Una de gàngsters

Un relat de: Alexandre Roa Casellas

La pluja formava una gran multitud de petites bombolles sobre l'asfalt. Aquella exquisita cortina d'aigua separava la Marina d'en Marc, qui, lentament, s'allunyava més i més d'ella mentre movia el braç d'un costat a l'altre. Tenia la sensació que no el tornaria a veure; el que estava a punt de fer era massa perillós. Observava amb dues perles brillants als ulls com aquest desapareixia entre els cotxes mal aparcats d'aquell carrer deshabitat. Les fines perles van iniciar un descens per les galtes de la Marina. Ella va aturar-les amb la mà dreta, trencant-les en mil troçets invisibles que mai serien recompostos.

Bé, jo sóc en Marc. És un nom corrent; per tant, no us estic revelant res. Tot i així, us explicaré la meva versió dels fets. Però no començaré des de l'inici-es faria molt pesat-sino que emprendré la meva història des del moment en què tot va començar a girar a favor nostre.
Recordo que jo seia al costat de la taula als extrems de la qual es recolzaven dos homes; Dandet i Gabi. Aquest últim era dels meus. Jo l'observava amb atenció, esperant una reacció seva, qualsevol moviment que em donés esperança, que m'anunciés que estàvem a punt d'actuar, de posar la situació de caps per avall, de canviar-la a favor nostre. Però Gabi no feia res. Només observava els llavis de Dandet mentre es movien ràpidament, llençant amenaces i insults. Era jo qui havia de fer alguna cosa.
Em vaig adonar que Dandet d'havia oblidat pràcticament de la meva presència. Només parlava amb el meu company, i totes les amenaces les feia en singular. Vaig aprofitar aquella sort i, ràpidament, sense esperar ni dubtar-ho un sol segon, em vaig aixecar i vaig còrrer fins a empènyer Dandet amb totes les meves forces. La força amb la que el seu cap va colpejar el terra va ser suficient per deixar-lo inconscient, però no vam poder comprovar si també ho havia sigut per matar-lo. En tot cas, teníem massa pressa; havíem de sortir i trobar els nostres companys, que havien abandonat la cabana perseguits pels homes de Dandet, i tot seguit endur-no-se'ls amb vida. I oblidar l'incident.
Però quan vam sortir de la cabana a la negra nit, el bosc semblava encara més espès que quan haviem entrat a la tarda. Les fulles reflexaven la tènua claror de la lluna entre les branques i il·luminaven aquell tenebrós espai on havíem de buscar els nostres companys i allunyar-los del perill. De sobte, un crit va eixir d'entre les tenebres. Nosaltres vam còrrer en direcció al suposat orígen d'aquell soroll. I quan hi vam ser, un tret va passar pel meu costat, fregant la meva ombra. Gabi i jo ens vam ajupir, acte amb el que vam descobrir, a terra, al nostre costat, set cossos inerts i travessats per vàries bales. Horroritzat, vaig compendre que eren tots els nostres companys. Massa tard. I pensar que tot aquell malson era degut a un maleït infiltrat de pacotilla! El molt cabró ja debia ser entre els nostres companys, ben mort. Tot el que haviem poguit esbrinar fins llavors era que es deia David Donidet i que havia seguit els nostres passos i s'havia endut el botí que ens havíem endut nosaltres; per a ell i per a Dandet. I encara no l'havíem desenmascarat! Però ja no era necessari, era ben mort.
Després d'uns segons de titubeig vaig poder recuperar el seny i, juntament amb Gabi, vaig disparar contra l'arbust d'on provenia el tret que havia errat el blanc. Lentament, ens vam acostar per veure qui havíem mort. Era un home de Dandet. Però no en coneixia el nom. I, de sobte, quan ja ens crèiem fora de perill, algú va sorgir de darrere un tronc i em va llençar a terra. Va girar el meu cos, per identificar-me, i vaig poder reconèixer en Ricard, que somreia alleujat per haver-nos trobat; segurament havia evitat que el trobéssin i havia estat ell qui havia desenmascarat el talp. Però després d'aquest fugaç somriure, un tret va travessar el seu estòmac i el va fer caure a terra. Jo, desconcertat, vaig alçar la mirada per veure qui havia assassinat el meu amic; i paradògicament, en veure'l vaig quedar encara més desconcertat. Davant els meus ulls hi havia un somrient Gabi, amb el revòlver encara fumejant i apuntant el meu difunt company.
-Ets l'últim que queda.-Va dir.
Una llàgrima es va materialitzar a la comissura del meu ull dret. Una llàgrima de ràbia.
-Tu… no pots ser David Donidet, és impossible!
-T'equivoques.
I sense dir res més, va disparar-me al pit i només vaig tenir temps de murmurar dèbilment: "fill de puta". Només vaig veure el seu somriure, abans de caure en un son profund.
Fa només dos minuts que he pogut disparar-lo, just al pit, on ell m'ho va fer a mi. Però jo no he comès el seu error; quan ja havia perdut el coneixement li he disparat al front, per assegurar-me que no tornaria de la tomba. I ara, mentre bec aquest deliciós refresc i observo els preciosos ulls de la meva nòvia, la Marina, tatxo el nom de David a la llista i observo els noms que encara no he tatxat:
·Joseph Dandet
·Màrius Din
·Marcel Dorot
Aviat, tots els homes de Dandet, inclòs ell mateix, hauran estat sotmesos a la meva venjança, i jo podré fugir ben lluny amb la Marina i amb el botí.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Alexandre Roa Casellas

Alexandre Roa Casellas

16 Relats

12 Comentaris

16389 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Vaig néixer el 21 de maig de 1992. Visc a Fornells de la Selva i sóc un apassionat cinèfil, amant de la literatura i devot admirador del metal i la música clàssica.
Dirigeixo petits curtmetratges a fi d'agafar pràctica en el cinema i escric relats com aquests que penjo a la pàgina per practicar la literatura.
La novel·la gòtica és la meva predilecta, així com el cinema negre i el thriller son els meus gèneres cinematogràfics preferits.
A través dels meus relats intento transmtre certa visió personal que tinc del món i, per damunt de tot, divertir-me.

alexandre_roa@hotmail.com