Ara sento!

Tots som aquí dins, en el mateix lloc, el mateix instant. Per a tots el que ens envolta és el mateix. Però sento que sóc una espurna insignificant i una vegada més la realitat no té sentit. Tot és molt abstracte, el que realment m'importa i m'interesa no se quines paraules emprar per definir-ho. M'endinsso als dies passats, els records s'apoderen de mi i em dominen. Aquells segons on les mans es van trobar, la força que en aquell moment regia, ara m'enterboleix.
Era tard, part de la nit havia passat, semblava que aquella nit res no acabaria. Però amb un instant tot va desaparèixer de nou; els cossos no es trobaven.
Recordo el sentiment passat on una veu que no hi era, una veu silenciosa em deia que no marxesis. Aquella força tant necessària i tant rica m'abarca. El record em domina i m'enfonsa sense sentit. Em fa perdrem en el present, però no em va viure en el passat, no sé que pensar una vegada més... Sé que tinc presents tots els teus records, una vegada més... Una vegada més el que em fa por és el silenci, aquests instants que tantes vegades m'han fet perdre presents i canviar futurs.