Aquella nit d'hivern...

La Lluna ja aclaparava el cel quan vaig obrir els ulls, mort de son, però sense poder dormir. El llançol blanc va relliscar pel meu cos mentre sortia del llit, cansat. Un buit es va crear al costat d'ella, que va tapar-lo amb les mans, com si no volgués acceptar que hi era. Jo, desvetllat pel silenci de la nit, que no és res més que soroll, vaig sortir amb pijama per la porta, observant cada casa del veïnat, cada arbre del parc. La remor dels arbres, que feien perceptible el soroll del vent, em va fer girar el cap fins a poder observar la jardinera del parc, amb aquelles precioses flors, absents a causa del fred; vaig observar el llançol blanc que cobria l'herba, fins que arribés el dia.
Aquella nit d'hivern, plena d'alegria, plena de vida, plena de colors. Colors que poca gent aprecia, vida que poca gent distingeix de la mort, alegria que poca gent sent.
En avisar de l'arribada de les cinc de la matinada, el campanar va fer un gest gentil cap a mi. Jo l'hi vaig agraïr amb una reverència, ell tornà a dormir fins quinze minuts més tard. I seguí la morta vida fent florir les absents flors, moment en què jo vaig sentir, que no he tingut prou temps per gaudir de l'hivern, d'aquestes nits d'hivern. L'aire era fred, jo tremolava, vaig entrar i vaig tancar la porta darrere meu. Vaig tornar al llit, amb ella, que ara amb els ulls oberts, em rebé amb una ampla abraçada. "No puc dormir", em digué. Jo vaig respondre amb una trista mirada, recordant que quan em posés al llit despertaria, i la perdria fins la nit següent.
Com pot ser estimar-la tant, com pot ser desitjar la seva presència, i no tenir més que una nit per poder compartir una simple mirada. Com puc estar enamorat d'un somni, si un somni no és veritat?