies per fer-me recordar perquè el record ens fa presents aquelles coses de les que hem de seguir fugint. Gràcies.