Amb la consciència tranquil·la

Un relat de: Alexandre Roa Casellas

Bufava el pitjor dels vents que ells podien imaginar, i el mar mostrava ferotgement les seves altes ones. Jib no sabia què fer; la seva familia era allà, esperant d'ell una gran idea, una esperança per a la seva salvació: la seva i la de la pròpia familia. Tot i així, ell seguia sense fer res. Observava absent l'espectacle del mar, amb el cigarret als dits, encara encès. En realitat, no tenia ni idea de com resoldre aquella situació. De fet, estava convençut que no hi havia cap manera d'aconseguir-ho. Era observant les ones com volia acomiadar-se de la vida, i de la seva familia.
Mentrestant, el senyor Lac arrencava el cotxe, un model negre i baix, que passava desapercebut si circulava de nit, com era el cas. Pensava en tot allò que l'havia dut a fer el que estava a punt de fer. Estava clar que no era culpa seva. Res era culpa seva: tot havia estat culpa d'altres persones que havien fet coses que no haurien d'haver fet. L'estúpid d'en Kin no hauria d'haver deixat que Jib el seguís fins al local. Tanmateix, Jib no l'hauria d'haver seguit; Elsa no hauria d'haver cridat d'aquella manera en veure com Jib colpejava en Kin fins a deixar-lo mort a terra, estès sobre aquella bassa vermella, d'un color fort i penetrant; i Elsa no s'hauria d'haver llençat contra Jib per colpejar-lo inútilment fins que ell es desempellegués d'ella amb una empenta, deixant-la a terra plorant i sanglotant.
No; no era culpa seva. Encenia tremolosament un cigarret mentre pensava en tot això. Ell havia fet les coses bé. Havia arribat a l'hora correcta. Havia preparat el cop amb precisió, per endur-se tot el contingut d'aquella joieria sense ser descoberts i sense resultar ferits. Havia donat correctament les instruccions a en Kin i a l'Elsa, així com a la Marta i a l'Albert. Tots sabien el que havien de fer, i havien fallat. No era culpa d'ell, no. Era culpa de tots els altres. Ells s'havien equivocat. I l'idiota d'en Jib ho havia espatllat tot intentant protegir la joieria dels seus pares. Quin imbècil! Ara l'hauria d'eliminar.

L'Elsa es va alçar del terra, intentant eixugar-se les llàgrimes, amb dificultats per mantenir-se dreta. Va observar un cop més el cos del seu estimat Kin, intentant-se convèncer a si mateixa que ja no era ell, que només era un cadàver al mig del carrer. Va sentir, de sobte, el motor d'un cotxe que frenava molt a prop seu i es va girar per descobrir que es tractava de la Marta.
-I el senyor Lac?-Va preguntar tot just en baixar del cotxe.
L'Elsa va tardar a contestar.
-Ha…marxat.
Llavors, va començar a buscar motius pel que havia passat. I va començar a buscar-ne responsables. No va tardar gaire a culpar la pròpia Marta. I així ho va expressar.
-Tu!
-Jo què?
-Per què no vas retenir el maleït fill dels propietaris del local?! Tu i l'Abert havíeu d'agafar-lo perquè no es pogués moure! L'havíeu d'allunyar d'aquí. I per culpa vostra en Kin jau mort…!-La veu se li va esquerdar, i van tornar els sanglots.
La Marta la mirava amb prepotència, com si mirés un espectacle estúpid i patètic. No creia que res fos culpa seva. L'Abert havia d'agafar en Jib; ella només havia d'evitar que s'escapés. Però l'Abert no havia fet la seva feina. Mala sort. Es quedarien sense els diners.
Va encendre un cigarret i es va acostar al cotxe, lentament, observant la brillantor dels carrers sota la llum de la lluna. Un cop va haver marxat, va trucar l'Abert perquè fes el que ella hauria d'haver fet: endur-se el cadàver per netejar el rastre de tots ells. Es va excusar de no haver-ho fet dient que havia d'anar amb el senyor Lac a buscar el cabró d'en Jib.
En Jib va notar com una gota queia sobre el seu cap. Va alçar el cap per observar com començava a ploure. La seva familia encara el mirava, espantada. Ell va apagar el cigarret amb la sola de la sabata i va deixar anar un sospir.
-Ai, estimats.-Va dir, de sobte, mentre es girava cap a ells.-Em sembla que haurem de buscar un altre camí per escapar. Baixarem per aquella part menys empinada del penya-segat i ens amagarem a la cova que hi ha a sota.
La seva dona es va tapar la boca oberta amb la mà mentre feia lentament que no amb el cap.

-No!-Va exclamar en veu alta l'Abert, mentre deixava el mòbil sobre el seient del copilot.
Li havia tocat embrutar-se les mans, i això, a l'Abert, no li agradava gens. Es dirigia al carrer on es trobava la joieria, i ho feia amb les venes del front a punt de rebentar. Bullia de ràbia. Va frenar bruscament i va sortir del cotxe, al que va atestar dos cops de puny mig ofegats. L'Elsa encara era allà, dreta, mirant el cadàver que ell havia de recollir.
-Mira, ja que ets aquí m'ajudaràs, oi?-Va dir sarcàsticament, però esperant una resposta afirmativa.
Ella, però, simplement ho va fer, sense ni tan sols respondre. Va obrir el maleter del cotxe i va agafar del seient del darrere una fregona i un coci ple d'aigua que havia omplert l'Abert. Fregar la sang del seu novio no li feia cap gràcia, però ara es trobava en una mena d'estat de shock que l'insensibilitzava de qualsevol cosa.
L'Abert la va pujar al cotxe i va agafar el mòbil per trucar el senyor Lac.
-On ets?
-Arribo a un penya-segat. Crec que…estic segur que han vingut fins aquí. No he vist cap més trencant, per aquest camí.
-Ja he netejat el carrer.
-I la Marta?
-M'ha dit que venia amb tu.
-Amb…mi…? Filla de…! No, no havia de venir amb mi, ningú havia de venir amb mi!
-Hòstia! I ara què? Resulta que tinc l'Elsa al cotxe. Està commocionada! Ni tan sols ha pronunciat una sola paraula!
-Acompanya-la a casa. Després, vine amb mi. No havia de venir ningú, però considerant les circumstàncies, val més que m'ajudis.
-Ara mateix vinc, senyor. Crec que ja sé quin penya-segat és.
-Està bé. Fins ara.

Quan l'Abert va aparcar el cotxe de qualsevol manera sobre el penya-segat, va veure els dos cotxes: el del senyor Lac i el d'en Jib. Però no els va veure a ells. Va tornar a agafar el mòbil.
-On ets, ara?
-Al bosc del costat del penya-segat. Segur que s'han fotut per aquí. Tu espera't per si tornen al cotxe.
L'Abert va penjar i es va acostar al daltabaix mentre encenia un cigarret. Va mirar el mar, completament picat. Una petita llum li va cridar l'atenció. Era una llum provinent de sota del penya-segat. Va deduïr que hi havia un racó que no estava inundat, allà baix. I si en Jib havia baixat fins allà? Va mirar el seu voltant, fins a trobar un tros del penya-segat que no oferia un desnivell tan gran. Va baixar lentament, intentant no mirar cap a baix, i es va trobar davant una cova d'on provenia una llum que, de ben segur, era una foguera. Va entrar.
Lac va tornar fins al cotxe, desesperat de buscar el traïdor pel bosc. No veure l'Abert el va posar nerviós. On coi s'havia ficat, ara! Instintivament, es va acostar al daltabaix, i va veure una llum que li va semblar estranya, sospitosa. Però, quan es va girar per anar fins a un lloc des d'on baixar, es va trobar davant el canyó d'una pistola que l'apuntava directament al front. Era l'Elisa.
-Hola.-Els seus ulls brillaven de ràbia i desesperació.-Vinc a matar-te. I després faré el mateix amb l'Abert, quan pugi del penya-segat. I després aniré a fer el mateix amb la Marta. Maleïd robatori! Mai no hauria d'haver confiat en vosaltres. En Kin és mort per culpa vostra.
I va disparar.

L'Abert mirava directament als ulls de la seva víctima. Ara el mataria, i després eliminaria la seva familia. Els llençaria al mar i ningú no els trobaria. Només calia disparar. De sobte, va sentir com si alguna cosa hagués caigut a l'aigua, però no el va fer dubitejar més de dos segons, i va tornar a apuntar en Jib. De totes maneres, va pensar, ell no tenia la culpa de res. I era en Jib qui ho havia complicat tot. Si no s'hagués intentat involucrar en tot allò no hagués passat res. Així que, al cap i a la fi, només estava eliminant al responsable de tot allò. I, amb la seguretat d'algú que té la consciència tranquil·la, va disparar.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Alexandre Roa Casellas

Alexandre Roa Casellas

16 Relats

12 Comentaris

16377 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Vaig néixer el 21 de maig de 1992. Visc a Fornells de la Selva i sóc un apassionat cinèfil, amant de la literatura i devot admirador del metal i la música clàssica.
Dirigeixo petits curtmetratges a fi d'agafar pràctica en el cinema i escric relats com aquests que penjo a la pàgina per practicar la literatura.
La novel·la gòtica és la meva predilecta, així com el cinema negre i el thriller son els meus gèneres cinematogràfics preferits.
A través dels meus relats intento transmtre certa visió personal que tinc del món i, per damunt de tot, divertir-me.

alexandre_roa@hotmail.com